viernes, 1 de septiembre de 2017

Nebots

Nebot és aquell que és fill d'un germà o d'una germana i que, no sent  per tant, fill, se li vol quasi quasi com a tal, amb l'avantatge de no tindre eixa obligació de la criança dia a dia que sí que tenen els pares, però amb el goig de gaudir amb ell de moments inoblidables, com pot ser una eixida al cine a vore una de Harry Potter o a prendre un refresc. Un 9 de maig de 2004, al Col·legi la Salle de Paterna, el meu nebot Luís va prendre la Primera Comunió. Al decorat improvissat que es va instal·lar al hall del col·legi, ens retraten a un jovenet Alejandro, és a dir, jo mateix, amb tratge jaqueta i corbata. A la meua dreta, hi ha el meu nebot Luís, que era qui eixe dia va prendre la Primera Comunió, vestit de mariner i a la meua esquerra, el meu nebot Nacho, el més menut de la casa, també amb tratge jaqueta i amb pantalonets curtets. Tots tres formem un tàndem entreverat entre la innocència dels menuts i el meu començament a caminar pel món laboral i pels fons abissals del mar del món en general. Es tracta d'una fotografia seria i graciosa alhora, rigorosa i desenfadada, carinyosa, que, en definitiva flaira a tendresa.

Sis d'agost de 2016. Dotze anys després d'aquella foto, una altra celebració familiar fa que ens tornem a juntar al voltant de la taula. I en este cas, la fotografia immortalitza tant una adolescència, una joventut i una maduresa que comença a quallar al rostres dels que hi apareixem en la foto. Emulant aquella foto del dos mil quatre, em trobe jo darrere i els meus nebots davant. En este cas, a diferència de l'altra fotografia, el que apareix a la meua dreta és el meu nebot Nacho, el més xicotet, mentre que el que està a la meua esquerra és el meu nebot Luís, el major. Apareixen en l'ordre invertit a com apareixien a la fotografia de dos mil quatre. Es tracta d'una imatge totalment desenfadada, que mostra l'alegria del moment viscut. Compare les dos fotografies i observe cada rostre, cada tret, cada gest, en definitiva, cada detall que ens mostra el pas del temps. I observe cóm, aquell jove que era jo, ara és un adult que comença a pentinar canes. Que aquell xiquet que prenia la Primera Comunió en la foto, és un jove estudiant a punt d'acabar la carrera. I que aquell menut amb tratge jaqueta, corbata i pantalonets curtets, comença ara a patir el que és l'estudi universitari. I ara que estic ordenant, catalogant  i guardant les diferents fotografies així com els videos que tinc esparços pel movil, així com a l'ordinador, m'apareixen de sobte estes dos fotografies, com si foren dos daguerreotips d'època. De fa dos segles o de fa deu minuts. Dotze anys no són res? O són molt? O tal volta res? O tal volta massa? No ho sé. Tal volta tot depén de amb què acomparem la mesura del temps. Probablement siga el temps just i necessari per a comprobar l'evolució que solem dur a terme les persones i que, en el dia a dia no som capaços de donar-nos compte.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!