Espardenyes de careta

L'espardenya de careta és aquell tipus de calcer amb la puntera i el taló de tela, normalment de color blanc, amb dos vetes de color negre, que s'enrotllen per la part de baix de la cama i que es lliguen al turmell. Solen tindre la sola d'espart o de cànem trenat. Es tracta d'una peça de calcer tradicional, en la que la tira de la puntera sol ser prou estreta com per a què el dit menut, sobreïsca per fora de l'espardenya, i que se sol utilitzar especialment en el món rural de les nostres comarques. No eixa de ser curiós que sent un calcer amb una denominació tradicional valenciana com és la de Espardeña de careta i taló, esta expressió ha tingut la seua translació al castellà, especialment a les terres valencianes de parla castellana de la Serrania com a esparteñas de carica y talón, El diccionari de Vicente Llatas, "El habla del Villar del Arzobispo y su comarca" replega la paraula esparteña: f. alpargata. En Val., espardenya i posa un exemple: "Vengo de comprame unas ESPARTEÑAS de cañimo". La connexió de les dos expressions, en valencià i en el parlar xurro, és la mateixa: l'agricultura. És una peça còmoda per al treball en el camp, encara que quan no hi havia més remei que entrar a un camp enfangat, el llaurador solia llevar-se les espardenyes de careta i hi entrava descalç. Hi havia un acudit que feia referència a esta circumstància, segons el qual, un deia "Per a entrar en eixa casa, cal llevar-se les espardenyes". i l'altre interlocutor deia en to burleta "Que hi ha fang o què?". El nostre folklore més tradicional, les replega com un element més de la seua indumentària, als diversos vestits regionals. Així mateix, els diversos grups folklòrics existents també la utilitzen. De fet, fins i tot els Momos que acompanyen a la Moma les calcen, a diferència de la Moma, que porta sabata de color blanc, per a distingir en este cas la virtut dels pecats. La nostra cultura popular també les nomena: "A la vora del riu mare / m'he deixat les espardenyes / Mare no li ho diga al pare / que jo tornaré a per elles," El nostre poeta Vicent Andrés Estellés va escriure un vers anomenat "Spill o llibre de les dones", el contingut del qual és només un vers que diu "Si són les espardenyes..." on cita com a paratext esta cançoneta popular, tot amb un evident propòsit burleta. La globalització ha fagocitat esta peça de calcer que tenia una finalitat evidentment agrícola, duent a terme una adaptació de la mateixa als nous temps de la mateixa i creant un tipus de calcer modern, informal, que igual combina amb uns vaqueros que amb un pantaló curt. En definitiva, les espardenyes de careta són aquell tipus de calcer senzill, humil, casolà, de poble, que replega l'essència de l'horta. I, ara mateix, ací en este blog, en record dels meus avantpassats, que varen ser llauradors, que gastaren, suaren i trencaren este tipus de calcer, escric esta setmana esta entrada en el meu blog.

Que no s'apague la metxa

 Per a disparar una bona Cordà cal que la metxa no s'apague. Per a que eixa metxa no s'apague, cal que el foc que l'encén estiga sempre encés, sempre viu, sempre actiu. Esta reflexió que cau pel seu propi pes, ha de ser la base de la nostra Cordà. Ja fa un bon grapat d'anys, Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució de les espècies i de la selecció natural. D'acord amb ella, totes les espècies animals evolucionen amb el pas del temps. Les que ara mateix poblem la terra, no hem tingut sempre el mateix aspecte, sinó que hem anat evolucionant a poc a poc. Moltes espècies han existit, però han anat extingint-se. Altres han anat sobrevivint al pas del temps. El secret de la seua subsistència ha consistit en el fet que les espècies que sobreviuen, no són ni les més altes, ni les més fortes, ni les més grandotes, sinó aquelles que millor s'adapten a l'entorn en el qual habiten. Hi ha un animal més gran que un dinosaure? Doncs ja fa un bon grapat d'anys que es varen extingir, per no adaptar-se a l'entorn en el qual vivien. La Cordà de Paterna, és la mateixa que es disparava fa trenta anys? I fa cinquanta? I fa cent? I fa dos-cents? Si apliquem esta teoria de l'evolució de Darwin a la Cordà de Paterna i, per extensió a les altres Cordaes que es disparen a les nostres terres, la resposta serà que evidentment, no. No és la mateixa Cordà la que ara es dispara que la que es feia ja fa més de cent anys, quan es nugava una corda a la finestra de la casa de José Llabata Guillem i que travessava diagonalment el carrer Major, fins a arribar a la finestra de Manuel Martínez Llopis. D'aquella corda que estava a una altura d'uns tres metres, es penjava la peça o bouet, que era arrossegada per un tirador amb una canya amb dos ganxos en l'extrem, mentre les femelletes queien alegrement i s'escampaven pel carrer Major. Ni el tipus de coet, ni la qualitat dels caixons on es guarden les femelletes, ni la tècnica de tirar-les, ni la normativa que regula hui dia esta modalitat de foc és la mateixa. Ha anat evolucionant amb el pas del temps. I, igual que a aquell homínid que li va aparéixer el dit gros oposat a la resta de dits de la mà, la primera mutació que va patir la cordà fou l'any 1956 quan, a causa de la nombrosa participació en la Cordà es va deixar de disparar la peça. A este element pirotècnic, li varen créixer quatre pates i va adoptar forma de caixó. Es va introduir una reglamentació l'any 1965 i en 1971 es va introduir els coetons de 8 eixides i els de 10 amb una parada. Aleshores, fou quan eixe homínid va deixar de caminar a quatre cames i va començar a caminar alçat, nomes sobre les dos cames. Una altra modificació que es va dur a terme, fou en l'any 1973, amb un intent de disparar una cordà semiautomàtica que, per deficiències de muntatge, va produir que es cremara tota d'una i en pocs minuts es va acabar. Este fet va propiciar que l'alcalde, Rafael Alfonso Barberá, encarregara per a l'any següent l'organització de la Cordà a Pepín Damian. Des d'aleshores va ser, de facte, el coeter major. durant un bon grapat d'anys, fins que va ser substituit per José Antonio Monrabal, el Cotito en 2015. L'any 1980, vingué canvi de patrocinadors de la Cordà. Fins al dit any, estava a càrrec de la Clavaria i, a partir d'aquell any, va ser l'Ajuntament qui va començar a sufragar les despeses pirotècniques. L'any 1998 naix el Consell Sectorial de la Cordà, entitat que s'encarregarà, no només de l'organització de la Cordà, sinò de tots els actes relacionats amb la mateixa. L'any 2007 es fa crear la Federació Interpenyes, entitat que agrupa a les 20 penyes de tiradors de coets que, anys rere any participen en la Cordà i en la Recordà. L'any 2017 va ser declarada Festa d'Interés Turístic Nacional... Com podem vore, any rere any, la Cordà de Paterna va evolucionant i anant a més. Cap a on anirà la seua evolució d'ací a vint anys? Cinquanta anys? Cent anys? No ho podem saber, només ho podem pronosticar. Però el que sí que podem garantir és que el secret d'una bona Cordà consisteix a saber mantindre el pols entre la tradició i la innovació, el costum i la modernitat. D'eixa manera, s'aconseguirà que la metxa no s'apague i que de forma permanent, la flama de la nostra Cordà continue encesa, perquè es puga transmetre de generació en generació.

Moros i cristians

 El 10 d'abril de l'any 1238, el rei Jaume I, va conquerir el poble de Paterna. Es va tractar d'una conquesta pacífica, a conseqüència d'un pacte entre els representants reials i els de la localitat, per la qual cosa, no va haver-hi cap lluita al nostre poble a conseqüència de la reconquesta. No va caldre, per tant, repoblar el nostre poble amb una "Carta-Puebla" com sí que va ocórrer a altres localitats, sinó que els habitants paterners musulmans, no varen ser expulsats, perquè varen continuar vivint a Paterna. Més de set segles després d'aquells fets històrics, uns jóvens festers, en plena explosió de les festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer, es varen vestir de moros i, emulant les desfilades mores de poblacions amb tradició festera com Alcoi, Cocentaina, Albaida i tants altres, sobretot de terres alacantines, varen fer un desfile moro pels principals carrers de Paterna. Esta desfilada que va nàixer a principis dels anys setanta, entre la improvisació i la diversió, la festa informal i l'amor pel seu poble, va clavar a terra la rella de la festa mora i cristiana a Paterna, fins a arribar a tot el desenvolupament fester que ha tingut fins al dia de hui i del qual podem gaudir el penúltim cap de setmana d'agost. Quina significació té que hui en dia, set-cents anys després d'aquella reconquesta, que es continue celebrant esta efemèrides? Diuen que la paraula Comparsa és una expressió que prové de l'italià i que fa referència a aquell conjunt de persones que en les representacions teatrals, figuren i no parlen. Segons pareix, al segle XVI, al nord d'Itàlia, les companyies de teatre varen crear eixe tipus de personatge que actuava més bé com a figurant. I d'ací, va evolucionar com a grup de persones que desfilen pels carrers de qualsevol ciutat. Si a esta paraula li afegim el qualificatiu mora, estem parlant de solemnitat, pompa, exotisme i diversió. Si li afegim el qualificatiu cristiana, ens referim a tradició, alegria, ostentació i festa. Si parlem de comparsa mora i cristiana, parlem de fraternitat i de germanor. En les comparses mores es reviu l'esperit d'aquells moros que vivien a Paterna abans de la reconquesta, dels quals hem heretat, entre altres coses, la ceràmica i el regadiu de Paterna, mentre que en les comparses cristianes es reviu l'esperit d'aquells cavallers que varen vindre en companyia del Rei Jaume I. Com no podria ser d'una altra manera, d'entre tots ells, hem de destacar la figura d'Artal de Luna, a qui se li va concedir l'Alqueria de Paterna i Manises, tal com distribuïx el llibre de repartiment. En el cas del nostre poble, a Paterna, esta reconquesta fou duta a terme d'una manera pacífica. Que estes festes que ara comencen, siguen la manifestació plena de la fraternitat, l'amistat i la germanor entre tots els paterners, i que, sobretot, predomine l'esperit pacífic que sempre ha existit al nostre poble al llarg de la nostra història.

Armes

Este passat dilluns ens vàrem desdejunar amb la trista notícia de què almenys 31 persones varen morir víctimes de dos tiroteigs ocorreguts este cap de setmana passat als Estats Units. Un es va dur a terme a la localitat de Dayton, a l'estat d'Ohio, on un xicon de vint-i-quatre anys va obrir foc matant a almenys nou persones i provocant vint-i-set ferits. L'altre, va ocórrer a la localitat d'El Paso, a l'estat de Texas, en la frontera amb Mèxic, on un jove supremacista blanc de vint-i-un anys va entrar amb un rifle d'assaltament a una tenda i va començar a disparar de forma indiscriminada contra la gent que allí hi havia, amb la intenció de matar mexicans, matant-ne a vint-i-dos persones i deixant ferides a vint-i-quatre. No deixa de ser curiosa la doble moral de la societat nord-americana que, si bé es commociona davant d'esdeveniments tan luctuosos com els viscuts, després les seues autoritats no són capaços de prendre cap de decissió seriosa amb la intenció d'acabar amb l'acopi indiscriminat d'armes per part de determinats sectors de la societat nord-americana que, sense cap de mirament és capaç de tindre a sa casa vàries pistoles, uns quants rifles d'assaltament, unes granades de mà i, si els deixaren algun míssil Tommahawk amagat al jardí de sa casa. Probablement tot el muntó de diners que mou la indústria armamentística a aquell estat, acaronat per lobbys propis com pot ser l'Associació Nacional del Rifle, fan que es mantinga a perpetuïtat esta situació que, de tant en tant causa commoció i alarma a tots els mitjans de comunicació. L'excusa perfecta i ideal per la seua part, sol ser l'article 4 de la segona esmena de la constitució dels Estats Units, que diu el següent: "A well regulated militia being necessary to the security of a free State, the right of the people to keep ams bear arms shall not be infinged", és a dir que "Seient necessària una milícia ben organitzada per a la seguretat d'un Estat lliure, el dret del Poble a posseir i portar armes no serà infringit". Si fem una miqueta d'història, esta esmena va ser aprovada el quinze de desembre de 1791. És a dir en l'època del llunyà oest, on es matava a un només pel gust de vore'l fer carasses. Al segle XXI, és a dir, dos-cents vint-i-huit anys després d'ser aprovada dita norma, esta hauria d'estar vigent? En una època en la qual la societat ja està organitzada de tal manera que la defensa interior la duen a terme les diverses policies existents i la defensa exterior l'exerceix tal volta un dels exèrcits millor preparats com és el dels Estats Units, cal fomentar l'ús de les armes en la societat civil? La violència no engendra només que violència. En definitiva, com deia Martin Luther King, que també va ser víctima de la violència a la qual hem fet referència en esta entrada, "Hem aprés a volar com els pardals, a nadar com els peixos; però no hem aprés el senzill art de viure com a germans".