2020

 Per a començar l'any nou amb bon peu, no cal eixir de casa el primer dia de l'any amb el peu dret, ni evitar passar per davall d'una escala amb por que ens caiga alguna rajola al cap, ni deixar de mirar un gat negre amb el perill de què ens passe alguna desgràcia, ni esquivar la mirada d'un tort pensant que ens donarà mala sort, ni abillar-se amb uns calçotets rojos la nit de cap d'any per a tindre sort a l'any entrant, ni beure un bon glop de cava per a desitjar un any vinent millor que el que acaba de passar, ni menjar-se un bon plat de llentilles l'últim dia de l'any, ni entravessar-se amb els grans de raïm mentre sonen les campanades a mitjanit, ni... Tot això no deixa de ser banalitats. Per a començar l'any amb bon peu és necessari tindre el desig i la voluntat de voler començar el nou any amb bon peu. Amb la il·lusió de mamprendre un nou any, com qui mamprén a caminar per un sender la peculiaritat del qual, consisteix en el fet que un coneix el seu començament, però desconeix quin serà el seu final. I que, a més a més, uns pocs metres només començar a caminar, hi apareix una corba que ens impedeix vore més enllà dels trenta metres que tenim per davant. Probablement el secret consisteix no a mirar més enllà dels trenta metres per a endevinar que és el que hi ha, sinó en aprofitar eixe espai que un té a la vista, per a fruir el màxim possible en eixos metres que tenim al nostre abast. “Carpe diem, quam minimim crédula postero” va deixar escrit el poeta Horaci ja fa més de dos mil anys i que vindria a dir una cosa pareguda a "Aprofita el dia de hui, no confies en el demà". Per tot açò, abans que el 2019 siga pols de cendra, solc rellegir les notes que he anat escrivint dia a dia, a la meua agenda personal. Repasse allò que vaig fer i allò que vaig deixar de fer. El que vaig fer i va ser un triomf per a mi i el que va ser un fracàs. Allò en el que vaig gaudir i allò del que em vaig penedir, tot tenint en compte que no hi ha pitjor fet que aquell que es va deixar de fer. Aprofite també per a llegir els noms d'aquells que ja no estan entre nosaltres i que minuciosament vaig anotar per a guardar per a sempre i els d'aquells que han vingut al món en este any que ara acaba. Faig eixe repàs mental i recorde a aquells als que vaig ajudar i els que em varen ajudar al llarg de l'any. A aquells amb els que em vaig portar bé i a aquells amb els que em vaig portar malament. A aquells amb els que vaig compartir bons moments i a aquells amb els que vaig patir moments roïns. A aquells amb els que vaig riure. A aquells amb els que vaig plorar. A aquells que m'han importat i aquells que m'han resultat indiferents. Per a este nou any, només demane que els moments roïns siguen els menys i els bons moments siguen els més. Que les persones que se'n vagen siguen moltíssimes menys que les que se n'anaren i que els que vinguen, siguen moltíssims més que els que vingueren l'any passat. I que d'ací a un any, jo puga tornar a escriure un post semblant a este i que tu el pugues llegir, de la mateixa manera que ho estem fent ara mateix, tant tu com jo. Per això mateix i de tot cor, et desitge: Feliç any nou 2020!!!!

Nadal

Un any més, els xiquets dels Centres de Reeducació "Pi i Margall" i "Mariano Ribera", ambdos situats a Burjassot, pertanyents a la Conselleria de Justícia i gestionats per la Fundació Diagrama han tornat a dur a terme la decoració nadalenca que hi ha a la Ciutat de la Justícia de València amenitzant, encara que siga per uns dies, la trista decoració existent a este lloc públic, que és una més trista encara mole de formigó i ciment i que acull tots els Jutjats de la Ciutat de València. Enguany, l'arbre de Nadal, que s'ubica a la zona roja de l'edifici, al seu hall central i que està fet amb material de vinil, s'ha adornat amb flors de paper i s'ha tenyit de color morat amb garlandes en forma de llaços també de paper, de color violeta. Circumval·lant l'arbre hi ha uns cordells on hi han apegades unes estreles on hi ha manuscrites frases contra la violència de gènere. Davant de l'arbre, presidint, hi ha un rètol de cartó on hi ha escrit a mà, en lletres negres, les paraules "No és no", amb unes mans marcades al llarg del panell, estes també de color morat. Cada Nadal que vivim, el missatge que transmet esta festivitat, sempre és el mateix, i cada any és diferent la forma de transmetre't. Però sempre porta darrere seu un missatge d'Amor i de Pau, especialment dirigit als més desafavorits de la nostra societat. I enguany va dirigit a la dona víctima de la violència. "No se daña a quien se quiere, no", cantava una reivindicativa Bebe, fa ja uns quants anys. I és que Crist naix cada dia, en cada dona que pel fet de ser dona, és menyspreada, menysvalorada i humiliada. En cada dona que, sent víctima, acaba sent victimari, per la llargària de la falda o de l'escot. Que ha de renunciar a un treball per assetjament, o a un ascens per obligacions familiars. Que el missatge de Crist, de qui recordem va nàixer fa més de dos mil anys, renasca en el cor de totes les persones de la Terra, de tal manera que faça que no hi haja jamai cap de dona que siga menyspreada, menysvalorada ni humiliada. Que mai siga ni víctima ni victimari. Que mai haja de renunciar a un treball per assetjament, o a un ascens per obligacions familiars. I és que, en definitiva, les volem a totes, ni una menys. Perquè Crist naix cada dia, en cada dona que somriu, que besa, que abraça i que dóna amor a tots els que l'envolten. Que estudia o que treballa. Que pilota un avió o que és mestressa de casa. Que canta o riu. Com naix també en totes i en cadascuna de les persones que habitem la terra i que intentem, en la mesura del possible, fer que este món siga alguna cosa pareguda a la terra promesa. Amb tots els nostres millors desitjos, i de tot cor, vos desitgem un molt bon Nadal per a tots!!

Manolo el Gallo

 La vesprada del diumenge passat, dia de la Puríssima, ens va sorprendre a Paterna una luctuosa notícia: la mort de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, l'últim carreter de Paterna. Esta notícia va fer que les pàgines de les xarxes socials amb temàtica paternera, bulliren amb este trist fet i, fins i tot, la notícia va aparéixer publicada als diaris. A la plaça del Poble, en el racó, entre on estava el casino de la Plaça i la barberia de Fava, hi havia l'hostal de la plaça una tenda regentada pel tio Enrique Guillem el Gallo i la tia Pilar Marco a la que, si bé sempre se li ha dit l'hostal de la plaça, en realitat sempre l'hem conegut com un lloc on es venia lleixiu, carbó i serradura. A més a més, el tio Enrique el Gallo era carreter i es dedicava a fer ports de tot tipus de gènere, amb el carro i l'haca. D'este matrimoni varen nàixer 4 fills: Enrique, Vicente, Manolo i Antonio. Cadascun d'ells es va dedicar al seu respectiu ofici i, d'ells, Manolo va ser qui va continuar amb la marxa familiar en l'hostal, alhora que feia ports amb el seu carro i l'haca. Persona noble com la que més i treballador incansable, feia repartiments a domicili d'allò que venien a l'hostal. O bé se'l llogava per a carregar enderrocs, o per a portar sacs de guano als camps de l'horta. També eixia el dia de sant Antoni Abat, en la benedicció dels animalets, amb el carro adornat i tot ple de xiquets. O participava en la guitarrà de qualsevol festa local de Paterna, portant en el carro la beguda i el menjar dels festers. Hui en dia era tot un espectacle costumista vore a Manolo traure o guardar el carro i l'haca de l'hostal, o vore'l passar muntat dalt del carro amb el ramal a la mà, mentre es sentia el soroll del rítmic tentinejar de l'aparellada, i el peculiar trot de l'haca en xafar amb les ferradures l'asfalt, amb renill inclòs. Com també era un espectacle costumista vore com feia el canvi de les ferradures de l'haca, que arremolinava a curiosos, sobretot xiquets, en el racó de la plaça, a la porta de l'hostal. Entre dos persones, alçaven la pota de l'haca, amb unes alicates li treien els claus, li llevaven la ferradura gastada i se li'n clavava una de nova. La mort de Manolo el Gallo, tanca la porta d'una Paterna que vaig conéixer de menut i que el progrés s'ha encarregat d'anar enderrocant. Es tracta de la Paterna agrícola de l'aixada al muscle i l'espardenya de careta, del perga qui perga, rega Paterna i del forcat, la rella i el lligó. Del sopar a la fresca, de la roba estesa i de la mona de Pasqua al Naiximent. I ara que conclou la cimera sobre el planeta, on els seus participants s'han omplit la boca parlant d'ecologia i d'ecologisme, ens ha deixat el primer ecologista de Paterna -a Manolo no calia donar-li lliçons d'ecologia-, ens ha deixat l'últim carreter de Paterna, ens ha deixat Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo.

Josep Lluís Sirera

Un any més es va interpretar a poc ha, a la catedral Metropolitana de València, el Cant de la Sibil·la, drama paralitúrgic que constitueix una de les representacions més significatives al voltant del naixement de Crist. Es tracta d'una representació que, fins al segle XVI, s'escenificava la nit de Nadal a distintes catedrals de la Península, entre altres a la de València. Amb el Concili de Trent, es va deixar d'interpretar, fins a l'any 2012 que, de la mà de la Capella de Ministrers, es va tornar a interpretar de nou a la Catedral de València. L'adaptació i la reescripció textual del drama, especialment del "Ordo Prophetarum", que precedeix el cant sibil·lí, va ser duta a terme per Josep Lluís Sirera.

Erudit valencià, va ser catedràtic d'Història del Teatre a la Universitat de València. Director dels Seminaris del Festival de Teatre i Música Medieval d'Elx, estudis científics que avalaren la candidatura d'El Misteri d'Elx com a Patrimoni de la Humanitat, car eren els únics que hi havia. Ha estat Vicedegà de la facultat de Filologia de 1986 a 1987, Degà de la Facultat de Filologia de 1987 a 1989, Director del Departament de Filologia Espanyola, Director del Servei de Biblioteques i Documentació de la Universitat de València de 2002 a 2006 i Vicerector d'Arts, Cultura i Patrimoni de 2010 a 2011.

A més a més, ha sigut autor i adaptador teatral. Ha escrit innumerables obres de teatre, Algunes d'ells, en col·laboració amb el seu germà, Rodolf Sirera. Entre altres, "Homenatge a Florentí Montfort", pel que va obtenir el premi Ciutat d'Alcoi de teatre el 1971, "El còlera dels déus", pel que va obtenir el Premi Carlos Arniches de teatre el 1976, "El capvespre del tròpic", pel que va obtenir el premi Ciutat d'Alcoi de teatre el 1977 i també el premi Crítica del País Valencià el 1981, "El brunzir de les abelles", pel que va obtenir el premi Crítica Serra d'Or de teatre el 1977, "Cavalls de mar", pel que va obtenir el premi Teatre Principal de Palma el 1988, "La Ciutat Perduda", pel que va rebre el Premi Born de Teatre el 1993 i també el de la Crítica dels Escriptors Valencians de teatre el 1995, "La Partida", "El triomf del Tirant", "Silenci de negra", "El dia que Bertolt Brecht va morir a Finlàndia", "Benedicat",... Cal destacar que va promoure l'escriptura col·lectiva i l'estrena de l'obra "Zero responsables", on participaren més de cinquanta professionals per escenificar l'accident del Metro, fet que li costaria el seu càrrec de Vicerector per negar-se a cumplir l'ordre de no estrenar l'obra. El seu últim acte en públic fou al juliol de 2015, amb la presentació de "El Teatro Talía, un escenario para Isabel Tortajada" coescrita amb Remei Miralles,  A més a més, ens deixa obres que, quan ens va deixar, encara no s'havien publicat, com "París, anys 60", coescrita amb Rodolf Sirera i les inèdites "Teatre valencià contemporani" i "Las no críticas de teatro". 

Ha publicat una sèrie d'estudis literaris com són "El fet teatral dins la societat valenciana", "Passat, present i futur del teatre valencià", o "Teatre dramàtic de començaments del segle XX", tots ells al voltant del fenomen del teatre a València, fent especial referència al teatre d'aficionats. Ens ha deixat un llegat imprescindible d'estudis sobre teatre des de l'Edat Mitjana fins a l'actualitat.

Ha dut a terme estudis especialitzats sobre l'escriptura i la pràctica teatral contemporània: "Moma teatre entre 1982 i 2002, Vint anys de coherència" el 2003, "Ananda Dansa, Del ball a la paraula" el 2007 i "Xarxa teatre: 25 anys sense fronteres" el 2008, estos dos últims en col·laboració amb l'autora Remei Miralles.

També va ser guionista en diverses sèries dramàtiques per a televisió, com en Canal 9 ("Herència de sang", "A flor de pell"), Punt 2 ("Històries de Teatres", sèrie coescrita pel mateix Josep Lluís, Juli Leal i Remei Miralles, on hi ha un capítol dedicat a Paterna, anomenat "Dos teatres per a Paterna", escrit per Remei Miralles) TV3 ("Setze dobles") i Telecinco ("El súper"). En els seus últims anys va ser editor de diàlegs de la sèrie "Amar en tiempos revueltos".

També ha estat crític de teatre, a revistes estatals, valencianes i catalanes, editor de revistes especialitzades, com les online "Sticomythia" o "Episkenion. Nunca es siempre en teatro" i, també mecenes amb ajudes a les companyies, sales, projectes de festivals com Cabanyal Íntim o Russafa Escènica.

És, per tant, un referent en el món de les arts escèniques valencianes i espanyoles dels últims anys, un treballador inesgotable, fidel i amant del seu poble, llengua i cultura, honorable i responsable de la seua professió com a investigador, on ha format deixebles, escriptors, creadors i persones rigoroses amb la veritat davant la seua societat.

Ningú no mor del tot mentre se'l recorda i, mentre s'escolta a través de la nau central de la Catedral de València el cant de la Sibil·la de la veu del xiquet Sergio Martí, "Al jorn del judici veuràs qui ha fet servici / D’una Verge naixerà Deu y hom qui jutjarà / de cascú lo be y lo mal al jorn del jui final.", el record de Josep Lluís Sirera recorre els murs de la Catedral Metropolitana de València i estarà sempre present en tots aquells que veuen en la cultura la prosperitat dels pobles. Perquè com va deixar escrit, "... El compromís d'un dramaturg ha de ser triple: amb nosaltres mateixos i amb la societat on vivim, però també amb la nostra manera d'entendre i practicar l'escriptura dramàtica".