Diumenge Paella

 El passat diumenge dia 12 de gener, vàrem tindre ocasió de poder assistir a l'estrena a À punt Televisió, de l'esperada sèrie de televisió anomenada Diumenge Paella. Es tracta d'una sitcom o comèdia de situació, que tindrà un total de 13 capítols de 25 minuts de durada cadascun. Al llarg dels mateixos, se'ns presenta als Costa. Es tracta d'una família molt particular que es reuneix cada diumenge al voltant d'una paella. Noms com Sara Costa, Lina, Tino costa, Elvira, Josep, Llàtzer, Pau Costa i Cata Costa, a partir d'ara ens resultaran familiars a tots els valencians en la nit dels diumenges, car és el nom dels personatges de la nova sèrie, interpretada pels actors Sandra Cervera, Lola Moltó, Carles Sanjaime, Carme Juan, Miquel Mars, Ramón Ródenas, Guille Savala i Paula Braguinsky. Tots ells de la terra, amb experiència en sèries de ficció semblants i que representen, en cada capítol, l'estereotip d'una família valenciana qualsevol, amb una iaia de mentalitat conservadora, una mare que sempre ha de nadar entre dos i fins i tot, tres aigües, un marit vivalavida, i uns fills, cadascun amb una forma de pensar totalment diferent. Es tracta de l'estereotip d'una família actual, moderna, progre, amb els problemes típics de la nostra societat actual i que produiran una sèrie de situacions que es trobaran entre l'esperpent i la hilaritat, la tendresa i la gràcia, que tindran com a fil conductor eixa paella al voltant de la qual molts de nosaltres ens trobem els diumenges en companyia de la nostra família. I és que, tots som família Costa. Tots tenim una miqueta de Costa dintre de nosaltres, que ens fa fins i tot, reviure personalment situacions tan peculiars com les que tindrem ocasió de gaudir al llarg dels capítols de tan divertida sèrie. Esta comèdia de situació que es desenrotlla, com qualsevol sitcom, en un mateix lloc i amb uns mateixos personatges i que està amenitzada amb unes rialles, bé gravades o bé en viu, està coproduïda per Beniwood Producciones en companyia d'À Punt Mèdia per al canal autonòmic À Punt. Està dirigida per Alberto Evangelio, el guió està escrit per Quico López Cebrian, David García Casany, Paco López Diago, el mateix Alberto Evangelio, Patricia Pardo i Chon González. Esta nova sèrie, per a nosaltres els valencians, i per al nostre sector audiovisual autòcton, probablement té molta més importància de la que pareix. Perquè la desfeta i fallida del tristament desaparegut Canal Nou, va produir com a conseqüència, la conclusió precipitada de sèries tan famoses i que varen causar sensació entre els valencians, especialment per als més majors, com fou, entre altres, L'Alqueria Blanca. Al mateix temps, este mateix fet va produir com a efecte col·lateral la desfeta d'un sector audiovisual propi i autòcton que en aquell moment estava en una etapa de plena florida. Diumenge paella, és la primera sèrie de ficció en format de comèdia de situació de televisió per al nou canal autonòmic valencià. Esperem que esta sèrie siga un èxit i que a la mateixa li seguisquen altres, com a mínim, amb la mateixa qualitat. I que, d'eixa manera puga reflotar el nostre sector audiovisual de la trista crisi que l'envolta des de fa temps.

Institut

Hui fa cinquanta anys, es va inaugurar l'institut de Paterna. En un principi, es tractava d'una delegació de l'institut Benlliure de València, del qual va dependre fins al curs 1974-75, que fou quan va adquirir autonomia pròpia. Qui estes lletres escriu, encara no havia nascut aleshores, però sí que va passar per les seues aules uns quants anys després. Fou en la tardor de l'any 1987. Havia acabat feia poc l'EGB al col·legi Villar Palasí i, tot un món de possibilitats s'obria davant dels meus passos. Fou una època de canvis, tant en l'àmbit físic i biològic, car era el temps del començament de l'adolescència, com també a nivell personal i humà, ja que era el moment en el qual un deixava d'anar al col·legi al qual havia anat des de pàrvuls, per a passar a un nivell d'estudis superior. En ser un únic institut públic el que hi havia a Paterna, esta circumstància va fer que hi coincidírem, tant amb part de la classe dels qui anàvem al col·legi d'EGB, com amb el xiquet del carrer amb qui un jugava fins feia poquet, o amb el veí que coneixia un de tota la vida i amb el que només havia intercanviat unes poques paraules al pati de la finca. Trenta anys després d'eixir de l'institut, mire cap enrere i em veig amb ulleres de pasta, el monyo pentinat amb la ratlla al mig, pantalons vaquers i una carpeta forrada amb fotografies d'alguna modelo d'aquella època. I no puc evitar recordar aquells feliços anys en els quals un només es calfava el cap en estudiar. En el que la seua única preocupació era aprovar l'examen de literatura del dimecres vinent. L'únic desig, que arribara el dissabte de vesprada per a anar amb els companys a Arena, a Woody o a Espiral. El millor plaer escoltar una cançó d'U2. La il·lusió més gran, que la companya de classe que seia al costat teu, es girara per a preguntar algun dubte sobre allò que s'havia explicat. El millor regal, una cassette gravada a una minicadena de doble platina. I la major esperança, que arribara finals de juny per a replegar les notes i estar tot un estiu, de juny a octubre, de vacances, sense fer res més que anar a la piscina, a la platja, o de campament. Varen ser, probablement, els millors anys de la meua vida on, cada dia que passava, s'aprenia una cosa nova de la vida, al marge de les matèries pròpies de classe. Allí vaig descobrir la consciència cívica d'estudiant, així com els primers passos en la responsabilitat i la maduresa pròpia de la vida, que consisteix en el fet que allò que un vol, aconseguir, s'ho ha de treballar i que no sempre s'aconsegueix. Al mateix temps, no puc evitar pensar en tants i tants paterners que hem passat per les seues aules i que recordem aquells dies de vi i de roses viscuts, en companyia dels companys, que en acabant varen ser els amics que ens han anat acompanyant en el camí. Així mateix, com no recordar a aquells professors que es varen deixar la pell perquè aprenguérem. Alguns d'ells, ja no estan entre nosaltres. Per a tots ells, el nostre reconeixement i la nostra estima. Hui l'educació de Paterna està de festa. Perquè cinquanta anys, són ja una edat de maduresa i d'assentament per a l'Institut de Batxillerat Dr. Peset Aleixandre de Paterna. L'enhorabona!!

Aniversari

Fa quaranta-set anys, la mare de ma mare amb un gest de patiment típic d'ella, li va dir a ma mare "Et trobe mústia. Fas una cara que no m'agrada gens". Seria sobre l'estiu de l'any setanta-dos. Les dos agafades del braç, varen anar a la consulta que D. José Horts tenia a Paterna a la Plaça Major, davant de la casa on vivien els meus pares i la meua germana, perquè li fera un reconeixement mèdic i saber d'eixa manera, què és el que li passava. Després de dir-li ma mare al metge que feia uns dies que no es trobava bé, la va mirar i, dirigint-se a la meua iaia Sabe, amb una mirada socarrona típica d'este doctor, va dir, assenyalant a ma mare amb el dit polze: "Esta, sap vosté lo que té? Que està més prenyà que una burra". Li va fer una analítica i, efectivament, el resultat va determinar que estava en estado. Els meus pares, ja tenien una filla d'onze anys, la meua germana Maribel, ja criadeta pràcticament. La meua aparició a l'escenari, va ser primer una sorpresa, que es va convertir en alegria després. Va passar l'estiu, les festes del Crist. Va passar la tardor. Va passar el Nadal i, després dels Reis, va ingressar a l'Hospital la Fe. Mon pare, en aquell temps, treballava com a forner al forn de la Corretgeria. El seu ritme de vida era que dormia de dia i treballava de nit. Per això mateix i, davant la impossibilitat de poder portar a ma mare a l'hospital, el tio Paco, l'home de la tia Maxi, amb aquell Renault "cuatro latas" que tenia, fou qui la va portar a l'hospital i allí es va quedar ingressada. La comare de ma mare, Donya Ana Maria, al ser ma mare una dona ja major per a gestar, car tenia ja trenta-huit anys, per a evitar complicacions, no va voler que ma mare parira a casa, com era costum en aquells temps, sinó a l'hospital la Fe de València, on treballava ella i on hi havia molts més mitjans per a actuar en cas que es complicara la cosa. D'eixa manera un onze de gener de l'any mil nou-cents setanta-tres, a la una del migdia, vaig vindre al món. Com tots els nadons estàvem a la mateixa sala, encara que tots estàvem identificats perfectament amb l'etiqueta corresponent, mon pare va vore que jo duia una taca roja dalt de la cella de la dreta. I eixe identificatiu era el primer que mirava per a saber que era jo, i que no m'havien canviat per un altre. Mon pare em volia posar un nom cridaner de la Bíblia: Jonàs, Aran, Abraham, Josué... la qual cosa atemoria a tota la família. Però fou en mirar al calendari el nom del sant del dia del meu naixement, quan se li va il·luminar la ment. En el nom del sant del dia, coincidien uns quants fets: el sant del dia del naixement, la tradició familiar, un nom no massa conegut aleshores... I d'esta manera, em varen posar per nom Alejandro. Des d'aquell dia, jugant jugant, ja han passat quaranta-set anys. La resta de la història ja la coneixeu.