Carnestoltes

 Un any més, estem, de nou en Carnestoltes. Arriba aquell període de l'any en el qual l'alegria i les ganes de viure, inunden els carrers de totes les ciutats de la terra. Enguany els Carnestoltes del Villar del Arzobispo, tenen la peculiaritat de què han sigut declarats Festa d'Interés Turístic Autonòmic. Es tracta d'una distinció de caràcter honorífic, atorgada per la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana, per mitjà de la qual, es reconeix una determinada festa, tant de caràcter religiós o laic, donant-li així, el reconeixement, el prestigi i la rellevància que realment es mereix. D'esta manera, amb data de 30 de juliol de 2019, es va publicar al DOGV la resolució de la presidència de la Generalitat Valenciana, per la qual s'atorga la Declaració de festa d'interés turístic Autonòmic de la Comunitat Valenciana al Carnaval del Villar, de Villar del Arzobispo. Al mateix temps que s'atorga dit títol honorífic, s'acorda la inscripció d'ofici de la Declaració concedida, en el Registre especial de festes, itineraris, publicacions i obres audiovisuals d'Interés turístic de la Comunitat Valenciana, secció Primera. Es tracta d'una magnífica notícia per a tots els habitants d'esta fantàstica localitat ubicada a la Serrania de València. I no podem més que alegrar-nos, car eixa distinció reconeix la llavor callada de tot un poble, que va més enllà del temps i també de l'espai. En primer lloc, reconeix a tots aquells que, com la peña del ñudo, en el seu moment, ja fa vora cent anys, varen celebrar amb l'alegria i l'emoció del moment, aquells carnestoltes originaris. En segon lloc, a tots aquells que, a l'inici de la democràcia varen tindre la inquietud de recuperar esta divertida festa: La Penya Cronopios i aquella vintena llarga de villarencs que, encapçalats per Maria Victòria Santiago, primera presidenta del Carnaval del Villar, varen organitzar aquells primers carnestoltes. Era l'any 81 del segle passat i la il·lusió per recuperar tradicions passades, va fer que retornaren del passat personatges de l'imaginari col·lectiu villarenc com ho eren les botargues i el tío de la higuica i que convisqueren amb nous elements festius com ho són la morca, el soterrar de la morca i el chinchoso. O el concurs de les murgues i les seues lletres atrevides, informals i gracioses, En tercer lloc, a tots aquells que, any rere any, s'esforcen per a dissenyar una disfressa més original encara que la de l'any passat, per a impressionar als altres i poder passar així una estona molt agradable. En quart lloc, a les autoritats civils que, siguen del color polític que siguen, sempre han estat recolzant els carnestoltes. En cinqué lloc, a les successives Comissions de Festes que, amb esforç i sacrifici aconsegueixen dur endavant unes festes tan boniques com les que tenim ocasió de gaudir. I, en últim lloc, a tots els que d'una manera o d'altra col·laboren, de manera directa o indirecta, al fet que els carnestoltes del Villar siguen una realitat. Entre tots, s'ha aconseguit que les festes de carnestoltes del Villar del Arzobispo, el Carnaval del Villar, hagen sigut declarades com a festa d'Interés Turístic Autonòmic. L'enhorabona!!

Sabina

Ja fa més de quinze anys, a l'Ajuntament de Castellnovo, en la boda d'un íntim amic, em varen convidar a dir unes paraules dedicades als promesos. I vaig començar la meua intervenció recitant l'inici d'una cançó de Joaquín Sabina. "De sobra sabes, que era la primera / y no miento si juro que daría / por tí, la vida entera, / por tí, la vida entera". Era la primera intervenció que feia amb ocasió de la boda d'un amic i es tractaven d'eixes paraules que a un li naixen de dins del cor i que vaig intentar transmetre generosament a tots els que allí hi estàvem. I vaig voler que eixes primeres, foren les compostes per un músic i poeta amb solera, com és el cas de Joaquín Sabina. El passat dia dotze de febrer, en un concert que va donar al Wizink Center de Madrid, durant l'actuació, va caure de forma accidental de l'escenari, on estava fent el seu últim concert de la seua gira. I precisament el dia que el músic complia setanta-un anys. Va ser traslladat a l'hospital, on va ser operat d'urgència d'un hematoma intracranial. La notícia va córrer com la pólvora, especialment a les xarxes socials, que es varen fer puntualment ressò dels fets. Una volta digerida la trista notícia, un no pot més que recordar determinats moments viscuts, en els que la música de Joaquín Sabina ha format part de la banda sonora de la vida d'un mateix. I el primer record que em ve és el d'Elena Santonja presentant el programa "Con las manos en la masa", en el que, la sintonia de dit programa de televisió, va ser composta pel duo Vainica Doble i interpretada per Gloria Van Aerssen i per un jove Joaquín Sabina. Un altre rècord és el del d'un entretingut programa de televisió anomenat "Si yo fuera presidente", en el que, entre altres, el mateix Sabina interpretava cançons tan boniques com Calle Melancolía "Vivo en el número siete, calle Melancolía. / Quiero mudarme hace años al barrio de la alegría. / Pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía / y en la escalera me siento a silbar mi melodía". Joaquín Sabina és un poeta d'asfalt i metro, que sap contar com ningú una història de rodets urbans com la que a la cançó "Pacto entre caballeros" ens relata. "En la Puerta le esperó la policia / mucha, mucha, policía... ". El tercer rècord em ve, no cal dir-ho, d'aquell concert que va dur a terme a Paterna al Camp de Futbol Gerardo Salvador. Era setembre, passades les festes del Crist de la Fe, allà pels anys noranta del segle passat, quan un ronc Sabina cantava allò de "En el Boulevard de los sueños rotos / Vive una dama de poncho rojo / Pelo de plata y carne morena..." cançó carinyosament dedicada a Chavela Vargas. El concert s'havia d'haver celebrat a finals d'agost, però una indisposició del cantant va obligar a suspendre'l i celebrar-lo més tard. Especialment emocionant va ser quan va dedicar una cançó als qui eixe any es varen cremar a la Cordà de Paterna. Ara, mentre Joaquin Sabina, que d'acord amb el comunicat mèdic es troba estable després de la intervenció quirúrgica que ha patit, es recupera, només desitgem una prompta i ràpida recuperació, i que continue delitant-nos, per molts anys, amb les seues meravelloses cançons. I tot això, mentre ens donen les déu i les onze i les dotze i la una i les dos i les tres...

Ràdio

 He de confessar que, entre altres vicis inconfessables meus, un d'ells consisteix a escoltar la ràdio de nit. De tal manera que, una volta m'he posat el pijama i, ja gitat, mentre m'arropisc entre les mantes, em col·loque els auriculars a les orelles per a no molestar al personal, polse el botó que encén la ràdio i escolte algun programa que fan de nit i d'eixa manera agafe el son d'una manera plàcida i tranquil·la. El catorze de gener de 2013, l'Assemblea General de l'ONU, va aprovar formalment una proclamació de la UNESCO, per la que es recomanava que es proclamara un dia com a Dia Mundial de la Ràdio, a partir d'un estudi de viabilitat realitzat en 2011 per la UNESCO, en resposta a una proposta duta a terme per l'Acadèmia Espanyola de la Ràdio. D'esta manera, es va aprovar la data del 13 de febrer, dia en què es va crear Radio Naciones Unidas en 1946, per a commemorar eixa efemèride. Per tant, des de l'any 2013, cada dia 13 de febrer, se celebra a tot el món, el Dia Mundial de la Ràdio. Ara que s'acosta esta data, no puc més que tancar els ulls i recordar aquell aparell de ràdio de vàlvules que hi havia a cals meus pares. El varen comprar allà pels anys seixanta i presidia el menjador de casa. Era paregut al que adorna esta entrada, s'encenia a la llum i, amb les dos rodetes que hi havia als extrems, se sintonitzava l'emissora que un volia escoltar. En ell escoltaven ma mare i la meua iaia aquells programes de vesprada, com eren el Consultorio de Elena Francis, o les radionovel·les Matilde Perico y Periquin, la Saga de los Porretas, Ama Rosa o Simplemente María, entre altres. I em recorde, de vesprada, assegut al menjador de cals meus pares, mentre jugava amb els meus joguets de la infància i ma mare, la meua iaia Sabe i la meua tia Rosa, comentaven l'opinió que Elena Francis deia a través de les ones sobre la conducta d'un marit infidel, o d'una jove que s'havia quedat embarassada sense estar casada o d'un fill que tenia una mala relació amb els seus pares. Video killed the radio star, cantaven uns elegants The Buggles a finals dels anys setanta. Venien nous temps, en els que pareixia que les noves tecnologies d'aleshores, com era la televisió i el vídeo, anaven a substituir l'antiga ràdio. Però la veritat és que, hui en dia, quaranta anys després, la ràdio està més viva que mai i, magnífics periodistes ens informen a través de les ones hertzianes d'allò que passa al món, ens entretenen amb divertits programes, ens animen amb cançons punxades a radiofórmules convencionals, alhora que també duen a terme llavors d'informació d'utilitat pública, en cas de catàstrofes naturals o accidents. I, mentre des d'un lloc remot del món escolte la ràdio a altes hores de la matinada, no puc evitar pensar en el magnífic invent que va descobrir Tesla o Marconi en el seu moment i que m'ha donat moments de felicitat al llarg de la meua vida.

Ca Vidal

A la partida de las Suertes del Villar del Arzobispo, al costat de l'ermita de San Vicente, hi havia una granja on un senyor anomenat Vidal López, criava un ramat de porcs. Era a finals dels anys setanta quan un Villar del Arzobispo pràcticament rural, començava a despertar del seu endormiscament heretat dels segles i de la història que li havia tocar viure. Com este bon home tenia experiència en el sector de l'hostaleria, car ja havia portat la regència d'algun bar al poble, va tindre la genial idea de substituir la granja, per un restaurant que fora alhora un lloc on se'n poguera anar a esmorzar un dimecres de matí, però on també es poguera celebrar d'una manera elegant un cap de setmana qualsevol, el banquet d'una boda, d'una comunió o d'un bateig, o qualsevol altre esdeveniment social que requerira un convit final. D'esta manera, en maig de l'any setanta-nou, es va inaugurar el Restaurante San Vicente, al Villar del Arzobispo. El primer acte que allí es va celebrar, fou el banquet amb ocasió de la primera comunió de la seua filla. A aquell primer esdeveniment inaugural, gràcies al saber fer, la destresa i les ganes de treballar de Vidal, li va seguir un altre, i un altre, i un altre. Fins i tot, durant un temps va ser discoteca, on els villarencs hi anaven a ballar els caps de setmana. Eren moments, en els que la millor publicitat era la que es transmetia de boca a boca, amb els comentaris dels assistents al convit que allí s'havia celebrat a conseqüència d'una boda, una comunió o un bateig. Allò de internet, les xarxes socials o el tripadvisor, encara era Ciència Ficció en aquells temps. A partir d'aquell moment, els porcs ja no pasturen solts per aquell indret de la partida de las suertes, sinó que ho fan dins d'un perol bullint, en forma d'orella, de morro o de maneta de porc degudament trossejats, que en companyia de fesols, creïlles, bledes, cebes, penques i garreta de corder, fan una deliciosa olla churra amb el caldo sàviament travat. O dins d'un apetitós plat de pernil, elegantment tallat a mà i regat amb un bon vi de la terra, a poder ser un Viña Villar, un Cantalares, un Tàpies o, fins i tot, un senzill Laderas. O en forma de morca o de llonganissa o de xorisso remullats en generós allioli, dins d'un exquisit i cruixent entrepà de blanc i negre per a esmorzar, amb cacaus i olives. O en forma de deliciós secret ibèric, o d'una tendra carrillada, degudament acompanyats amb la suculenta guarnició d'unes creïlles fregides casolanes, o d'una sabrosa verdura a la planxa. Quaranta anys després, i després de la seua jubilació, el seu fill, Vidal López Herrero, porta la gerència del restaurant on la seua esposa, Rosa Gómez Martínez, és la jefa de cuina. És una generació que ha conegut els inicis humils d'este establiment i que han viscut el món de la gastronomia ja de ben xicotets. A cavall entre la tradicional Olla Xurra i l'avantguardista cuina d'autor, varen participar al Concurso de la Trufa de Andilla amb una suculenta tapa anomenada "Croqueta de jamón y queso curado, huevo poché y trufa rallada", on varen quedar en una bona posició. Ubicat als afores del Villar del Arzobispo, al costat de l'ermita de San Vicente, d'on reb el seu nom, este restaurant és un lloc on el menjar és un delit per al paladar. No vos en penedireu!

Fotografia:  https://www.tripadvisor.es/LocationPhotoDirectLink-g3706278-d3701281-i152257708-Restaurante_San_Vicente-Villar_del_Arzobispo_Province_of_Valencia_Valen.html