Fèlix Perona

La vocació sacerdotal és un mòbil que sona a altes hores de la matinada, però que no tots estan disposats  a agafar-lo. Hi ha a qui li sona, però el sorprèn en la primera soneguera, en eixe moment de la nit en el que un gaudeix d'un  somni tan profund que ni l'escolta. Hi ha també a qui li sona, l'escolta i es gira per a canviar de postura en el llit, tot ignorant la telefonada. "Ja voré demà de matí quí m'ha telefonat". Però es tracta d'un tipus de telefonada que no deixa rastre al mòbil si no s'agafa en el moment que sona i, per tant no hi apareixerà al dia següent cap de telefonada perduda i pensarem que es tracta d'un somni. Més hi ha a qui li sona i l'escolta. I s'alça del llit per a agafar-lo. Quí és capaç de telefonar a eixes hores de la matinada? Normalment este tipus de telefonades que sonen tan tard, solen arrrosegar males notícies. Però malgrat això, hi ha qui s'alça del llit, agafa el mòbil i intenta endevinar qui és qui telèfona amb tanta insistència. Qui telefona, sol cridar per número privat. I encara així, hi ha qui despenja per a preguntar qui és. La veu ferma i segura que s'escolta a l'altra banda del aparell, produeix dubte i inseguretat en el primer moment. Però la serenitat i la calidesa que transmet quan parla, la veu que està a l'altra banda del telèfon fa que un ho deixe tot per a seguir-lo. Una nit qualsevol d'un día donat, tu també, Fèlix, vares rebre una telefonada al mòbil, de matinada. I vares dubtar si alçar-te del llit o no. Una volta et vares alçar, vares dubtar si contestar o no. I al final, vares contestar. Igual que en el seu moment, varen contestar altres paterners, com varen ser, entre altres, Julio Badenes, Enrique Liern, Vicente Belenguer, Enrique Gil, o, ja més recentment, José María Segura o Javier Barroso. El camí que ara mamprens, davall de la ilusa aparença de ser un camí rel, en veritat és una senda estreta amb marges plens de brossa que día a dia has d'anar desbrossant. I amb revoltes. Moltes revoltes, que moltes voltes t'impediran vore uns metres més ellà del camí. Només t'has de deixar dur per la veu que et va parlar pel telèfon la nit aquella. Sense por. No hi ha camí fàcil que et porte a cap de lloc que valga la pena. I en el teu cas. Quan en el camí arribes a algun lloc, que allà on arribes, el teu testimoni siga verdader, honest, sinzer, com la telefonada d'aquell dia. Que sempre tingués una paraula d'alé per a tots els que et rodegen, especialment per a aquells que més la necessiten. Que els teus braços abraçen els més desvalits. Que les teues mans sostinguen a qui estiga en perill de caure. Que els teus peus caminen en companyia de qui s'haja perdut en el camí. Probablement, al llarg de la teua vida, sempre hi haurà algun moment en el que et planteges si realment valía la pena haver agafat aquell mòbil. O si el tenies que haber deixat sonar en la quietud de la nit. Si en aquell moment et vares decidir per agafar el telèfon, per algun motiu seria. Sigues fidel a tu mateix i al Missatge que et varen encomanar. I que, al final del sender, quan et torne a sonar el mòbil per a dir-te que has acabat ja el camí, et desitge que un ample somriure recòrrega el teu rostre de banda a banda, indicant que has cumplit amb allò que se't va encomanar en el seu moment. És de matinada. Sona el mòbil. Una volta. Una altra. I una altra. Agafa'l, que és per a tu, Fèlix!! 

Post Covid

El confinament va acabar el dia que va obrir de nou les seues portes el Corte Inglés després de la pandèmia global declarada i el confinament viscut. Eixe dia fou quan el coronavirus es va vore arraconat i reduït, entre mascaretes, gel hidroalcohòlic, sabó de mans i altres elements per a eliminar-lo. Varen començar a obrir els bars i restaurants, les botigues de roba, les tendes i establiments de tota classe, centres de treball, fàbriques o esglésies i llocs de culte, tots ells, anant cap a allò que s'ha acabat per anomenar la nova normalitat. Conclou l'estat d'alarma i mamprenem una nova era, que els estudiosos anomenen era Post Covid. En esta nova etapa, la utilització de les noves tecnologies serà l'aixada del segle XXI. Conceptes com són la realitat augmentada, el big data, l'internet de les coses o la intel·ligència artificial, són conceptes informàtics que, si bé ja eren innovadors abans de la pandèmia i que, ja de per si eren transformadors de la societat en què vivim ara, en esta nova etapa, tenen plena vigència, en la mesura en què les noves tecnologies col·laboraran a desenvolupar una societat més igualitària, més justa i més sensibilitzada amb els nous problemes que ens vindran. Perfectament, podem vore com ha augmentat la utilització de videoconferències tot desplaçant la utilització de ferramentes que foren innovadores en el seu moment, com han sigut el telèfon o l'email, i que, ara mateix, són aquelles, indispensables en la nostra societat en la qual vivim. Qui no ha presentat la seua Declaració de la Renda de forma telemàtica? Qui no ha comprat per Internet i ha pagat, indicant les dades d'una targeta de crèdit o fent una transferència? Es tracta de nous hàbits que, si ja abans de la pandèmia s'havien popularitzat, ara en estos nous temps, s'han convertit en imprescindibles. Per una altra banda, la presència del coronavirus en la nostra vida, produeix com a conseqüència, una minva en les relacions interpersonals. El respecte de la distància interpersonal dels dos metres, la utilització de mascaretes i de guants de làtex per a protegir-nos, i de solucions hidroalcohòliques per a desinfectar-nos les mans, a banda de ser una línia de negoci que més de quatre estan aprofitant per a guanyar-se bé la vida, al contrari són una barrera que ens impedeix desenvolupar de forma plena la intercomunicació entre les persones. Ens agrada tocar-los, besar-nos, abraçar-nos, donar-nos palmadetes a l'esquena. Tot açò ha sigut substituït per un fred colp donat amb el colze. Arribarà dia en el qual ens podrem abraçar com a germans? No deixa de ser curiós, com una simple molècula de greix, ocasionada pel consum d'una rata penada torrada a molts quilòmetres d'ací, és capaç de produir una catàstrofe humanitària quasi apocalíptica sense compassió com la que acaben de viure i de la que, a poc a poc, anem recuperant-nos. Hem viscut temps convulsos com a societat. Però del que estem ben segurs és del fet que açò passarà. I sí: Estic segur que ens podrem tornar a abraçar com a germans.

Entrevista amb... Manel Alonso

Fa poc, l’editorial Neopàtria ha publicat el llibre Quadern de Ca Perla. Es tracta de l’última publicació de l’escriptor Manel Alonso. Nascut a Puçol, és autor de diversos poemaris, novel·les, reculls de contes i dietaris, entre els quals destaquen el llibre de poesia Correspondència de guerra (Editorial Aiguaclara, 2009), Premi Paco Mollà de Poesia, la novel·la Entre les urpes del gat (Editorial 3i4, 2018), el recull de contes Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011) i el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. També ha publicat llibres de narrativa infantil, on destaquen Caram, quina aventura! i Conta’m un conte, amb els quals va obtindre el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians en les edicions del 2002 i del 2009. El seu últim llibre, Quadern de Ca Perla, s’ha publicat davall la fórmula del crowdfunding. Esta setmana tenim l’honor i el plaer d’entrevistar-lo.

P. –Sempre que entreviste un poeta, comence fent-li la mateixa pregunta: la infantesa és la pàtria dels poetes? Conta’ns un record de la teua infantesa. El teu llibre Quadern de Ca Perla està ple de records infantils. Conta’ns algun inèdit, si pot ser que no aparega recollit en el llibre.

M.A. –Rainer Maria Rilke afirmava que la vertadera pàtria de l’home és la infantesa. La meua pàtria és la memòria, el desig d’atrapar i convertir les vivències en literatura.

Mentre escrivia els darrers articles que han acabat conformant Quadern de Ca Perla vaig tindre la sensació que m’anava buidant fins a restar eixut. Era una sensació física de la qual encara no m’he recuperat. Ara mateix no trobe cap record del temps de la infantesa inèdit.

P. –Què és per a tu la literatura? Una vocació o una professió?

M.A. –La creació literària és una manera de veure el món a través del llenguatge. Per a mi ha estat una vocació.

P. –Has tocat pràcticament tots els gèneres: poesia, novel·la, incloent-hi la novel·la històrica, l’article periodístic... Et podríem considerar una espècie d’autor renaixentista. En quin gènere et trobes més a gust escrivint?

M.A. –Depén de l’etapa de la meua vida. Actualment em trobe bé fent prosa, escrivint novel·la i articles.

P. –Ets una persona prou activa en les xarxes socials, des d’on et dones a conéixer com a escriptor i on et publicites com a tal. Com han influït les xarxes socials en la teua manera d’escriure i en la teua manera de publicar?

M.A. –Les xarxes socials són un ganivet de doble tall. Per una banda et poden fer perdre un temps valuós per a la creació, i per una altra ajuden a fer-te una mica més visible. En la meua manera d’escriure han influenciat poc, però m’han ajudat a l’hora de desenvolupar projectes per als quals necessitava gent que invertira uns diners.

P. –De nou utilitzes la fórmula del crowdfunding per a publicar. Has sigut editor i coneixes, per tant, el món editorial. Què té el crowdfunding que no tinga la fórmula tradicional de publicació i edició?

M.A. –El crowdfunding no és nou, és allò que abans en déiem edició per subscripció. Saps que tens un grup de gent que creu en tu i que garantix que el projecte no tinga pèrdues. Quadern de Ca Perla va eixir publicat abans de declarar-se l’estat d’alarma, si no arriba a ser pels mecenes el llibre haguera estat condemnat al fracàs més absolut.

P. –Continues utilitzant, a l’igual que ho feres en la teua publicació Les petjades de l’home invisible, el recurs literari del dietari com a forma d’expressió. Però en el cas de la teua nova publicació, utilitzes un to més intimista. Es tractaria d’una continuació?

M.A. –No és exactament una continuació. Són dos dietaris totalment diferents. L’únic punt en comú és la mirada de l’autor.

P. –Parla’ns de Quaderns de Ca Perla.

M.A. –Ha estat una experiència gratificant. Durant tres anys vaig estar escrivint un article setmanal en el diari La Veu i vaig aconseguir que un grup de gent diversa em seguira i fins i tot que m’enviara comentaris. Després vaig ajuntar tots els articles, vaig fer-ne una tria buscant dins de la fragmentació una certa unitat, fins i tot vaig podar, retocar i reescriure uns quants. La gent que durant els tres anys havia llegit els articles em diuen ara que el conjunt que conforma el llibre fa que tinguen una lectura més enriquidora, i això em satisfà.

P. –«Fa deu, quinze anys enrere, quan durant el mes d’abril tornava cansat a casa a altes hores de la matinada després de recórrer els camins d’un país inexistent presentant llibres d’una literatura sense lectors...». Quina és la situació de la literatura valenciana? Quin futur li veus?

M.A. –Mai no hem estat tan bé com ara. Encara que falten moltes coses per fer, però tenim bon autors (també em tenim de mediocres), editorials decents (algunes no tant), ens falta fer créixer el nombre de lectors.

P. –«Em declare totalment en desacord amb aquelles persones que creuen i diuen amb una fermesa sòlida que el final de cadascun de nosaltres està escrit fins i tot des d’abans que haguérem vist la primera llum». L’obsessió per la mort. T’obsessiona la mort? Cóm és d’important la mort en la teua vida?

M.A. –Des que era un xiquet que m’obsessiona la mort. Els darrers anys el pensament de la mort, el dolor que provoquen la pèrdua i l’absència, és present i tangible en la meua vida i em fa mal.

P. –«Fernando Pessoa, a través d’un dels seus heterònims, afirmava que “ser poeta no és una ambició meua, / és la meua manera d’estar sol”». Et consideres una persona solitària? És necessària la soledat per a escriure, o s’ha de viure en el món per a escriure?

M.A. –Soc un solitari. Per a escriure és necessari grans dosis de soledat.

P. –Quin és el teu procés de creació? Tens un lloc concret per a escriure? On escrius? Com? A mà, a màquina, a ordinador? Tens algun costum a l’hora d’escriure? O alguna mania?

M.A. –Puc escriure en qualsevol lloc. El primer esbós sempre és a mà. Abans escrivia després de dinar, ara ho faig a primera hora del matí. Preferisc escriure en ploma, em fa sentir més còmode que el llapis o el bolígraf. M’agrada escoltar música mentre escric.

P. –«De xiquets érem unes perles, i això que la meua colla mai no va ser especialment agressiva o conflictiva, però, com tots els de la meua generació i de les generacions que ens han precedit i de les que han vingut darrere, ens réiem dels més grossos, dels més escanyolits i dels del cap més gros, insultàvem l’homosexual i assetjàvem el boget». Al llarg del teu llibre anomenes persones concretes amb qui has tingut relació. La teua colla amb la qual has jugat de menut o te n’has anat a menjar-te la mona de Pasqua, veiem que guardes molts bons records d’ells. Quina relació tens amb ells en l’actualitat?

M.A. –Tinc molt poca relació amb ells. Cadascú ha fet la seua vida.

P. –«Tota la vida he estat un lector voraç que ha gaudit d’aquest vici que considere un plaer. Un dia, la lectura, sense adonar-me’n, em va portar a embarcar-me en la gran aventura d’escriure i publicar». Ets escriptor. Has sigut editor. Coneixes de primera mà el món editorial. Has viscut la fallida de Brosquil edicions. Recentment hem assistit al tancament del diari La Veu. Què passa que la nostra literatura no acaba d’arrancar?

M.A. –Venim d’una situació sociolingüística molt anormal que ha perdurat al llarg de tres-cents anys. Les polítiques de normalització lingüística han estat febles i covardes. Hi ha pressions brutals en contra de la normalització del valencià que ho compliquen tot.

P. –«Aquells recreatius, a la porta dels quals aparcàvem de qualsevol manera les nostres motos i on presoners de les hormones, que estaven disparades, seguíem amb gran atenció el balanceig sensual dels malucs de les amigues que jugaven al futbolí, fa unes quantes dècades que els han tancat». En el teu llibre ens parles de recreatius tancats, persones que ja no estan entre nosaltres, racons bucòlics fagocitats pel progrés... Qualsevol temps passat fou millor? O allò que ens espera serà molt millor que allò viscut?

M.A. –No, qualsevol temps passat no fou millor. Visc en l’esperança que el millor encara és per vindre.

P. –Al utilitzar com a recurs literari el dietari, cada pàgina del teu llibre comença amb una data. I, curiosament, excepte la primera data, que fou el 29 de març de 2017, que era dimarts, totes les altres dates que apareixen coincideixen en dijous. És per algun motiu en especial?

M.A. –No, és pel dia en què publicava l’article en el diari La Veu.

P. –Ets autor de la lletra de l’himne de Puçol, el teu poble. Ets conscient de la transcendència d’este fet de cara, no tant al temps present, sinó al futur? Com t’agradaria que et recordara la gent?

M.A. –No li done gens d’importància. La ciutadania en general i part de la classe política local passa molt de l’himne. A mi m’agradaria que em recordaren com algú que ha intentat viure sense fer-li mal a ningú.

P. –Com has viscut l’estat d’alarma i tot açò de la pandèmia, el confinament i el covid-19?

M.A. –Ho he passat mal. Durant setmanes no he pogut escriure ni una ratlla. He patit una angoixa terrible.

P. –Durant estos dies de confinament, has dut a terme una activitat literària a través de les xarxes socials molt interessant. Amb la denominació Versos Confitats has anat construint en companyia d’altres veïns de Puçol un poemari audiovisual, per a donar «eixe punt d’optimisme i d’esperança a una situació que ara pareix que comença a vore la llum». Què tal ha resultat l’experiència?

M.A. –Ha estat interessant.

P. –Ara que comencem el que alguns denominen l’era postcovid, quina lliçó hem de traure de tot açò que hem viscut junts com a societat?

M.A. –Soc molt pessimista. He vist comportaments poc solidaris. Estic convençut que les persones no canvien, que som egoistes i egocèntrics, que continuem tenint els mateixos vicis i mals costums de sempre.

P. –Després de tot açò que estem passant, quina és la preocupació actual de Manel Alonso?

M.A. –Em preocupa que una segona onada de la pandèmia siga més greu. Em preocupa l’arribada al poder de partits amb ideologies autoritàries, feixistes, xenòfobes, supremacistes, masclistes, homòfobes i antivalencianes.

P. –Quin serà el pròxim llibre que publicaràs?

M.A. –No ho sé, ja que en tinc uns quants inèdits. Ara estic escrivint una novel·la.

Des de la redacció d'Escriure per a ningú, agraim a l'escriptor Manel Alonso les paraules dedicades a este blog i l'animem per a que continue escrivint i continue delitant-nos amb les seues paraules. Moltes gràcies.