"Las cartas del Quijote"

Tramant teatre és, com el seu propi nom indica, una companyia de teatre i titelles que va nàixer l'any 2004. Té el seu domicili social a Cullera i els components de la mateixa son: Puri Fariza, Pako Alcàntara, Pol Paul, Rosana Vidal y Encarna Sanfélix, recentment incorporada a l'última producció. El primer muntatge que varen dur a terme va ser la representació anomenada "Llum de nit", que és l'adaptació teatral de tres contes de Pere Calders. Des d'aleshores, fins a l'actualitat, han dut a terme una sèrie de muntatges teatrals de certa envergadura. Entre altres podem anomenar "El viaje de Scrooge", "Cuenta cuentos", "Alex y la maquina", "El medico a palos", "Ángel", "La nova història de Caperutxeta roja", "Historia de una mujer", "El traje nuevo de la Emperatriz", "Maribel y Rufino, variedades a lo fino", "Los colores del Arco Iris", "El gran circo Total" o "Cyrano de Bergerac", entre altres. Més de cinc-centes obres, avalen el treball fet per part d'una companyia ja consolidada. Al mateix temps, han dut a terme la realització de tallers per a xiquets, de titelles, teatre, màgia, improvisació, etc, al museu MUVIM, de València. Els seus espectacles han estat representats a diferents festivals i mostres tant de nacionals com d'internacionals, entre els quals destaquen el "Festival Internacional, Titeres de Matanzas- Cuba- TIM". O el "Festival Internacional Tieres de Évora-Portugal BIME", el "Festival Internacional de Títeres de Sestao", el "Festival Internacional de Títeres de Alejandría" el "Festival Internacional de Títeres de Alicante- Festitíteres", la "Mostra de Teatre d’Alcoi", o el "Festival de Títeres de Úbeda", entre altres. Enguany, varen ser triats per part de l'organització del 43 Festival Internacional de Teatro de Almagro, per a representar la seua obra "Las cartas del Quijote", la sinopsi de la qual transcrivim ací: "Nos encontramos en una España rural donde el analfabetismo inunda todavía la vida de la mayoría de la población, Don Rodrigo el recién llegado maestro en nuevo en el pueblo, Aldonza le ayuda en los quehaceres de la escuela, limpia, friega, ordena… pronto Rodrigo sabrá que Aldonza es analfabeta y que además tiene una carta que perteneció a su retataratataraabuela y que necesita que le lean. Rodrigo hará un hallazgo asombroso, descubrirá que esta carta perteneció a la autentica Aldonza, la que aparece en el libro de “El Quijote”, absolutamente desconcertado. Rodrigo se compromete a que sea ella, la retataratataranieta misma la que lea dicha carta y lo conseguirá enseñándole a leer y escribir ayudado por diferentes capítulos del Quijote. Personajes de ayer y de siempre, que solo a través de la cultura y la lectura, saben encontrar su camino". Ben escrita, ben feta, ben dirigida i ben interpretada, una volta més, podem dir que tot esforç té la seua recompensa. I en este cas, adopta la forma de guardó, car el jurat ha dictaminat concedir-li el premio de la IX edición del certamen internacional Barroco infantil. "Cartas del Quijote" es una representació teatral que ens acosta a la lectura en general, i a la literatura dels nostres clàssics en particular, especialment als més menuts. Des d'estes humils lletres, felicitem la companyia "Tramant Teatre" per tan important guardó, i animen a tots a anar al teatre, especialment a vore l'obra "Cartas del Quijote". Paga la pena.

"La puerta entreabierta"

Curiosament, a voltes el passat torna a nosaltres com un rellamp, encara que siga per uns instants. L'altre dia, vàrem anar la meua dona i jo a casa d'una amiga d'ella, a fer-li una visita. I, parlant, parlant, va eixir a la conversa el nom d'una persona a la qual casualment coneixíem per circumstàncies diferents. En el meu cas, el vaig conéixer essent monitor del campament al qual anava jo quan era menut. L'amiga de la meua dona, coneixedora de la meua estima per les lletres, va abandonar durant uns instants el saló en el qual estàvem i va vindre amb un llibre de poesia a les mans, anomenat La Puerta entreabierta, de Juan Bosco Cervera Sanmartin, l'amic comú. De menut, quan arribava l'estiu, a principis del mes d'agost, agafava la motxilla i me n'anava de campament, al dels Tarsicios, on un centenar de xiquets, amb panyoleta, motxilla i gorra incorporada, gaudíem de la natura durant una quinzena de dies. I en este cas, el meu passat se'm presentava de sobte, en forma de poesia, car l'autor del llibre va ser monitor del dit campament quan jo tenia dotze o tretze anys. Des d'aleshores, a penes vaig saber res més d'ell, només que per referències de terceres persones i amistats comunes, com era ara mateix el cas. Sempre que arriba un llibre de poesia a les meues mans, la primera acció que duc a terme és olorar-lo. Mentre el sostinc amb el replanell de la mà esquerra, amb el dit polze de la mà dreta airege les pàgines del llibre, mentre note l'olor de la lletra impresa. A voltes solc, fins i tot, tancar els ulls per a notar de forma més intensa la flaire del paper. La segona acció consisteix a obrir el poemari per una pàgina a l'atzar, per a llegir el poema que hi habita a dita pàgina. "El silencio es el amigo / de quien no quieres prescindir / la soledad es una compañera / hecha esposa". Llisc el poemari de Bosco i veig unes reminiscències de Pedro Salinas, que em fan remuntar a l'època de l'institut. Es tracta d'un vers senzill, tendre, assaonat, que va combinant amb la prosa poètica d'una manera desimbolta. Escrit en primera persona, té un to intimista que convida a prendre cadira a mitat del camí per a reflexionar al voltant del silenci en la soledat, mentre acarona el vent les fulles dels arbres, davall d'un cel blau que ompli de claredat el dia personal de cadascú. Un vocabulari litúrgic acompanya el poemari, record d'un passat que ha portat de la mà a l'autor des de la seua infantesa i que en un moment concret de la seua vida li va imprimir caràcter "Quiero permanecer sujeto por este cíngulo, que me impone el verso sencillo, simple, casi infantil". Mentrestant, paisatges bucòlics de las Nogueras, pedania de Requena, es succeeixen l'un darrere de l'altre  a este poemari com a banda sonora original pròpia. Llisc el poemari amb l'atenció de qui escolta el silenci entre les branques altes dels pins i amb la naturalitat d'un temps viscut que s'aferra a les trinxeres de la memòria, amb la delectació de la paraula concebuda des de la senzillesa d'un camí ja recorregut i la vivència d'un passat que crida a pulmons plens a altes hores de la matinada. Mentrestant, un enyorat temps llunyà torna a tocar a la porta de casa.

Mare

Diuen que mare és aquella dona que en un moment concret de la seua vida, va entrellaçar les seues mans amb les d'un home, per a construir amb elles un bressol. Des d'aquell dia en el qual el doctor D. José Horts li va dir a la meua iaia assenyalant a ma mare amb el dit gros "Esta, està més prenyà que una burra", per a dir-li d'una manera gràfica que estava embarassada de mi, fins fa un parell de dies en el que un altre doctor -en este cas una doctora- va signar la seua defunció, si hi ha hagut una persona que sempre ha estat pendent, tant de món pare, de la meua germana com de mi, ha sigut ma mare. I és que, una mare, és això: dedicació plena i entrega sense límits als fills, barata cançons. En totes les etapes de la vida: Tant en aquelles en les que realment se la necessita, com és la infància, com en aquelles en les que un pensa que no necessita rebre consells de ningú. Una mare sempre està ahí, per al que faça falta, siga el que siga. Ma mare va nàixer a l'any trenta-cinc del segle passat, es va criar a una casa de llauradors de Paterna, al carrer Major, on ella i les seues germanes, -les meues ties-, ajudaven al meu iaio en l'horta, als camps que tenia en Campanar. Als anys cinquanta, es va posar a festejar amb mon pare, un dia de Pasqua, allà al barranc de la font, al naixement de l'aigua, on anaven els paterners a menjar-se la mona. Varen contraure matrimoni l'any 1961. Al cab d'un any, va nàixer la meua germana Maribel. I onze anys més tard, vaig nàixer jo. Era, com deien a Paterna, una dona de sa casa, amant dels costums i les tradicions del nostre poble, que les vivia amb l'apassionament que només els de Paterna sabem fer-ho. La seua desaparició ens ompli d'una tristesa infinita, i em fa recordar cada moment viscut en la seua companyia. Probablement, un dels records més antics que guarde, siga a la capella del Santíssim Crist de la Fe de Paterna, agenollats els dos als seus peus, mentre em deia en una escolteta "Demana-li al Cristo que sigues bon xiquet". I aquell xiquet que era, hui en dia és un home fet, que recorda quan, de menut, em portava de la mà a la guarderia de Santa Rita. O al parvulari, o als primers cursos de l'EGB, tots ells al col·legi Villar Palasí, ara anomenat Clara Campoamor. O aquelles nits en vetla en què s'alçava per a donar-me alguna medicació per estar malalt. O aquells diumenges de Pasqua viscuts a la caseta dels caçadors. O aquelles vesprades infinites del mes de juliol al xalet de la tia Tica, la seua germana. Els meus èxits en la vida, li produïen més alegria que a mi i les meues penes li afligien més a ella que a mi. Són tants els records que guarde, que no cabrien en una enciclopèdia. El seu exemple, la seua dedicació i la seua entrega, sempre estaran presents en nosaltres, per a tota la vida. Ara, quan ma mare viu ja en l'hora de la veritat, no puc evitar rellegir, transcriure i compartir uns versos de Maria Beneyto que, quan els vaig llegir ja fa alguns anys, em varen impactar moltíssim. I que és ara mateix quan tenen plena vigència les seues paraules:

"T'escolte així parlant

"Vine a la mare"

O "Què et faré a la nit per a sopar?"

Paraules amb caliu i alé. Tebiesa

de la sang fent-se llavis.

"Vine a la mare".

A la infantesa em duies i em tornaves

creuant la processó de tots els sants i verges

als qui pregaves

per la filla petita i per la dona

quan la febre era el pou on m'enfonsava

o el cor em feia mal de veure i viure.

"Vine a la mare".

I el món era un manoll d'herbetes tendres,

una fira de nines

o el cel de pasqua blau de primavera".