Un café amb.... Àngels Gregori

No tots els dies tenim la possibilitat de poder entrevistar una poetessa de la talla de qui entrevistem en este post. Amb orgull podem dir que tenim la satisfacció de poder entrevistar a Àngels Gregori i Parra. Nascuda a Oliva el 1985, és poeta i gestora cultural. És llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, Màster en Gestió Cultural per la UOC amb la tesina Els festivals de poesia com a mitjà de difusió dirigida per Jaume Subirana, Màster en Didàctica de la llengua i la literatura catalana i Doctora per la Universitat de València, amb una tesi sobre la poesia de Marta Pessarrodona. La seua vocació en el món de la literatura i la seua precocitat en especial en el de la poesia, va fer que als deneu anys creara el Festival Internacional de Poesia d'Oliva, també conegut pom a Poefesta. Des d'aleshores, cada any n'ha dirigit l'organització. Enguany va ser la que fa 16, i va contar amb la participació d’escriptors de la talla de Josep Piera, Fernando Delgado, Susanna Lliberós, Blanca Llum Vidal, Anna Aguilar-Amat i l’actuació de José Mercé «el francés». L'any 2003 va rebre el Premi Amadeu Oller per a joves inèdits amb el poemari Bambolines, que va ser publicat per l’editorial Galerada, Serveis d’edició i Traducció SCCL. L'any 2007 va guanyar el Premi Ausiàs March de Poesia de Gandia, amb Llibre de les Brandàlies, publicat per Edicions 62. L'any 2010 va rebre el Premi Alfons el Magnànim de Poesia per l'obra New York, Nabokov & Bicicletes, poemari publicar per l’Editorial Bromera. L'any 2013 va rebre el Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Quan érem divendres, publicat posteriorment a l’editorial Meteora. El 2017 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estelles de poesia amb Quan els grans arbres cauen, posteriorment publicat per l’Editorial Bromera. La seua obra ha estat inclosa en diverses antologies de poesia i ha estat traduïda a diversos idiomes, com l'italià, el castellà, el francès, el croat i l'asturià. Recentment ha estat nomenada Acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. És un plaer contar en esta entrevista amb Àngels Gregori i Parra.

Escriure per a Ningú: Diuen que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

Àngels Gregori: La felicitat és vocacional. No puc tindre un millor record de la meua infantesa. I això és important perquè la infantesa és el temps més decisiu en a vida d’algú, marca tot el que vindrà. Els records que tinc vénen de la família, del poble, de la llengua, tot mesclat, que són la matèria prima per escriure poemes. Tens raó, la infantesa és la pàtria dels poetes i, com deia Montserrat Roig, també la llengua.

Escriure per a Ningú: Escrius poesia des de ben xicoteta. D’on te ve la vocació per la literatura en general i per la poesia en particular? Recordes el primer poema que vares escriure?

Àngels Gregori: Durant l’època de l’institut vaig començar a llegir els grans poetes i, com a conseqüència, a escriure poemes. A casa hi havia molts llibres, a casa s’escoltaven els cantautors... I vaig començar a escriure en l’adolescència. Et diré que no era una “friki” de la poesia; al contrari: va ser una via per destil·lar la rebel·lia...

Escriure per a Ningú: Recordes el primer premi de poesia que vares guanyar?

Àngels Gregori: Havia guanyat alguna cosa en algun premi escolar. Recorde el Premi de Carcaixent, per exemple, per a joves escriptors. Aquell premi, que era l’inici de tot i que no té trascendècia per figurar en una biografia, per a mi va ser importantíssim. Era la confirmació, d’alguna manera, que no anava pel mal camí de tot. Tinc molt bon record d’aquell premi. I poc després va vindre el més seriós: el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. M’hi vaig presentar amb un llibre que es deia Bambolines, i vaig guanyar. Vivia aleshores a Oliva, i l’entrega, que era a Barcelona, van haver de canviar-la de data perquè em coincidia amb el Selectiu. Va ser molt bonic. Però ja et dic, que el principi de tot, el situe a Carcaixent.

Escriure per a Ningú: Què és per a tu la poesia?

Àngels Gregori: La poesia és el sofà i és l’eixida d’emergència. Calma i urgència. Una forma de viure, de mirar i d’enfrontar-se a les coses. Amb el temps te n’adones que la poesia, més enllà de ser un gènere literari, t’ajuda a conformar un món, i també el teu lloc en aquest món.

Escriure per a Ningú: Creus, com deia Gabriel Celaya, que la poesia es un arma carregada de futur, o més bé és un instrument més de l’art per a crear bellesa?

Àngels Gregori: Diria que les dues coses. Evidentment, l’aspiració del poema és crear bellesa a través del sentit, el poema ha de funcionar com un artefacte ple d’instruments lògics que ha de proporcionar, per damunt de tot, plaer. Però també és el que dius: la poesia és també una arma carregada de futur. La forma de la poesia va adequant-se als temps que anem vivint, responent a unes necessitats que com a lectors, demanem al poema. És un instrument poderosíssim. Quants poetes han utilitzat una metàfora per burlar dictadures, quants poetes han estat perseguits al seu país per escriure, quants poetes molesten la classe política...

Escriure per a Ningú: Dis-nos un lloc on escrius poesia?

Àngels Gregori: Sobretot en dos llocs: Barcelona i Nova York. És curiós, perquè vaig passar el confinament a Oliva, a casa dels pares i vaig pensar: sempre he escrit des de quansevol lloc pensant sempre des d’aquesta casa, i mai no he escrit en ella. Això em va fer reflexionar molt, el fet d’adonar-me que no havia escrit un sol poema en aquesta casa dels pares. Després vaig entendre que quan estàs bé en un lloc, no escrius poesia. La confortabilitat a vegades és enemiga de l’escriptura. I en aquest sentit, la distància per a mi era important. Ho deia Thoreau: hi ha coses que s’han d’escriure des d’una certa distància.

Escriure per a Ningú: Definix-nos la teua poesia. Quins autors han influït en la teua poesia? De quins poetes beu la teua essència poètica?

Àngels Gregori: Sobretot de la poesia nord-americana. Elizabeth Bishop, Anne Sexton, Marianne Moore. Una mica menys, Emily Dickinson. M’encanta Billy Collins, Adrienne Rich, Wallace Stevens i Rita Dove. Diria que aquesta és la meua font principal, però sobretot, perquè abans havia llegit els nostres poetes. Nosaltres som un país, sobretot, de poetes. Riba, Ferrater, Arderiu, Pessarrodona, Espriu, Piera, Granell...

Escriure per a Ningú: Què et mou als deneu anys a crear el festival Poefesta?

Àngels Gregori: Jo ja vivia a Barcelona quan el vaig crear. A Barcelona havia assitit a la Setmana de la Poesia de Barcelona, on durant set dies la ciutat s’inunda de versos. I vaig pensar: jo vull fer alguna cosa semblant al meu poble. Estem acostumats a que aquestes coses hagen de passar a les grans ciutats. I jo cada vegada reivindique més els pobles.

Escriure per a Ningú: Enguany s’ha celebrat la seua setzena edició on hi han participat escriptors de la talla de Josep Piera, Fernando Delgado, Sussana Lliberós, Blanca Llum Vidal, Anna Aguilar-Amat entre altres, ha actuat José el Francés, ha coincidit amb la concessió del premi Cervantes a Francisco Brines.... Quina és la major satisfacció que t’ha donat este festival al llarg de tots els anys de la seua existència?

Àngels Gregori: Veure com un poble sencer acudeix a escoltar poetes com si anaren a un concert de Lady Gaga, veure cues al teatre, que la gent pel carrer em diga que mai havia llegit poesia i que no es poden perdre cap festival, o que gràcies al festival han començat a llegir poesia. Veure que tot un poble, des d’escoles fins a comerços o bars, estan al costat de la Poefesta. Oliva s’ha pres la Poefesta com una qüestió d’estat, i això ha fet que el capital més gran d’Oliva, ara mateix, siga la poesia. És sensacional.

Escriure per a Ningú: Vaig descobrir-te a tu i la teua poesia a través de les xarxes socials. Quina importància tenen hui en dia les xarxes socials en la difusió de la cultura i en especial de la poesia? I en la difusió de la teua obra poètica?

Àngels Gregori: Les xarxes socials són tan perilloses com essencials. Són democràtiques, permeten que tothom hi tinga un espai. Al mateix temps, això pot arribar a distorsionar enmig d’un oceà d’hipervincles. El paper en la difusió de la cultura és bàsic. Mira amb el confinament: s’han pogut mantenir actes a través de les plataformes, i això és essencial...

Escriure per a Ningú: L'any 2003 vares rebre el Premi Amadeu Oller per a joves inèdits amb Bambolines, poemari que evoca vestuari, llums, teatre, és a dir, actors, actrius i espectadors d’un suposat espectacle. Quin record guardes d’aquells primers versos i d’aquella època?

Àngels Gregori: No deixaven de ser versos primerencs. La del poeta és una carrera de fons. Al contrari del que li pot passar a un novel·lista, que pot fer una primera novel·la meravellosa i pot ser la millor de la seua carrera. Amb la poesia és diferent. La poesia és contenció. I això la joventut no t’ho dona. La poesia és quedar-se amb l’essencial. És com una maleta: quan fem els primers viatges fem maletes enormes, posant tot allò inútil que durant el viatge no ens servirà. I amb el temps, aprenem a viatjar amb equipatge de mà, sense facturar. Amb la poesia també passa això. I generalment, els millors versos d’un poeta (també hi ha excepcions!) els trobem al final. D’aquell primer llibre de versos, ara me’l mire, i no salvaria cap poema. Però també s’ha de pensar en el context en que va ser escrit.

Escriure per a Ningú: «és saber que sempre puc tornar a Oliva». Amb Llibre de les Brandàlies, vares guanyar el Premi Ausiàs March de Poesia, a la seua edició de l’any 2007. on expresses l’ànsia, el dolor i el goig del trànsit de l’adolescència cap a la maduresa a través de dues geografies ben diferents: la gran ciutat (Barcelona) i el poble (Oliva). Amb quina de les dues geografies et quedes?

Àngels Gregori: La geografia és essencial. Entre la història o la geografia, et diré que em quede amb la geografia. Oliva és la base, l’essència, d’on ix tot i el que dona sentit al que vindrà. Barcelona és la meua ciutat, i Manhattan és el meu barri. A través d’aquestes tres georafies he escrit els meus poemes en els últims anys. A Nova York vaig escriure l’últim llibre. I també a Nova York vaig començar el que tinc ara entre mans. La distància és el millor escriptori. Entre Oliva i Nova York, Barcelona, la ciutat que m’ha fet créixer, la ciutat que adore i que em fa sentir bé, la ciutat on visc des dels meus 18 anys... Però Oliva, clar, Barcelona i Nova York estan perquè sempre puc tornar a Oliva...

Escriure per a Ningú: L’any 2008, vares estar nomenada per part de la Federació de Moros i cristians d’Oliva pregonera de les festes. Quin record guardes d’aquell esdeveniment? Et sents profeta a la teua terra o, per contra, com diu el refrany popular, contra més llunyà és el Sant, més gros és el miracle?

Àngels Gregori: Jo estic encantadíssima amb Oliva. Ni profeta ni molt menys, santa. Però sentir-me a gust diu molt d’un poble. El respecte de la gent d’Oliva cap als seus poetes és sensacional. I jo, evidentment, només puc tindre que agraïment.

Escriure per a Ningú: «New York és com el primer amor: / és el que més s’estima / quan encara no has aprés a estimar bé». Amb el poemari New York, Nabokov & Bicicletes vares guanyar el premi Alfons el Magnànim de poesia a l’any 2010. Parla’ns d’ell.

Àngels Gregori: Era un llibre que parlava de la memòria. Era el moment en què a casa la meua àvia començava a perdre la memòria. I d’alguna manera, el més present que hi ha al llibre és això: la memòria. Com els records, que són teus i l’únic que ningú no et pot treure mai, l’únic que no perilla, poden un dia anar-se’n. Després te n’adones que el més important no és la memòria que tens, sinó la memòria que de tu en guarden els altres.

Escriure per a Ningú: «Agafada de tu, com quan érem divendres». Amb «Quan erem divendres», vares guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona. Era l’any 2013. L’amor i la mort, temes clàssics de la poesia els afrontes en este poemari. Què podem dir de nou al voltant de l’amor i de la mort en ple segle XXI?

Àngels Gregori: Res, no podem dir res de nou. Aquesta és la meravella. Que en ple segle XXI, totes les formes d’amor ja les va cantar Ausiàs March al segle XV. I continuen funcionant.

Escriure per a Ningú: «Com dir, si no, que habitar-te és cremar-me?» Quan els arbres grans cauen és el títol del teu últim poemari guardonat i publicat. Amb ell vares guanyar el premi Vicent Andrés Estellés, de Burjassot. I per ell et varen concedir el premi de la crítica dels escriptors valencians en la modalitat de poesia l’any 2019. Et sents satisfeta amb el recolzament dut a terme pels qui de veritat entenen de poesia?

Àngels Gregori: Molt, jo només tinc que agraïment per tot. Pots escriure per a tu i no ensenyar mai a ningú els teus versos. I pots escriure per a tu i decidir presentar-te un premi i veure que els teus versos són ben acollits pels altres. I això és genial perquè et permet que altres llegeixen el que tu escrius. Que els altres es facen una mica seus els teus versos crec que és el que més pot agradar a un poeta.

Escriure per a Ningú: Per al poeta Josep Piera, dins del seu univers poètic, és una constant al llarg de la seua obra poètic, la figura de la finestra, com a element que aproxima la veu del poeta al lloc que l’acull, el dins i el fora, la realitat i l’oníric. Hi ha algun element a la teua poesia que es repetisca de forma constant?

Àngels Gregori: Jo he tingut molta sort amb les amistats que m’ha donat la poesia. La més antiga, i una de les més fermes, és la de Piera. La generositat i l’entusiasme de Piera cap als poetes joves (jove jo en aquell moment, no ara) és de manual. Piera ha cantat com pocs dels nostres poetes, el paisatge. El que per a Piera podria ser una finestra per a mi és un avió, i el que per a Piera podria ser un arbre, per a mi és una grua alçant-se en un gratacels.

Escriure per a Ningú: El nostre admirat Francisco Brines va dir, en el seu moment, a una entrevista «El que lee la poesia, crea el poema». En la interacció entre poeta-lector, és més autor l’autor pel fet d’haver escrit el poema, o el lector, pel fet de interpretar les paraules escrites d’acord a les seues circumstàncies?

Àngels Gregori: El lector sempre té l’última paraula. És l’altra part creadora i necessària que necessita el poema.

Escriure per a Ningú: Recentment has estat nomenada acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Una alta distinció i un gran honor ser membre de dita institució. Què esperes aportar a tan alta entitat i que esperes que t’aporte a tu?

Àngels Gregori: Estic feliç d’aquest nomenament. Primer, per la institució que representa una Acadèmia de la Llengua, i després, per la gent que ja hi ha i la que entra. A vegades tenim la sensació que una acadèmia és com un cossos de policia, que determinen la norma. I sí, això és necessari i és el paper essencial que ha de tenir un organisme que vetlle per la llengua. Però també està la dimensió social de la llengua, i ací és on entren en joc els escriptors. Quan em van nomenar de seguida vaig pensar en Anne Sexton, que té un vers on diu “la meua feina són les paraules, la vostra feina és vigilar les meues paraules”. Crec que un organisme que té un cos excel·lent de lingüístes o gramàtics, que incorpore poetes diu molt d’ell.

Escriure per a Ningú: Ets una persona, -si em permets l'expressió- inquieta: Ets la presidenta del PEN català, directora de la fundació Francisco Brines, creadora i organitzadora del festival de poesia Poefesta, recentment,com hem dit abans, acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més a més, escrius poesia, guanyes premis i publiques llibres. D’on traus el temps per a fer tantes coses alhora?

Àngels Gregori: Brines em va ensenyar que la poesia és una vocació. I que si d’aquesta vocació, pots fer-ne una professió, és la felicitat absoluta. Una vocació no té en compte mai els horaris...

Escriure per a Ningú: Com t’agradaria que et recordaren les generacions futures?

Àngels Gregori: Al País Valencià ara convivim tres generacions de poetes. I això és d’un vitalisme excepcional. M’encantaria que aquesta força no desapareguera. Estan ixint noms joves que valen molt la pena. I pense en Joan Deusa, en Alba Fluixà, en Alba Camarasa, en Laia Fontana. Joves amb molt de futur. Deusa, per exemple, que és de la meua comarca, va guanyar el premi d’Alzira, un premi al que li tinc molta estima, però a més és un gran agitador literari.

Stolpersteine a Paterna

Fotografia: Teresa Espinosa Andreu.

Hi ha un refrany que diu que el poble que oblida la seua història, està condemnat a repetir-la. Diuen també, que l'home és l'únic animal que entropessa dos voltes en el mateix cudol. Stolperstein és una paraula alemanya, que fa referència a una pedra que es troba en mitat del camí, que pot fer entropessar al caminant. D'acord amb esta idea, l'artista alemany Gunter Demnig va desenvolupar als anys noranta del segle passat, el projecte anomenat Stolpersteine, com un homenatge a totes les víctimes de la persecució nazi. Consisteix en un cub de déu centímetres de llargària, per déu d'ample i déu de profunditat que, en una de les cares du incrustada una placa de llanda en la qual apareixen les dades essencials de la persona homenatjada i que va ser exterminada pel nazisme. Eixe cub es colga a un forat fet a la vorera, deixant la banda que du la placa de llanda a l'exterior, per a que a que tot el món puga lleguir el seu contingut. La curiositat del vianant, fa que s'haja d'acatxar per a llegir el que diu la placa de llanda, sent este acte, ja de per si una espècie de reverència cap a la persona, les dades de la qual figuren escrites. Des de l'any 1992, al llarg de tota la geografia mundial hi han colgades milers de stolpersteine recordant a les víctimes de tan macabre esdeveniment. Setanta-sis anys després de l'alliberament del camp de concentració de Mauthausen per part de les tropes aliades, a un lateral de l'Ajuntament de Paterna s'hi han colgat tres pedres de l'entropessament, un stolpersteine que recorda als tres paterners que hi varen estar en captivitat als camps de concentració de Mauthausen i Gusen. Es tracta de Manuel Peris, Miguel Liern i Jose Martí. Tots tres varen ser migrants que es varen refugiar al sud de França per a evitar la repressió posterior a la guerra civil. En començar la Segona Guerra Mundial, el govern francés els va donar la possibilitat d'enrolar-se amb les tropes franceses com a personal civil, per a lluitar contra el nazisme. Varen estar en la frontera entre França i Alemanya duent a terme activitats d'infraestructura bèl·lica, com cavar trinxeres, on varen ser apressats per les tropes nazis. Es tractava d'un bon grapat d'espanyols, perdedors de la guerra civil i apressats de nou, ara per les tropes de Hitler. El govern espanyol va desentendre's d'ells i varen ser deportats als camps de concentració de Manthausen i de Gusen. Dels tres paterners, José Martí va ser assassinat el dia de Nadal de l'any 1941. Manuel Peris i Miguel Liern varen ser alliberats per les tropes aliades l'any 1945 i ja varen continuar la seua vida a França, fins al seu decés. Tot açò està ben detallat en un documental que va elaborar Paternateca i en el que humilment hi vaig col·laborar escrivint el guió. Si voleu vore'l, només heu de clicar al següent enllaç. Diuen que el poble que oblida la seua història, està condemnat a repetir-la. Tal volta ara, més que mai, siga el moment de recordar-ho. D'eixa manera evitarem entropessar dos voltes en la mateixa pedra.