Internet

Internet no deixa de ser una gran ciutat dins de la qual es va desenvolupant cada volta més el nostre dia a dia. Hi ha carrers, places, parcs, avingudes, carreteres, autopistes, glorietes, mercats, grans magatzems, esglésies, ambulatoris, cafeteries, escoles, hospitals, llocs d'esbargiment, prostíbuls, universitats, botigues per on transitem, de nit i de dia, sense eixa por que moltes voltes tenim, a que físicament ens peguen una furgà o ens furten la cartera. Tots estos llocs s'han creat per a ser-nos de utilitat alguna volta en la vida. Fins i tot hi han llocs, anomenats black markets, des dels quals, d'una forma totalment anònima pots, des de comprar uns grams de droga, fins a contractar un sicari que li òbriga a algú el cap d'una pedrada, o li quiebre les cames a una persona que ens caiga malament. Des de qualsevol navegador que hi han ara mateix a l'ús, podem recórrer qualsevol indret que existesca arreu del món sense traspasar les quatre parets de la nostra casa i utilitzar-lo d'una manera correcta, sense més esforç que el que nosaltres utilitzem en prémer el teclat amb els dits, o una zona concreta de la pantalla. D'esta manera, convertits en els reis de la creació cibernètica, podrem demanar que ens porten a casa una greixosa hamburguesa d'una coneguda cadena de menjar ràpid, o demanar hora per a anar al nostre metge de capçalera, o fins i tot, signar per a que posen en llibertat una persona a la que no coneixem de res, però que ens han demanat que, per favor, prestem el nostre recolzament per una noble causa. Recentment, he descobert, caminant per està ciutat virtual, a persones que, per la seua edat, -més de setanta- mai en la vida m'imaginava que me les trobaria per estos racons telemàtics. Professors, coneguts i, fins i tot, familiars, que han descobert este món virtual, paral·lel al món físic. Mai és tard, si la dita és bona. Doneu-me un punt de suport i mouré el món, va dir Arquimedes. I este punt de suport, hui en dia, és un simple terminal d'ordinador, o un mòbil, a través del qual podem moure el món. Este és, doncs, el punt de suport des del qual ens projectem cap al segle vint-i-un.

Boda

Si bé fa unes setmanes vaig anar a un event de la meua família materna, ara l'esdeveniment correspon al d'un cosí meu, però de la branca paterna. La boda del meu cosí Dani amb Cyntia, la seua novia de tota la vida, ens va congregar a un bon grapat de Jandrets al voltant de la taula. Podria parlar del ius connubis i avorrir al personal amb allò de que totes les persones tenen dret a contraure matrimoni amb aquella persona que en llibertat han triat per a compartir els dies de la seua vida i raonaments pareguts, i afirmar-ho amb alguns cànons del Dret Canònic o amb alguns articles del Codi Civil. Però no vull cansar a la feligresia pròpia. Esta boda representa, al si de la meua família paterna i també de la materna, la última de tots els cosins meus, deixant a banda la possibilitat d'una boda en segones núpcies que, tal vegada podria ser. Sempre que asistisc a un event d'estes característiques, m'agrada contemplar a la gent que hi asisteix, saludar-la i recordar vells temps. Aleshores, em sorpren la següent pregunta: Quan fou la última volta que ens vàrem vore? A alguns, dies. A altres, mesos. Fins i tot anys a alguns. En eixe moment és quan un es veu reflexat en la imatge dels demés: En la dels més majors, que sempre et veuen com el xiquet que vares ser algun dia i et recorden algun que altre succeït que ja fa temps es va produir. En la dels teus cosins, als que veus igual que sempre i amb els que recordes algun que altre fet ja ocorregut i que sempre solen vindre a la memòria en esdeveniments d'este tipus. I també, i sobretot, en la dels més menuts, als quals has vist nàixer i créixer i que, d'event en event, observes cóm canvien de forma galopant. I veus com aquell xiquet que vares vore la última volta amb pantalonets curts i un polo  Lacoste, és un home fet i dret, que et trau un pam d'estatura i que ve agafat de la mà d'una joveneta com ell d'espigada i que te la presenta com la seua novia. És el moment de recordar a aquells amb els que en el seu moment un va compartir moments pareguts als que ara mateix estem compartint, que ja no estan entre nosaltres i que també disfrutarien en este esdeveniment en companyia dels seus. La vida és una roda que gira i gira, però que mai para, un camí sense retorn o un mar pel qual un navega i al que mai torna. I dins d'eixa roda, d'eixe camí o d'eixe mar, anem avançant. Diuen que de una boda eix una altra boda. De fet, la meua boda va eixir d'una boda anterior, a la qual vaig anar i on vaig conèixer a la meua dona. D'esta, n'eixirà alguna altra? El temps ens donarà la resposta.

Visita

Este cap de setmana tenim a Paterna una visita molt especial. Amb ocasió del cinquanta aniversari de la creació de la Parròquia de la Mare de Déu dels Desemparats, la celebració del setanta cinc aniversari de la benedicció i entronització de la nova imatge del santíssim Crist de la Fe a la parròquia de Sant Pere, la erecció canònica de l’esglèssia de Santa Rita i el vint i cinc aniversari de la primera visita de la Mare de Déu dels Desemparats, esdeveniments tots ells ocorreguts a Paterna, de nou la seua imatge peregrina visitarà el nostre poble este cap de setmana. De tots estos esdeveniments que han fet història, només en he conegut un: el de la visita de la imatge peregrina de la Mare de Déu dels Desemparats a Paterna per primera volta, l'any 1991. Si sempre s’agraeix la visita d’una persona estimada, quan es tracta d’una d’estes característiques, sempre queda el regust de la posteritat, eixe pòsit que ens du a pensar que s'està fent història. Fa vint-i-cinc anys, jo no era més que un simple estudiant de COU, que no tenia molt clar per on derivar el seu futur: si per les lletres o pel dret. I vaig viure prou de primera mà aquella visita. El primer record que em ve a la ment és l'aparició de la imatge peregrina, a l'esplanada del quarter militar de Paterna, portada als muscles d'aquells que aquell any estaven fent el servici militar, entre els quals es trobaven amics i coneguts. Recorde sentiments, rostres, paraules, persones que ja no estan entre nosaltres. Plujes de pètals, paraules nascudes de dins del cor,  llàgrimes d'emocio, tots ells, moments inoblidables viscuts dins de la nostra història local. En aquell temps, no hi havien mòbils que enregistraren moments tan emotius. Només l'experimentada camera de fotògrafs locals, com Bordàs, Reyes o Vier i la d'algun particular que va fer fotos amb la seua càmera werlisa de carret ens han deixat per a la posteritat tendres imatges publicades a diversos llibres de festes locals. Especialment, recorde la plaça del Poble abarrotada de gent, per a rebre la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. Mai en la vida l'he vista tan plena de gent, en cap dels actes que allí s'han celebrat al llarg de la seua història, de qualsevol tipus: religiosos, cívics, polítics... És una ocasió idònia per a retrobar-se amb la família, per a quedar amb els amics i per a retrobarse un, amb un mateix. Des d’estes sencilles paraules, vos animem a participar en estos actes que, de segur, faran història al nostre poble. Vos adjunte l'enllaç al programa d'actes dels mateixos:

http://cristodelafe.org/parroquia/node/134

Ceràmica

Segle XIV. L'anomenada sèquia d'Uncia, que naix com un ramal de la sèquia de Montcada a la zona  on es troba el molí del Testar i que és la porta de la Corrucossa,  hui és troba soterrada davall de les finques en entrar al nucli urbà de Paterna i transcorre per davall dels edificis situats al carrer Molins i per la plaça del Pou. En acabant transcorre per darrere del col·legi Villar Palasí, i a partir d'este tram, la seua aigua rega, dividida en diversos rolls, part de l'horta de Paterna. Per tota la zona dels molins i la de les olleries menors, s'estenien els millors tallers d'alfareria del moment. Mestres terrissers cristians i sobretot musulmans, abastien les cases més riques de tota Europa amb llibrells, àmfores, cresols, plats, cànters, i tot tipus d'escurada, que, moldejats per la sàvia mà de Çat Ageg, Ali D'Alamo o de Sancho Salvador entre altres, milloraven la qualitat de vida d'aquells que tenien la possibilitat de disposar de tota aquella terrisseria que tenia com a matèria prima l'argila de terracànters magistralment adestrada pel terrisser, mullada amb aigua de la sèquia d'Uncia, que naixia de la sèquia de Montcada i a la seua volta del riu Tùria, cuita dins d'un forn morú amb llenya de la lloma de Betxí i pintada a mà amb els colors verd i manganés, característics de l'època i del lloc on es fabriquen. Grans eren les encomanes que es feien als tallers de ceràmica que s'estenien a Paterna, encara que hui en dia no en queda cap de vestigi d'eixe passat esplendorós que va brillar en mig món en forma d'escudella, de gerra o de pitxer.

Segle XXI. El turista, abillat amb xancletes brasileres, pantalons vaqueros tipus bermudes amb la tela desgastada, polo color fang i una gorreta amb visera, amb la màquina de retratar penjada al pit, un mòbil d'última generació enganxat a un pal selfie a una mà, i un suat plànol de la ciutat a l'altra, és disposa a recórrer les vistoses sales d'un museu qualsevol, perdut a algun racò soterrat del món. L'altre dia, vàrem estar uns dies a Xàbia. I vàrem tindre ocasió d'entrar al museu d'etnografia que hi ha a aquella localitat. A una vitrina, custodiada per varies peces de ceràmica de Manises de tonalitats daurades, característiques d'un temps i d'una moda concreta, destaca la peça que apareix a la fotografía d'esta entrada. Qui sería el mestre terrisser que elaboraría esta peça de ceràmica? Tal volta Ali Maydut? O Bernat Rodrigo? O no seria Eximeno Alboruch? El pas del temps no ens ha deixat només que un tros de l'escudella que, sis-cents anys darrere en el temps era utilitzada al castell de la Granadella. El seu reflex envernissat, no és més que l'aura de misteri que l'envolta. Només sabem, per l'estil, que és de Paterna. I un, no pot més que enorgullir-se d'eixe passat esplendorós que fa sis segles va omplir les millors cases d'Europa, de tota clase d'escudella de marca paternera .