Xarxes i injúries

Un ganivet pot valdre per a tallar una viena de pa a llesques o per a pegar-li una ganivetada a una persona i llastimar-la. Tot depén de la intenció de qui en eixe moment té eixa eina de menjar entre les mans. Les xarxes socials són un ganivet que ens permeten obrir la viena de pa del nostre treball i mostrar-lo a tot el món, per a que es conega el nostre establiment en cas de ser autònoms, o be poden ser una manifestació de l'oci ben entés, que ens permetrà tindre amics amb els quals compartim algun nexe en comú, be siga un esport, una afició o una activitat cultural, i així podem dur a terme amb ells allò que hem descobert a l'univers cibernètic. Però també ens permet pegar-li una furgà a un altre, quasi sempre d'una manera conscient. En este cas, pel fil del ganivet es rescolen gotes de  injúria i de calúmnia barrejades amb essència de malíxia i d'odi. Injuria, injuria, que alguna cosa sempre queda, diu el refraner, donant-nos a entendre que quan es té voluntat de injuriar, se li ha de donar la màxima publicitat a la mentira, perquè sempre hi haurà algú que s'ho creurà i que de bona fe, continuarà escampant l'enredro que en el seu moment algú va començar a escampar de forma malèvola. Recentment he conegut el cas de qui, partint de mitges veritats, arriba a una conclusió, que és una mentira sencera.  Una volta fet el mal, hi ha alguna forma de restituir les circunstàncies a la situació anterior? Una sentència val per a restablir l'honorabilitat de la persona ofesa? La difusió de la correcció a un o varios diaris de gran tirada és suficient? O bé s'hauria de divulgar també a les xarxes socials a través de les quals s'ha dut a terme la difusió de la injúria? Si se'ns trenca un plat de porcellana, o un got de vidre podem intentar recomposar-lo, apegant-lo amb loctite. Però mai es quedarà igual que com estava. Si arruguen un full de paper i el fem una pilota, sempre podrem desfer la pilota feta. Però se'ns quedarà tot ple de plecs lletjos que, per molt que intentem aplanar-los en el rebord d'una taula, mai quedarà com estava originàriament. Amb un ganivet podem ser els amos de la creació. Però depen de cóm l'utilitzem, podem acabar essent coronats com a reis d'eixa creació, o acabar en el descrèdit més absolut, per part de les persones que ens envolten.

Antonio Ferrandis a Villar del Arzobispo

No cal dir la gran estima que se li té  al nostre paisà Antonio Ferrandis, el Coto, a Paterna. Ni tampoc cal nomenar la que se li profesa més enllà del nostre poble, al nostre paterner més universal que haja hagut en tots els temps. I per a mostra, un botó: L'altre dia, la meua dona i jo varem anar a dinar a un restaurant del Villar del Arzobispo, on es menja molt bé. I entre plat i plat de dinar, entre paraula i paraula de conversa, entre glop i glop de bon  vi del Villar, varem descobrir rere del mostrador, a la zona més noble del restaurant,  on s'exposen apetitoses tapes aixi com sucoses truites de tota clase, al lloc on es troba el telèfon, l'ordinador, la caixa enregistradora, l'agenda per a anotar les reserves i per on es troben escampats els diaris del dia per a que qualsevol parroquià puga estar al dia de les notícies del món, presidint aquell racó del restaurant en forma de rebost, un quadre amb un rostre ben conegut. Es tracta d'una làmina a color, feta a mà, del rostre del nostre fill predilecte de la Vila, amb una pose  més  bé marinera, tot i emulant el seu personatge més popularment conegut de "Chanquete" que, amb la seua mirada al front cap al seu interlocutor i el seu somriure característic, pareixia que anara a dir alguna cosa, o a soltar alguna rialla característica del seu personatge de la famosa sèrie Verano Azul.  Després de dinar, vaig interessar-me per aquell retrat, especialment per quina relació tenien amb el nostre famós actor. Els propietaris del restaurant ens varen comentar que es tractava d'un quadre que el propi Antonio Ferrandis els va regalar en el seu moment, agraït per l'atenció prestada en alguna visita que havia dut a terme al Villar  i que havia acabat en aquell restaaurant, davant d'un bon plat d'olla xurra i un bon got de vi tint. Tot açò, tot i  coincidint amb una certa relació personal que el xofer del nostre paisà tenia amb els propietaris d'aquell saló. Este descobriment el vaig fer un càlid diumenge de gener, d'un hivern que encara no acaba de quallar. I me'n vaig anar d'aquell lloc, no sé si més content que satisfet per ser paterner de naixement, o més satisfet que content, per ser villarenc de consanguinitat.

Pluja

No m'agraden gens ni miqueta els dies de pluja. Sempre m'han paregut dies tristos, apagats, de quedar-se a casa llegint o mirant qualsevol programa a la tele, amb el pijama i el batí d'estar per casa, mentre la pluja cau al carrer, en oblicu, i un s'asoma per la finestra per a contemplar cóm plou i cóm va passant al mateix temps la vida rere el cristall, en finísimes agulles. Plou poc, però per a lo poc que plou, plou prou. El nostre refraner està esguitat de refranys que fan referència a la pluja. Solen ser refranys obvis, pràctics, especialment pragmàtics, que ens donen una lliçó de vida i que, evidencien allò que la pròpia experiència ens delata. Solen estar especialment relacionats amb el món agrícola i el medi ambient, però que al final, han anat extrapolant-se del seu significat original i hui en dia es projecten a les situacions més quotidianes que podem viure en qualsevol moment...

....Més inútil que ploure en la mar. Quin fet hi ha més babau que abocar aigua on ja n'hi ha a manta? D'acord amb esta reflexió, es sol aplicar a situacions o, fins i tot persones la inutilitat de les quals, ens pot fer arribar a l'exasperació.

...Ponent la mou i llevant la plou. Efectivament, des d'un punt de vista meteorològic, quan bufa el vent de ponent, este sol anar acompanyat de calor, mentre que quan bufa el vent de llevant, sol vindre acompanyat de pluja.

...Que vinga neta, pura i en mesura. Això deia món pare, quan s'acostava una nuvolada forta, especialment a la tardor, quan el fenòmen de la pluja freda amenaçava per l'horitzó la collita propera de la Corrucossa. Després, esta expressió s'ha utilitzat per a qualificar qualsevol situació inverosímil que ens puga vindre de forma inesperada.

...Piso mullat, calaix eixut. Si plou, la gent no eix de casa. I si no eix de casa, les botigues no venen res. I si no venen res, no hi han guanys, perquè el calaix està eixut de diners. Este refrany ens fa comprendre quan de prop està la meteorologia de l'economia.

...Arruixa, que plou! Fa referència a la inutilitat de del fet d'arruixar el carrer quan està plovent. Per extensió es diu a qui no fa cas d'una cosa que li manen fer.

...Aigua als encantats. Especialment a la Ribera i relacionat amb la collita de l'arrós, es sol dir quan un ja ha replegat la seua collita, per a anunciar que ja ha conclós la seua temporada i per a advertir als que encara no han acabat, que aquells que s'encanten, els pot sorprende la pluja i malvaratar-los la seua collita.

...Si plou, la deixarem caure. Este refrany més bé tautológic, ens mostra el caracter genuinament valencià més passota, quasi quasi bordejant el meninfotisme que ens fa deixar-nos emportar per les circumstàncies.

No m'agraden gens ni miqueta els dies de pluja, però també són necessaris.

"Ocho apellidos catalanes"

El cap de setmana passat, varem anar la meua dona i jo al cine a vore la película "Ocho apellidos catalanes". Després de l'èxit indiscutible, tant de públic com de crítica de "Ocho apellidos vascos", hem assistit com a espectadors d'esta nova película amb un cert prejudici: Sempre s'ha dit que mai les segones parts varen ser bones. I amb el perill, així con amb la por de tirar els diners de l'entrada al fem, vàrem anar-hi. Però he de reconèixer la meua equivocació al respecte. La història d'amor de Rafa, l'andalús -Dani Rovira- que s'enamora d'Amaia, la vasca -Clara Lago- i que serveix d'excusa per a fer una sana paròdia de la forma de ser dels uns i dels altres, i riure's així dels estereotips que al voltant de la forma de ser d'andalusos així com de vascos, en este cas, va més enllà en esta nova pel·lícula, al intentar evitar Rafa, que Amaia es case amb un català de l'alta burgesia -Berto Romero- un tant excèntric. Observem cóm la paròdia al voltant del tarannà vasc així com de l'andalús, en este film s'amplia a la forma de ser dels catalans. Tenint com a teló de fons una autodeterminació catalana d'opereta bufa, tal volta influenciada i incrementada per la circumstància política del moment, Emilio Martínez Lázaro ha sabut crear una comèdia a la qual se'ns mostren les diferents formes de ser de catalans, vascos y andalusos, i què és el que pasa quan es posen en contacte els uns amb els altres. La xispa andalusa, el seny catalá i el fort caràcter vasc, s'agafen de la mà en una pel·lícula on, rere la molt bona interpretació de Karra Elejalde, així com de Rosa María Sarda, de la qual fa ja temps que no sabiem res d'ella, i en general de tots els actors que van desfilant al llarg d'esta comèdia, vem cóm podem ser capaços de riure'ns de nosaltres mateixos, sense necessitat d'haver d'acabar arribant a les mans. I s'aplega a la conclusió de que ni tots els andalusos són uns malfatans, ni tots els vascos són amics del coctel molotov, ni tots els catalans uns independentistes insolidaris amb els demés, sinó que les persones sempre estan per damunt d'estos tipus de prejudicis babaus. Cabria la possibilitat de que es rodara una pel·lícula que s'anomenara "Ocho apellidos valencianos"?  Tot podria ser, encara que, no sé si estem preparats per a tractar certs estereotips propiament valencians que, anant més enllà de la paella, ens afecten i de què manera, sobretot en allò referent al nostre idioma o a la denominació de la nostra organització política, sense arribar a l'enfrontament dialèctic. El dia que superem tots estos prejudicis, estic ben segur que haurem madurat com a poble.

Propòsits

Un de gener de dos mil setze. Nou any. Noves il·lusions. Nous projectes. Nous desitjos. Noves esperances.  És moment de fer balanç de l'any que ja ha passat i de tot allò que ha ocorregut durant el mateix així com començar el nou, amb la il·lusió de fer nous propòsits. És el moment de canviar, de projectar, de dirigir la mirada cap al futur. De inscriure's al gimnasi al qual un porta pensant fer-ho des de després de l'estiu. D'apuntar-se a eixa acadèmia d'anglés tan coneguda, per a aprendre i perfeccionar l'idioma per a, d'eixa manera, promocionar-se en el treball. De aprendre eixos fantàstics passos de ball que tant ens agraden i amb els quals volem deixar bocabadats a més d'un o d'una. De traure's el carnet de conduir per a fer-se la vida més fàcil i no haver de dependre dels demés per a anar als llocs. De  començar una carrera que ens farà adquirir nous coneixements. De concloure els estudis que un va deixar aparcats fa anys i que no hi ha manera d'acabar-los. De demanar eixir a aquella xicona que tant ens agrada i que, a voltes si, a voltes no, ens fa cas. El principi bàsic de l'economia, segons els professors Paul Samuelson i Williams Nordhaus, consisteix en que els desitjos son il·limitats, mentre que els bens de que disposem per a fer realitat eixos desitjos, són limitats. Per això mateix, cadascú, d'acord amb els recursos de que disposa, se les ha de ventilar de la manera que siga, per a triar entre tot allò que té i així poder  disposar d'allò que vol o, al menys, d'allò que a un li deixen. Somniar és debades, mentre que executar allò que es somnia, ja requereix dur a terme  una sèrie d'actuacions concretes que conclouran en allò que nosaltres volem. Jo, des de ja fa temps, he decidit no fer cap propòsit de principis d'any. Perquè en acabant, no en cumplisc cap i encara damunt cau sobre mí la llosa de la frustració, com si fora una allau de neu. Però sí que tinc il·lusió per fer coses. I en este cas, més que el gran propòsit de principis d'any quasi imposible de cumplir, opte pel propòsit quotidià del dia a dia de la cosa menuda. Des d'estes sencilles paraules, només desitge que, per al proper any no ens falte un somni a cumplir, una raó per la qual lluitar, un objectiu a perseguir i, en definitiva, un motiu pel qual alçar-se del llit cada matí i dur a terme cada propòsit que ens hem possat com a objectiu per a cumplir durant tot el que resta d'eixe nou dia.