Forn de Roberto

Els seguidors d'este blog m'haureu llegit ja en més d'una entrada, dir que mon pare fou forner, al forn que hi havia al carrer de la Corregeria de València. A mi, em fascinava vore com una mescla màgica d'aigua, sal, farina i un pessic de rent, era pastada amb una màquina de dos braços que feia una massa blanca compacta. En acabant, el forner, amb les dos mans, de forma simètrica, anava fent boles d'una grandària una miqueta més gran que una pilota de tenis. Amb habilitat, se li donava forma de viena, que es dipositava a una llanda, que es guardava a un armari de fusta perquè s'unflara la massa, fins a estar en el seu moment just de coure. Amb la pala s'anaven introduint dins del forn per a la seua cocció, després de pernoliar-les diversos talls al bies amb una ganiveta. D'eixa manera, eixa mescla màgica d'aigua, sal, farina i rent es convertia en una viena de pa. Per desgràcia, no vaig tindre ocasió de preguntar-li a mon pare si coneixia a Roberto Martínez, forner del Villar del Arzobispo qui, pels anys cinquanta - seixanta del segle passat, també treballava de forner a València, pastant pa, fent guàrdies o coent cassoles d'arròs al forn, entre altres menesters. Anys després, Roberto, amb l'experiència adquirida, va tornar al poble i va regentar el forn que hi havia al carrer Vicente Llatas, on, mentres ell feia el pa, la seua dona, Paz Lázaro, administrava el taulell, fins que en març de mil nou-cents noranta-un, va adquirir una casa cantonera al carrer de las Posadas, que va derruir i on va edificar una casa on, en el baix va instal·lar el forn i al pis de dalt, la vivenda. Vint-i-nou anys després, en l'actualitat continuen la saga familiar de forners, les seues filles Paz i Isabel, dones emprenedores que han conegut des de sempre el que era un obrador, el taulell o el rent. "El taulell és molt més delicat de lo que pareix, -deia món pare- perquè una paraula indiscreta en un moment que no toca, pot fer perdre un client de tota la vida". I no li faltava raó. Paz ho sap molt bé, car amb el seu caràcter extravertit, sap fer del despatx de pa una virtut, que consisteix en el noble art d'escoltar i atendre a tot aquell que acudeix. Amb discreció i paciència, amb elegància i experiència, molta experiència darrere del taulell. Hi ha un dit popular al Villar que diu que "a la masa y a la levadura tienen que caer gotas de sudor para que el pan esté bien sobao", donant a entendre que per a fer un bon pa cal amassar-lo bé perquè tinga la consistència que necessita. Isabel sap ben bé el que és passar nits de vigília per a pastar el pa de cada dia. I jornades inacabables fent torticas de tajás, tortas de aceite, empanadicas, o la rica rebosteria villarenca: Rollicos de almendra, de aguardiente o rollosos, pastelicos de cabello de ángel, rosas de huevo, tortas Cristinas, tortas de pasas y nueces, almendrados, petisus o suspiros. Per no nomenar la rebosteria de temporada, com és la típica mona de Pasqua i el panquemao a Setmana Santa. O el Roscó de Reis per a Nadal. O huesicos de Santo per a Totsants. La rebosteria no té secrets per a ella i, dia a dia es parlen de tu a tu. Al Villar del Arzobispo les podeu trobar, al forn de Roberto, al carrer de las Posadas, a Isa i Paz, Paz i Isa, a les quals podem acomparar a Marta i Maria, germanes de Lazaro, com bé podem llegir als Evangelis. I és que, casualment, eixe és el seu segon cognom.

"Chinchoso"

Als carnestoltes del Villar del Arzobispo, que són de ben segur els més importants de tota la província de València, hi ha un personatge molt peculiar. És el chinchoso. No és una persona de carn i ossos. Ni un animal. Ni un objecte inanimat. Ni tan sols un personatge de ficció. Si una xinxa es un insecte de cos aplanat i ovalat, que du antenes curtes sense ocals i amb els ulls compostos, desenrotllats, nocturn i lucífug, de color roig fosc que xupla la sang de les persones i produïx irritacions, quan parlem de chinchoso, per analogia, i referint-nos a una persona, estem parlant d'aquella que és molesta y pesada. El chinchoso, sol tractar-se d'algun personatge popular, conegut per tots, famós, que representa els valors més negatius mostrats a les seues accions. Es tracta, per tant, d'un personatge fosc, caspós, malcarat i ombrívol. Se'l representa en forma de  monigot fet de cartó i de fusta, a l'estil d'un ninot de falla, per part del Centro Ocupacional "los Serranos", -els materials amb els quals es construeix són els mateixos-. Empresonat dins d'una gàbia de fusta, representa tots els sentiments roïns que acompañen innexorablement a les persones. És una manera festiva i lúdica de declarar simbólicament a una persona i els valors negatius que representa, com a non grata i es manifesta, d'esta manera, que la volem vore ben lluny de tots nosaltres. Cada any, la Comisión del Carnaval sol triar un chinchoso que, des de la seua seu social, fins a la foguera encesa a la calle de las Cruces des de la nit anterior, és portat en un anda engabiada, sangonejat, vilipendiat, espentat i sacsejat per tots aquells que el porten al muscle. Una volta arribats al seu trist destí, és llançat al foc de l'enorm foguera on es consumirà, en companyia de tots els mals roïns que el chinchoso representa, entre els crits descomunals de la gent i la música, que sona sense parar, amb el desig de que les flames purifiquen les males accions del personatge en qüestió. Entre les persones declarades com a chinchoso, destaquen, entre altres: Georges Bush, Iñaki Urdangarin, Belen Esteban... La llista és més bé ampla. Des de l'any 1985 en què es va implantar esta nova activitat festiva dintre dels Carnestoltes, més de trenta persones,  normalment personatges de la vida pública nacional i fins i tot internacional, encara que, tal volta es tira de menys nomenar com a chinchoso algún personatge local, han ostentat tan important càrrec. Tots porten un chinchoso dintre de nosaltres que ens acompaña tots els dies, allá on anem. És el que mostra a tots els demés la vessant, el nostre aspecte mes insuportable, mes ridícul, més neci i mes extrafolari. I ara que estem a punt d'entrar en la Quaresma, tal volta siga el moment més idoni per a reflexionar al voltant d'eixa banda fosca de la lluna que tots arrastrem darrere nostre, per a botar-li foc i consumir així, tots els sentiments roïns, totes les males accions i totes les omisions dutes a consciència per tots i cadascun de nosaltres, que ens impedeixen dessenrrotllar-nos plenament i ser millors persones.

Carnestoltes

Antonio Ferrandis a Villar del Arzobispo

No cal dir la gran estima que se li té  al nostre paisà Antonio Ferrandis, el Coto, a Paterna. Ni tampoc cal nomenar la que se li profesa més enllà del nostre poble, al nostre paterner més universal que haja hagut en tots els temps. I per a mostra, un botó: L'altre dia, la meua dona i jo varem anar a dinar a un restaurant del Villar del Arzobispo, on es menja molt bé. I entre plat i plat de dinar, entre paraula i paraula de conversa, entre glop i glop de bon  vi del Villar, varem descobrir rere del mostrador, a la zona més noble del restaurant,  on s'exposen apetitoses tapes aixi com sucoses truites de tota clase, al lloc on es troba el telèfon, l'ordinador, la caixa enregistradora, l'agenda per a anotar les reserves i per on es troben escampats els diaris del dia per a que qualsevol parroquià puga estar al dia de les notícies del món, presidint aquell racó del restaurant en forma de rebost, un quadre amb un rostre ben conegut. Es tracta d'una làmina a color, feta a mà, del rostre del nostre fill predilecte de la Vila, amb una pose  més  bé marinera, tot i emulant el seu personatge més popularment conegut de "Chanquete" que, amb la seua mirada al front cap al seu interlocutor i el seu somriure característic, pareixia que anara a dir alguna cosa, o a soltar alguna rialla característica del seu personatge de la famosa sèrie Verano Azul.  Després de dinar, vaig interessar-me per aquell retrat, especialment per quina relació tenien amb el nostre famós actor. Els propietaris del restaurant ens varen comentar que es tractava d'un quadre que el propi Antonio Ferrandis els va regalar en el seu moment, agraït per l'atenció prestada en alguna visita que havia dut a terme al Villar  i que havia acabat en aquell restaaurant, davant d'un bon plat d'olla xurra i un bon got de vi tint. Tot açò, tot i  coincidint amb una certa relació personal que el xofer del nostre paisà tenia amb els propietaris d'aquell saló. Este descobriment el vaig fer un càlid diumenge de gener, d'un hivern que encara no acaba de quallar. I me'n vaig anar d'aquell lloc, no sé si més content que satisfet per ser paterner de naixement, o més satisfet que content, per ser villarenc de consanguinitat.

Ecos de luz.

"Cada vint i quatre de gener es celebra la festivitat de la Mare de Déu de la Pau -la Virgen de la Pas-, Patrona del Villar del Arzobispo. I hui cedesc la paraula a la meua dona, Carmen, que és filla del Villar, en este interessant i emotiu article que ha escrit per a l'ocasió."


En el umbral de la festividad de nuestra patrona La Virgen de la Paz y también, sin dejar a un lado, el de nuestra fiesta de Las Reliquias (se celebra el día posterior), me viene a mi mente y corazón, recuerdos llenos de sentimientos hacia aquellos villarenses, de diferentes épocas y generaciones, que salieron de sus casas de El Villar, bien por motivos personales, culturales, laborales o económicos, para ir en busca de sus ilusiones fuera de nuestro pueblo, a unos cuantos miles de kilómetros de sus amigos de la infancia, familia y vecinos.

Muchos de éstos han regresado, otros siguen todavía lejos, otros acaban de irse y otros, posiblemente, se quedarán para siempre, volviendo como esas oscuras golondrinas, cada primavera, cada verano.

Yo también viví esa experiencia durante un par de años, aunque afortunadamente para mí,tenía a parte de mi familia conmigo,(si bien existía ya internet, no estaba todo lo avanzado que yo hubiese querido ni todo el mundo disfrutaba de estos avances), y la nostalgia era más llevadera cuando llegaban estas fechas tan entrañables.

Hoy en día, gracias a las redes sociales como: facebook, twitter, webcam, whatsapp... estos villarencos continúan, de forma virtual, estando presentes. Y vuelan a vista de pájaro, viviendo segundo a segundo, instante a instante, cada evento que se festeja en estos días.!Cuánto placer y alegría para el alma!.

Pensad en los villarenses que echaron raíces hace ya décadas en otras tierras y sólo podían comunicarse por el correo de aquel entonces y el "milagroso" teléfono mucho más costoso y por tanto, menos utilizado.La mayoría de estas personas tardaban años en poder de nuevo abrazar a sus padres, hermanos,...porque el trabajo y las comunicaciones tan tediosas y onerosas, se lo impedían en un primer momento. Ahora, por suerte, tenemos los viajes low-cost y una diversidad  de medios de transporte como de tecnología que nos parece que nunca se hayan ido...

Para todos ellos y cada uno de ellos, me gustaría que fuera esta pequeña bocanada de mención, a pocas horas de ver salir de la iglesia a nuestra Virgen de la Paz, madre de todos nosotros. Porque mañana, también, nuestra Virgen de la Paz, saldrá al encuentro de estos queridos villarencos, de nuestros paisanos por el mundo.

PD: Mi gratitud hacia Alejandro por haberme cedido hoy  este espacio de su valioso blog."

Mª. Carmen Porter.

Virgen de la Pas, 2.0.

 El dissabte passat día cinc de juliol va ser la coronació canònica de la Mare de Déu de la Pau, patrona del Villar. Es tracta d'una efemèrides d'estes que només es produeix una volta en la vida i  en la qual els villarencos s'han volcat d'una manera incondicional pintant els carrers, adornant les façanes, penjant banderetes i guirnaldes... i en definitiva, engalanant el poble com requereix un esdeveniment d'estes característiques. Cada època té els seues formes de transmetre els fets que van succeïnt i, en vore com, al pas de la Mare de Déu, tothom treia el seu mòbil i li fèia una fotografia com a record, m'imaginava jo cóm hauria segut la divulgació d'este fet si haguera ocorregut en un altre temps. Probablement si haguera ocorregut en un altre segle, hauriem tengut el testimoni oral dels antics, que s'hauria transmés de pares a fills, en forma de rondalla, com és el cas de la leyenda de "Los tres peregrinos y la Virgen de la Paz". Si la Coronació s'haguera dut a terme a principis del segle vint, probablement hi haguera hagut algun  fotògraf ambulant que hauria fet alguns daguerreotips que hui en dia il·lustrarien quasi totes les portades dels llibres de festes. Si haguera segut a mitant de segle vint, tal volta alguna càmera fotogràfica werlisa haguera captat tan important fet, de forma que a molts àlbums de fotografies de les cases hi hauria alguna que ens parlaria de tan magne episodi. Si haguera segut als anys setanta, tal volta hi hauria hagut algú que de forma altruïsta hauria grabat amb una càmera super8, els solemnes moviments de l'arquebisbe en qüestió, de forma que, en dies determinats de l'any encara es projectarien aquelles imatgens a alguna paret emblanquinada d'alguna casa villarenca, abans o després de la projecció de la Primera Comunió del xiquet o de la boda de la neboda. Si haguera ocorregut als anys huitanta o noranta, les càmeres de fotos rebutjables així com les càmeres de video de tots els tamanys haurien envaït el huerto del Señor, tot i buscant la millor perspectiva com a record per a la posteritat. Però l'esdeveniment s'ha dut a terme als inicis del segle XXI,  en l'era de les telecomunicacions cibernètiques en què, encara no ha passat un fet, ja s'ha convertit en viral dins de les xarxes socials.  En este cas, a diferència d'altres èpoques, la comunicació té un caràcter instantani. Perquè qualsevol persona, a qualsevol lloc del món pot seguir pràcticament a temps real qualsevol esdeveniment. Inclosa la coronació de la Mare de Déu de la Pau, patrona del Villar.

Carnestoltes.

Diuen que carnestoltes és aquella festa previa al dimecres de cendra on les persones es disfressen i es desinhibeixen abans de començar un període de sobrietat i de reflexió com és la cuaresma. Res més lluny de la realitat. Perquè per a interactuar els uns amb els altres sempre utilitzem una carasseta amb la qual mostrem als demés la millor i la pitjor imatge de nosaltres mateixos. Per això, els carnestoltes no són una data concreta de l’any, sinó que més bé els celebrem tots i cadascun dels dies de l’any. Tots els dies són, per a nosaltres, carnestoltes. Ja ho venia a dir Mariano José de Larra al seu article anomenat “El mundo todo es máscara. Todo el año es carnaval”, on davall l’excusa de la festa de carnestoltes, dona una visió de la seua societat, caracteritzada per la hipocresia.

A mena d’anàlisi freudià, en totes i cadascuna de les relacions que tenim amb la resta de les persones, mostrem una determinada imatge de nosaltres mateixos. A voltes se’ns veu vindre de lluny i donem una imatge de furguet o de punxa on, davall una aparença de botarga, proferim sons guturals, tot dient “Guruguruguruguru, ¿Qué no me conoses? ¿Qué no me conoses?”

Altres voltes mostrem el rostre d’un plàcid i innocent tio de la higuica que ensenya una figa seca que penja d’un fil nugat a una canya que oferim als xiquets com si estigueren pescant. Quan alguna menut intenta mossegar la figa seca –higa albardá- estirem de la canya cap amunt. El nostre interlocutor tanca la boca i dóna el mos en l’aire, tot i deixant-lo amb les ganes de tastar tan dolç fruit.

Altres voltes donem una aparença de “chinchoso”, amb la qual mostrem la nostra cara més roïna i, per tant, tot el pitjor de nosaltres mateixos: les nostres més baixes passions i els postres pitjors sentiments.

Altres ocasions, la nostra imatge és una miqueta burleta i ensenyem als demés en forma de murga, el nostre rostre més satíric, més burleta i inclús més cruel en referir-nos a alguna persona.

Afortunadament, la majoria de les voltes la imatge que mostrem al món és la d’una plàcida morca que, recolzada a un còmode triclini, descansa a la espera de que se li bote foc. I és en eixe moment quan donem el millor de nosaltres mateixos en un joc de llums i de focs d’artifici que esclata al cel fosc, tot il·luminant la nit del Villar del Arzobispo.

http://lasalcublas.blogspot.com.es/
2013/02/las-botargas-de-alcublas.html