Ara fa vint-i-cinc anys

 

A Ramón Martínez Andreu, ja en la veritat¹.

Deia la teoria de la evolució, de Charles Darwin, que les espècies deriven d’un origen comú, però que van canviant amb el pas del temps, estant sempre en una constant i permanent evolució. Hi ha un concepte que és el de la selecció natural segons el qual, les espècies que sobreviuen en són aquelles que millor s’adapten a l’entorn en el qual es desenvolupen.

Si esta teoria l’apliquem a les persones jurídiques, podem comprovar que, dins del tràfic jurídic, participen tot el conjunt d’empreses, fundacions, associacions… en definitiva, totes les entitats que formen part de l’engranatge de la nostra societat que, una volta constituïdes, el pas del temps i també eixa mateixa selecció natural fa que hi hagen entitats que s’adapten al mitja en el que conviuen i que els permet continuar existint o, pel contrari acaben extingint-se les que no aconsegueixen adaptar-se als canvis.

Si esta mateixa teoria l’apliquem a les festes de Paterna en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, podem observar com, unes celebracions que se celebren des de temps immemorials, va arribar un moment en el que varen ser totalment inassumibles per qualsevol paterner. Estem parlant dels anys 90 del segle passat, temps en els que la festa girava al voltant de la figura del Clavari Major el qual, acompanyat per la seua clavaria, duia endavant tots els actes festius. Arribat l’any 2.000, després de celebrar el 75 aniversari de la Coronació del Santíssim Crist de la Fe, no hi va haver relleu de clavaria que fera front a la magnitud d’estes festes. Per part de D. Bernardo Aparisi, en aquell moment pàrroc de Sant Pere apòstol, es va decidir que la imatge peregrina del Crist estiguera present a l’altar major, esperant que algú donara un pas endavant per a ser el clavari major. Al passar el temps i no haver qui decidira donar eixe pas, es va optar per crear o refundar la Confraria en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, que donara continuïtat a les nostres festes. Això va ser el 6 de febrer de 2001. D’eixa manera es va donar forma a esta nova entitat, que va passar a integrar-se en la Comissió de Festes Majors com a membre de ple dret i que s’encarregaria de dur a terme els actes religiosos.

En aquella reunió de constitució de la Confraria, que es va celebrar al quartet que hi ha entre el temple i la casa badia i a la qual va participar qui estes paraules subscriu, com a president es va proclamar a Ramón Martínez Andreu, qui va exercir la presidència durant els cinc primers anys de la Confraria. Es va triar una Junta Directiva interparroquial, composta per 30 persones, entre les quals, vaig tindre l’honor de participar. La meua, va ser una dedicació activa durant sis anys, duent a terme la parcel·la de litúrgia.

Els primers actes que se varen celebrar varen ser els de Setmana Santa. Aquell 2001, el diumenge de Pasqua va caure el dia 15 d’abril. A penes en un parell de mesos es varen preparar, en coordinació amb la germandat de l’Ecce Homo, totes les celebracions corresponents a este temps litúrgic: Missa i Processó de Diumenge de Rams, Missa In Coena Domini de Dijous Sant, Via Crucis, Oficis de Divendres Sant, Missa de Resurrecció i Encontre. Va ser en un temps rècord en el que es varen preparar tots estos actes, amb tota la parafernàlia que duien darrere seu (bandes de música, processons, litúrgia,...). Però, amb la col·laboració de tots, es varen dur a terme amb tota la dignitat que es mereixien.

El dia 15 de juny de 2001, es va celebrar la primera Assemblea General Ordinaria, al pati del Parroquial on, després d’un sopar de germanor es varen establir les bases de la nova Confraria: Una quota anual de 1.500 pessetes, que després amb el canvi de moneda de pessetes a euros, es va convertir en 8 Euros, i també es varen acceptar els estatuts que es varen proposar. Açò va fer que s’erigira per part del Sr. Arquebisbe de València, D. Agustín García-Gasco, la Confraria del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer de Paterna, com a Associació Pública de Fidels.

El número de confrares va anar en augment, car prompte es varen superar el millar. El dia 28 de juliol de 2001 es va celebrar, en la Missa de dissabte a les huit de la vesprada, la imposició de medalles. Va ser una celebració senzilla alhora que emotiva, en la qual es va imposar la medalla de la Confraria a tots els confrares que vàrem participar.

Al llibre de festes d’aquell any, ja es varen notar els canvis indicats. Varen col·laborar totes les entitats participants de la Comissió de Festes (Junta Local Fallera, Intercomparses, Comissió del Foc, la Confraria...). Aquell any hi vaig col·laborar amb un escrit anomenat «El vino viejo en odres nuevos», on reflexionava al voltant dels canvis que s’estaven duent a terme en la part religiosa de les festes paterneres, que es tractaven de canvis en la part externa de la nostra festa, però que la essència de la fe i la devoció, continuava -i continua en l’actualitat- sent la mateixa.

Va arribar el calorós mes d’agost. I, amb ell, les nostres estimades festes. Algú es pot fer idea de la il·lusió que li feia a aquell xicon de 28 anys que era jo en aquell moment, el participar de forma activa a les festes del seu poble? Aquell any varen començar el dia 16 d’agost, amb un volteig general de campanes. Ja de vesprada, es va fer el pregó, per part de Santiago Cañizares, llavors porter del València C.F. i també de la Selecció Espanyola. Al dia següent, es va celebrar la Clausura dels XXXVII Jocs Florals, on va guanyar la Flor Natural la composició poètica Dosmilu. El dissabte 18 es va celebrar la nit mora i el diumenge la nit cristiana, amb tot el boato que les caracteritza.

Respecte als espectacles -variatets-, aquell any va actuar Juan Pardo, Ella baila sola, i també es va celebrar un cicle de concerts anomenat «Música del Mediterrani» on, cada dia, va haver una actuació diferent: Capri Balls, música sefardí i música andalusí del Marroc. També actuaren el duo Cruz y Raya, així com Platero y tu, actuant de teloners els grups paterners Judas vas descalzo y La mano cornuda.

Ja en l’aspecte religiós, es varen celebrar els tres dies de tridu, concloent, el primer dia, a la parròquia de Santa Rita, el segon a la de la Mare de Déu dels Desemparats i el tercer a la de Sant Pere apòstol, amb una participació massiva per part de tots els paterners. El diumenge es va celebrar la festivitat de sant Vicent Ferrer i, ja el dilluns, la del Santíssim Crist de la Fe, amb la missa de Descoberta, la missa major i la tradicional processó en la qual va processionar la majestuosa i impressionant imatge que hi ha al camarí. Si hi va haver un moment màgic, al menys per a mi, fou la baixada de la imatge del Crist, davall les instruccions de José Ribelles Badenes, el Polo. A partir d’aquell any, es va acordar que, en endavant, fora la imatge que presidia al camarí i no la peregrina, la que participara en la missa i en la processó de la seua festa.

En definitiva, va canviar tot, per a continuar tot igual, però actualitzat. Va aparèixer el lema Foc Festa i Fe, que, fins a l’actualitat, inspira les Festes Majors de Paterna. Segurament, si Charles Darwin tornara a nàixer, prendria com a model de la seua teoria de l’evolució de les espècies, la modèlica transformació de les nostres festes de Paterna.

1A punt d’entregar a la impremta este escrit, ens arriba la trista notícia de la defunció de Ramon Martínez Andreu, a qui podríem considerar el pare de la refundada Confraria del Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. Des d’estes humils paraules, no puc més que recordar la seua persona així com la seua memòria. Molts dels moments viscuts, que s’anomenen al llarg d’este escrit, els varem compartir i quedaran, per a sempre, a la meua memòria.

El Crist de la Fe del tio Juan

 

A mon tio, Juan Moreno, en el record, en el 50 aniversari de la seua clavaria.

Deia el poeta Rainer Maria Rilke que la pàtria dels poetes era la seua infància, car és l’època de la vida de la que guardem els records més bonics de la nostra existència. Qui estes paraules escriu, va nàixer a principis dels anys setanta del segle passat, al si d’una família paternera, en aquells temps en els que Paterna encara mantenia l’essència de poble agrícola que, a poc a poc, anava evolucionant cap a un món industrialitzat, a conseqüència de la instal·lació del Polígon Industrial La Font del Gerro. Eren temps en els que la plaça del Poble era la meitat de gran del que és en l’actualitat, car hi havia una fila de cases que es va enderrocar, per a construir una Plaça del Poble el doble de gran que la que hi havia. La casa de la tia Silvia la comare, la tenda on el Sr. Santos arreglava sabates, la pescateria de la tia Angelita, la seu de Falange i muebles Moreno, eren les cases que allí hi havien. Enfront mateix, hi estava el mercat, el jutjat de Pau, l’Ajuntament, la cisterna, la barberia i l’hostal. Dalt de l’hostal hi estava el casino de la plaça, el balcó del qual donava a la plaça, però l’entrada la tenia a l’inici del carrer sant Pere. Al carrer tort, oficialment conegut com a carrer Mestre Soler, al començament del mateix hi estava la funerària Moreno, ca la Batanera i el taller de Casaní el manyà-I pujava el carrer en una xicoteta costera, fins arribar a la plaça Major.

Les festes d’un poble sempre donen cohesió i unitat a les gents que allí hi habiten. A Paterna, les festes del Crist de la Fe han girat tradicionalment al voltant de la figura del Clavari Major, que era qui s’encarregava d’organitzar les festes de l’any en curs. L’any 1975, en el que es commemorava el 50 aniversari de la coronació del Santíssim Crist de la Fe, la clavaria d’aquell any, encapçalada per D. Vicente Mortes Alfonso, va dur a terme unes festes d’antologia. I el que es plantejava era qui seria la persona que assumiria el càrrec de Clavari Major i que, al menys, igualara la festa al nivell de l’any anterior. El nom de la persona que va nomenar qui en aquell moment era el pàrroc de s. Pere Apòstol, D. Francisco Javier Peris Larcada com a Clavari Major el 15 d’agost de 1975 després de la processó de la Maedéu d’Agost fon el de Juan Bautista Aman Moreno Devís. Ell va ser qui va organitzar les festes en honor al Stm. Crist de la Fe i St. Vicent Ferrer de l’any 1976, fa ara cinquanta anys, en companyia d’una clavaria composta de 61 clavaris, que varen fer front a la festa d’aquell any.

Juan Moreno, de professió funerari, de qui ja varem escriure la seua biografia al llibre de festes de l’any 2013, estava casat amb Remedios Llabata, germana del pare de qui estes lletres escriu, per tant, ma tia. Esta circumstància feia que la relació entre nosaltres fora molt estreta, entre els meus pares, la meua germana Maribel, els meus tios i els meus cosins Maria Amparo, Mari Reme, María Angeles i Aman. Molts grans i bonics records guarde de la meua infància, de diumenges de paella i catxaps, de dies de Pasqua i altres festivitats sempre al voltant de la taula i d’una suculenta paella cuinada per mon tio. Tot açò feia que transitara prou la casa dels meus tios, especialment els dimarts de mati d’aquells estius de infantessa que no s’acabaven mai, entre la xilladissa pròpia del mercat dels dimarts en plena ebullició i la veu d’Emilio el coixo qui, des de les escales de ca la batanera cridava Iguaales para hoyy! Hoy salee!

Només entrar, a ma esquerra, estava el despatx de la funerària on, rere de la taula despatxava mon tio Juan tots els assumptes del seu negoci. I, a la paret que hi havia darrere seu, presidint el despatx es trobava una escultura d’uns seixanta centímetres d’alçada: Era la imatge del Santíssim Crist de la Fe que, clavada a una creu de fusta, estava fidelment reproduïda en bronze, tenia una grandària a escala de la imatge original, amb el seu faldellí de vellut color burdeos, la inscripció INRI a la part superior de la creu i unes cantoneres de metal als extrems dels pals de la creu, semblants als que la imatge original porta. La base de la creu estava enganxada a un pedestal en forma de cub trapezoidal la qual portava, al seu frontal, una placa amb una inscripció que resava: «A JUAN MORENO DEVIS / CLAVARIO MAYOR / CON MUCHO CARIÑO / DE LA REINA Y DE SU CLAVARIA / PATERNA, 24 DE JUNIO DE 1976».

No ho recorde, perquè a penes tenia jo uns tres anys, però aquell 24 de juny, dia de sant Joan i onomàstica del Clavari Major, després d’un dinar en el que va participar tota la clavaria, li varen regalar aquella imatge del Crist de la Fe que, segons deien els més antics, era semblant a la imatge del Crist de la Fe primitiu, que va desaparèixer en guerra. Aquell any, la Reina de les Festes era Teresa Amparo Segrelles Llabata. El alcalde D. José Sainz Ramón, primer alcalde nomenat pel Rei Joan Carles I. I el rector, era un jove de 44 anys que a penes duia un any de pàrroc, anomenat D. Bernardo Aparisi Peiró.

Quantes voltes hauré entrat de menut a aquell despatx? Quantes voltes hauré jugat amb el meu cosí Aman a despatxar, quan mon tio estava fent algun servici i ma mare i ma tia estaven per allí xarrant o organitzant la paella del diumenge? Quantes nits d’estiu hauré baixat amb els meus pares a prendre la fresca a la porta de cals meus tios on, en agradable tertúlia es comentaven els xafardejos locals i, on acudia algun veí, que prenia cadira i participava amenament de la conversa, com Pepe Pastor, el olivero, la tia Silvia la comare i la seua germana Amparo o la tia Consuelo, la Basilia, entre altres? Tots els meus records de la infància relacionats amb el que estem contant, me porten sempre a aquella efígie del Crist de la Fe a escala, a la qual m’aclamava quan la veia, encara que fora de lluny, demanant-li per allò que en eixe moment tenia necessitat: un examen, una malaltia, per una persona difunta...

Ara, cinquanta anys després d’aquells temps, quan els meus pares i els meus tios ja no estan i les circumstàncies de la vida són diferents, només puc mirar cap enrere pel retrovisor de la meua vida i recordar aquells temps en els que la plaça del Poble empedrada era la mitat de gran que ho és en l’actualitat, amb arbres d’ombra que la circundaven, amb teuladins que a les seues branques niuaven, mentre que a la porta de l’Ajuntament hi havia el Land Rover blau i el Seat 131 supermirafiori blanc, els dos de la Policia Municipal. I una imatge del Santíssim Crist de la Fe d’una grandària a escala de la imatge que hi havia a la capella que porta el seu nom, il·luminava la meua infància, des de la paret on presidia el despatx de qui aquell any de 1976 fon el Clavari Major de les Festes de Paterna, Juan Bautista Aman Moreno Devís.

Cristina Velayos González: de la memòria a la llum

Un any més, mamprenem a Paterna les Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. I, un dels actes amb el que les comencem és en la clausura dels Jocs Florals, esdeveniment literari la màxima expressió del qual, és l'entrega de l’apreciada Flor Natural que la Regina de les Festes, la senyoreta Elena Pla Giménez fa al inspirat poeta guanyador.

© Cristina Velayos González.

Enguany la guanyadora de tan apreciat guardó, ha sigut Cristina Velayos González, amb el seu poemari anomenat Cartografia de la llum. Nascuda a Paterna, lloc on residix en l’actualitat, però amb fortes arrels afincades a Àvila, filla de Hilario i Mari Carmen, va estudiar filologia hispànica, orientada al sector de la comunicació, relacions públiques i el storytelling de marca. Conta amb més de sis anys d’experiència en redacció editorial i creació de continguts digitals per al sector de la moda i la bellesa, on ha treballat amb agències i mitjans de comunicació com Valencia City.

Cristina té una participació prou moguda en la vida cultural i festera de Paterna. Es fallera de la falla l’Amistat on viu la festa d’una manera proactiva. A més a més, a l’any 2015 va ser membre de la Cort d’Honor de la Regina de les Festes de Paterna, la senyoreta Marta Alcalá López. Curiosament, el Mantenidor de la LI Convocatòria dels Jocs Florals d’aquell 2015, va ser qui estes paraules subscriu. I, en parlar de Cristina, la vaig definir com Cristina tu encens la sentor del gesmil.

Podem considerar-la una artista polifacètica, quasi quasi renaixentista, car va ser l’autora oficial del cartell anunciador de les Falles de Paterna de 2026. Però sobretot és mare de dos xiquetes encantadores, que són Laia i Gala i que inspiren el poemari guanyador de la LXII convocatòria dels Jocs Florals de Paterna.

Cartografia de la llum, és una reflexió íntima i emotiva d’una veu poètica que parla a les seues filles i descriu com la seua arribada transforma profundament la vida i la manera d’entendre el món. Abans d’elles, l’existència es presenta com un espai tancat, rutinari i incomplet; amb el seu naixement, tot adquireix sentit, intensitat i una nova llum.

Cristina expressa la maternitat com una experiència ambivalent: plena de bellesa, però també de vulnerabilitat i por. Estimar les filles implica acceptar la fragilitat, la impossibilitat de protegir-les de tot i la necessitat d’aprendre a deixar-les créixer lliures. Així, el poema evoluciona cap a una reflexió sobre l’amor veritable, entés com un vincle que no posseïx ni domina, sinó que acompanya, respecta i confia.

També hi apareix la consciència del pas del temps: les filles acabaran fent el seu camí, amb alegries i ferides pròpies, mentre la veu poètica haurà d’assumir la distància. Davant d’això, el poema esdevé una mena de llegat emocional i ètic, amb consells sobre com viure: no fer-se menudes, estimar amb llibertat i mantindre la força interior.

En conjunt, és un cant a l’amor incondicional, a la transformació personal que implica tindre fills i a la llum que aporten a la vida, malgrat la seua bellesa siga també fràgil i efímera.

Hem quedat a Paterna amb Cristina i, mentre passegem pel carrer Major, on els balcons comencen a aparèixer ja tapats amb engabiats esguitats per les marques de coets d’anys anteriors, tenim esta interessant entrevista:

 

Escriure per a ningú: Diuen que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

 

Cristina Velayos González: Pensar en la meua infància em porta de retorn als estius al poble de la meua mare. Cada any ens reuníem allí amb els meus avis, els meus oncles i els meus cosins. Els carrers, pràcticament buides de cotxes, eren el nostre xicotet regne. Corríem d'un costat a un altre, inventàvem un munt de jocs, ajudàvem a munyir a les vaques en la granja del poble… Les vesprades sabien a l'arròs amb llet que preparava la meua tia. Encara hui, quan el menge, em sembla trobar en ell una mica més que arròs, llet i canyella, el ressò d'aquelles converses i l'amor que inundava la casa. Una forma de felicitat senzilla i quotidiana que semblava normal i que hui reconec com un dels majors regals de la meua infància.

 

Escriure per a ningú: D’on te ve la vocació per la literatura en general i per la poesia en particular? Recordes el primer poema que vares escriure?

 

© Cristina Velayos González.

Cristina Velayos González: Crec que la meua vocació per la literatura té molt a veure amb l'ambient en el qual vaig créixer. A la meua casa sempre va haver-hi moltíssims llibres. Al meu pare i a la meua germana major els encantava llegir i els llibres formaven part de la vida quotidiana, estaven sempre presents d'una manera molt natural. La meua mare també tenia una relació molt especial amb la literatura i, en particular, amb la poesia. Li agradava copiar a mà en llibretes els poemes que més l'emocionaven o que significaven alguna cosa per a ella. Jo vaig començar a escriure quan la meua mare va morir, quan jo tenia només huit anys. En aquell moment era una xiqueta i no sabia com expressar tot el que estava sentint. L'escriptura va aparéixer com una manera de donar eixida a les emocions i al dolor, de posar nom a coses que no sabia explicar d'una altra manera. Amb el temps vaig entendre que escriure no sols m'ajudava a comprendre el que sentia, sinó que també s'havia convertit en una part essencial de mi. Potser per això l'escriptura ocupa un lloc tan important en la meua vida, perquè va ser el llenguatge que vaig trobar quan encara no tenia paraules suficients per a tota la resta.

 

Escriure per a ningú: Crec que és el primer premi de poesia que has guanyat. Conta’ns com va ser el moment en el que es varen posar en contacte amb tu per a comunicar-te la bona notícia?

 

Cristina Velayos González: Sí, este és el primer premi de poesia que he guanyat. En realitat, és també la primera vegada que m'he atrevit a compartir els meus poemes amb altres persones. Des de xicoteta he sigut una persona molt sensible, tant per al bo com per al dolent, i potser per això sempre m'ha fet una certa por exposar-me i mostrar una part tan personal de mi a través del que escric. No obstant això, des que vaig ser mare he sentit una espècie de revolució interna. La maternitat m'ha fet sentir-me més forta, més empoderada i també més valenta. D'alguna manera, m'ha donat l'impuls que necessitava per a deixar d'amagar-me i atrevir-me a mostrar a l'exterior una part de mi que havia romàs en privat.

I com em van comunicar que havia guanyat… Jo estava en la consulta de la fisioterapeuta i va ser ella qui em va dir que no deixaven de telefonar-me al mòbil. Ho vaig agafar i em van comunicar que havia guanyat el premi. Crec que vaig tardar uns segons a assimilar el que m'estaven dient. Però, passat eixe primer moment de sorpresa, el que vaig sentir va ser moltíssima pau. Més enllà de l'alegria o de l'emoció del premi, vaig tindre la sensació que havia fet el que havia de fer en presentar-me a eixe concurs. Era com si fer el pas d'enviar el meu poema i compartir-lo amb els altres ja haguera sigut, en si mateix, una xicoteta victòria.

 

Escriure per a ningú: Què és per a tu la poesia?

 

Cristina Velayos González: Per a mi, la poesia és l'art de canalitzar les emocions a través de l'escriptura, de transformar el que sentim. La poesia també és una manera de fer preguntes i, a vegades, de trobar respostes que no sabíem que portàvem dins. Moltes vegades un comença a escriure creient que parlarà del món i acaba descobrint que, en realitat, està parlant de si mateix. Per això, la poesia també és una forma de coneixement personal, un espai d'escolta i d'honestedat en el qual un es troba amb si mateix sense disfresses ni artificis.

 

Escriure per a ningú: Dis-nos un lloc on escrius Tens algun lloc preferit per a escriure? ¿Algun racó entranyable? Algun ritual? Sols escriure amb bolígraf o amb ordinador?

 

Cristina Velayos González: M'encantaria romantitzar la idea de l'escriptura i dir que tinc un racó especial, un ritual inamovible o unes condicions perfectes per a asseure'm a escriure. Però la realitat és molt més senzilla: escric on puc i quan puc. Vivim en un temps en el qual conciliar és complicat i, moltes vegades, a penes ens queda espai per a dedicar-ho a allò que ens agrada o ens fa bé. Així que he aprés a aprofitar els xicotets moments que apareixen entre les obligacions i el ritme del dia a dia. Si hi ha un moment especialment propici per a l'escriptura, per a mi és quan viatge. Hi ha alguna cosa en els llocs nous, en els paisatges distints i en la sensació d'estar fora de la rutina que desperta la meua mirada i la meua necessitat d'escriure. I encara que m'encanta escriure a mà i continue sentint una connexió especial amb el bolígraf i el paper, reconec que últimament escric molt més en l'ordinador i fins i tot en el mòbil. Al final, les paraules arriben quan volen i una aprén a rebre-les amb la ferramenta que tinga més a mà.

 

Escriure per a ningú: Definix-nos la teua poesia. Quins autors han influït en la teua poesia? De quins poetes beu la teua essència poètica?

 

Cristina Velayos González: La veritat és que no m'agradaria etiquetar-la. Crec que l'escriptura evoluciona amb qui l'escriu i que cada etapa de la vida desplaça les nostres preguntes essencials. La poesia està viva i canvia amb les pèrdues, els descobriments, l'amor o la maternitat, per exemple. Per això, qualsevol definició només pot ser provisional. Si haguera d'assenyalar alguns referents esmentaria a Rafael Alberti i Federico García Lorca, de la Generació del 27. Dels dos admire la riquesa simbòlica, la intensitat de la imatge poètica i la capacitat d'elevar l'experiència humana a una dimensió quasi mítica. Ángel González, de la Generació del 50, per la lucidesa amb la qual convertix el quotidià en matèria poètica i per una veu en la qual conviuen l'emoció, la intel·ligència i una profunda consciència del temps. I, entre els poetes contemporanis, Luis García Montero és probablement el meu major referent, per la seua manera de reconciliar l'experiència íntima amb la reflexió ètica, fent de la poesia un espai de memòria, d'afecte i de coneixement.

 

Escriure per a ningú: Has dedicat anys a la redacció digital, el màrqueting de moda i el disseny de cartells. Què et va espentar a fer el salt a la poesia i com ha sigut el procés de passar d'escriure per a marques, a escriure des de la teua pròpia intimitat?

 

Cristina Velayos González: En realitat, el recorregut va ser just al revés. Primer vaig començar a escriure des de la intimitat, com una manera d'entendre'm i de relacionar-me amb el món. Més avant va arribar la comunicació per a altres projectes. Però mai he sentit que existira una frontera completament nítida entre les dos maneres d'escriure. Crec que tinc una manera d'expressar-me en la qual sempre es cola alguna petjada de la meua mirada, de la meua sensibilitat o de la meua manera d'entendre les paraules. Fins i tot quan escric per a una marca, intente trobar eixe espai on el missatge continua sent autèntic i humà.

 

Escriure per a ningú: Ets una persona polifacètica, quasi renaixentista, ja que igual escrius un poema com dissenyes un cartell per a les falles o escrius una crònica  al voltant d’un event de moda. En quina modalitat te trobes més a gust?

 

Cristina Velayos González: Gràcies, sempre m'he considerat una persona molt curiosa i creativa, i gaudisc moltíssim aprenent i enfrontant-me a reptes diferents. M'agrada moure'm entre disciplines perquè sent que totes s'enriquixen entre si, però l'escriptura ha sigut sempre el meu lloc natural. Durant molts anys, he gaudit del periodisme i la comunicació vinculats al món de la moda, la bellesa i el disseny. És un àmbit que m'apassiona i al qual m'encantava dedicar temps, però també és un treball que exigix molta presència fora de casa, assistir a actes i dedicar moltes hores a la cobertura i la creació de continguts. La maternitat va canviar inevitablement els meus temps i les meues prioritats, i això va fer que m'allunyara d'eixe món més del que m'hauria agradat. Espere que, en algun moment, les circumstàncies em permeten tornar a acostar-me a ell, perquè continua sent una de les meues grans passions.

 

Escriure per a ningú: En quin moment exacte va nàixer la inspiració per al cartell de les falles de Paterna de 2026 i quin element de la festa volies posar de manifest?

 

Cristina Velayos González: Recorde eixe moment amb moltíssima claredat perquè estava embarassada de la meua segona filla quan vaig decidir presentar-me al concurs. Va ser una etapa en la qual em sentia especialment inspirada i creativa, i des del principi vaig tindre molt clar quin tipus de cartell volia fer i què volia transmetre amb ell. Més enllà dels elements més recognoscibles de la festa, volia posar el focus en alguna cosa que, al meu juí, és el seu verdader motor: l'amor i la dedicació amb els quals els fallers i falleres vivim la nostra festa. Hi ha un treball immens, moltes vegades silenciós i completament altruista, darrere de cada acte i cada detall. Persones que entreguen temps que sovint ni tan sols els sobra… Eixe compromís col·lectiu, eixa manera de construir alguna cosa entre molts per pura passió i sentiment de pertinença, era precisament l'esperit que volia reflectir en el meu cartell.

 

Escriure per a ningú: Que important són les xarxes socials en la teua vida i en la difusió de la teua poesia? Es podria viure en l'actualitat sense tindre un mur virtual en el qual poder publicar? Què ens aporten les xarxes socials:   més beneficis que perjudicis, o viceversa?

 

Cristina Velayos González: La meua relació amb les xarxes socials ha canviat molt amb el temps. Durant anys les vaig utilitzar intensament pel meu treball vinculat a la comunicació i això va fer que, en molts moments, acabaren saturant-me fins al punt que a penes les utilitzava en l'àmbit personal. Crec sincerament que podríem viure sense elles i que fins i tot ho faríem d'una forma més tranquil·la, amb menys comparació constant, menys enveja i menys prejuís derivats d'eixa necessitat de mostrar-nos i mesurar-nos a través d'una pantalla. Ara bé, també seria injust negar tan bo com aporten. A nivell professional i creatiu són una ferramenta extraordinària per a donar visibilitat al treball propi i per a arribar a persones a les quals, d'una altra manera, seria molt difícil aconseguir. En el cas de l'escriptura, a més, permeten crear comunitat i trobar lectors que potser mai haurien arribat als teus textos per altres camins. Com ocorre amb quasi tot, crec que la clau està en l'equilibri i en l'ús conscient. Que les xarxes siguen una ferramenta al nostre servici i no al revés.

 

Escriure per a ningú: Parla’ns de Cartografia de la llum.

 

Cristina Velayos González: Cartografia de la llum és el regal més pur i especial que he pogut fer a les meues filles. Quan ho lligen per primera vegada potser no arriben a comprendre-ho del tot, i això està bé. Que puguen tornar a ell una vegada i una altra, en diferents etapes de la seua vida, i trobar sempre una cosa nova entre els seus versos. Perquè considere que l'edat i les experiències viscudes canvien també la forma en la qual llegim i entenem les paraules. M'agrada pensar que el poema creixerà amb elles i que, d'algun mode, cada relectura els retornarà un significat distint, adaptat a la dona que siguen en eixe moment. Si això ocorre, sentiré que ha complit el seu propòsit.

 

Escriure per a ningú: Què ha suposat per a tu la concessió de tan important premi?

© Juan Antonio Doménech (Foto byte Studio).

 Cristina Velayos González: Encara que puga sonar a tòpic, rebre la Flor Natural dels Jocs Florals ha sigut per a mi la materialització d'un somni. Fa deu anys vaig viure este mateix acte des d'un altre lloc, com a integrant de la Cort d'Honor de la Reina de les Festes. En aquell moment, a més, estava estudiant Filologia Hispànica en la universitat i no vaig poder evitar fantasiar amb la possibilitat que algun dia fora jo qui rebera este reconeixement. A més, els qui em coneixen saben el que significa per a mi Paterna. Rebre un premi en la terra a la qual pertany i que tant vull, li atorga un valor encara més especial. Sentir que, d'alguna manera, passe a formar part de la història cultural i literària de la meua ciutat és un motiu de profund orgull.

 

Escriure per a ningú: Tens algun projecte cultural entre mans?

 

Cristina Velayos González: Sí, n'hi ha. El meu cap sol ser un autèntic formiguer d'idees i projectes, però, de moment, preferisc no avançar res. Soc bastant supersticiosa per a estes coses i crec molt en les energies i en els temps de cada projecte. De fet, confesse que em vaig presentar als Jocs Florals sense dir-li-ho absolutament a ningú. No recorde on vaig llegir alguna cosa així com que «les coses més importants troben millor el seu camí quan encara pertanyen únicament a qui les està imaginant».

 

Escriure per a ningú: Cóm t'agradaria que et recordaren?

 

Cristina Velayos González: M'encantaria que el meu nom quedara lligat a les lletres, a l'escriptura. No obstant això, per damunt de qualsevol reconeixement, m'agradaria ser recordada com una bona persona. Una dona que va intentar fer la vida un poc més amable als qui l'envoltaven, que va voler i es va deixar voler, i que va procurar deixar més llum que soroll al seu pas.

 

Escriure per a ningú: Farem un xicotet joc de paraules, per a conéixer-te millor. Dis-nos:

 

Escriure per a ningú: Un menjar:

 

Cristina Velayos González: arròs al forn

 

Escriure per a ningú: Una beguda:

 

Cristina Velayos González: café tallat amb la llet molt freda

 

Escriure per a ningú: Una cançó:

 

Cristina Velayos González: Lucía, de Serrat

 

Escriure per a ningú: Un cantant:

 

Cristina Velayos González: Leiva

 

Escriure per a ningú: Una pel·lícula:

 

Cristina Velayos González: Interestel·lar

 

Escriure per a ningú: Un actor:

 

Cristina Velayos González: José Coronado

 

Escriure per a ningú: Una paraula:

 

Cristina Velayos González: mare

 

Escriure per a ningú: Un llibre:

 

Cristina Velayos González: Son de mar, de Manuel Vicent

 

Escriure per a ningú: Un escriptor:

 

Cristina Velayos González: no puc triar, depèn del gènere

 

Escriure per a ningú: Un poema:

 

Cristina Velayos González: Quédate quieto, de Ángel González

 

Escriure per a ningú: Un poeta:

 

Cristina Velayos González: Luis García Montero

 

Escriure per a ningú: Un nom de persona:

 

Cristina Velayos González: Gala i Laia.

 

Escriure per a ningú: Un record:

 

Cristina Velayos González: quan la meua filla major va conéixer a la meua filla xicoteta.

 

Escriure per a ningú: Un sentiment:

 

Cristina Velayos González: l'amor

 

Escriure per a ningú: Una absència:

 

Cristina Velayos González: la meua mare

 

Escriure per a ningú: Una esperança:

 

Cristina Velayos González: que malgrat el soroll i la pressa, no oblidem detindre'ns a mirar el que de veritat importa.

 

Escriure per a ningú: Un consol:

 

Cristina Velayos González: els abraços de les meues filles

 

Escriure per a ningú: Un desig:

 

Cristina Velayos González: que totes les persones puguen mostrar la seua veritat sense por.

 

Escriure per a ningú: Xiularies una cançó a l'uníson amb:

 

Cristina Velayos González: la primera persona que s'anime. La vida ja té suficients silencis com per a desaprofitar una bona cançó.