Agraïment

 

La Real Confraria del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent de Paterna, ha tingut a bé distingir a la Regina de les festes d'enguany, la senyoreta Elena Pla Giménez i a un servidor, amb la Medalla de Plata en la seua edició de 2026. Des d’estes senzilles paraules volguera agrair la concessió de tan important guardó. No sé si seré acreedor del mateix, però el que sí que sé és que el pense lluir amb orgull, amb satisfacció, amb l’alegria i amb dignitat. Per això mateix, volguera agrair de tot cor al seu president, Pepe Barres, a la seua Secretària, Carmen Valero, al seu Consiliari, Juan Antonio Cabanes i a tota la Junta Directiva que ha pres este acord, per este reconeixement, que naix a partir de l'elaboració per la meua part, de la publicació Centenario de la Coronación del Santisimo Cristo de la Fe. Corona que no se marchita, que és la crònica del Centenari de la Coronació del nostre Morenet i que vorà la llum esta tardor. Al mateix temps, volguera agrair a Carmen, la meua dona, la seua paciència i el seu recolzament en tots aquelles tasques culturals en les que m’embarque i de les quals és còmplice meua. La novel·la Vivir para contarlo, de l'escriptor Gabriel García Márquez, l'autor la comença amb una frase lapidària, que sempre m’ha fet pensar. De fet, la vaig utilitzar l’any 2015 quan vaig ser Mantenidor de la LI Edició dels Jocs Florals de Paterna, i que diu que la vida no es lo que uno ha vivido, sinó lo que uno recuerda y cómo lo recuerda, para después contarlo. Esta frase, torna hui a colpejar la meua memòria amb una força inusitada. Viure, al cap i a la fi, és un acte purament objectiu; és el record, absolutament subjectiu, el que ens definix i ens lliga a una terra, a una fe i a un poble. El primer record que guarde del Santíssim Crist de la Fe, és en la capella, en ma mare que, agenollats, em deia a cau d’orella “Resa-li al Cristo de la Fe, i demana-li que sigues bon xiquet”. O, en la processó del Crist, quan mon pare m’encenia el ciri i me deia “Ves aspai no li pegues foc al trage de l’home que va davant de tu”. Són records que compartisc amb la meua germana Maribel. Més records que me venen a la memòria, de xiquet, com a escolanet, són en les festes de Paterna i, sobretot, el dia del Crist. I no puc evitar recordar a persones importants per a esta comunitat parroquial com han segut D. Bernardo, D. Bartolomé, Tomàs Azagra, el sagristà, Pepe Abenza, Carmen Liern.... El tercer record que me ve a la memòria, és la refundació de la Confraria del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent ferrer, davant d’un estat de necessitat com fou la falta del Clavari Major que fera la festa l’any 2001. Refundació duta a terme per part de Ramon Martínez, com a primer president d’una Junta Directiva en la que vaig ser part activa i a qui, en este moment, també vull tindre present. L’últim record és de l’acte del Centenari de la Coronació del Santíssim Crist de la Fe, fa un any i del que he tingut l’honor d’escriure i recopilar la crònica dels fets duts a terme al llarg de l’any del Centenari, en una publicació que, en breu, vorà la llum i que va amenitzada per unes fantàstiques fotografies de Fèlix Perona García. I és que, en definitiva, la vida no és allò que un ha viscut, sinó allò que recorda i, sobretot, com ho recorda, per a després contar-ho. Vivència i record, paraula i memòria.

Mariangeles la Cota

Tal volta si la meua iaia Sabe no haguera segut amiga de la seua iaia, la tia Maria la Cota, si ma mare no haguera segut amiga de sa mare, Maruja la Cota i la meua germana no haguera segut amiga d'ella mateixa; si jo no haguera jugat de menut amb la seua germana Vicen i altres xiquets més a la caseta dels caçadors el dia de Pasqua, o jo no haguera tingut relació amb Pepe, el seu germà, com la va tindre mon pare amb son pare, Pepe el Colom, segurament jo no estaria escrivint estes paraules dirigides a esta dona tan especial com és Mariángeles la Cota. O segurament si, no ho sé. El que sí que sé és que, este vincle pràcticament familiar que acompanya a estes paraules carregades d'afecte i de sentiment, fa que jo no siga imparcial a l'hora de parlar de Mariángeles. El passat dia 15 de setembre, en l'assemblea de la Federació de Intercomparses de Paterna, va concloure la presidència de l'entitat que ha dut a terme, per a donar pas a una nova, encapçalada per Eva Esparcia. Conclouen dotze anys d'intensa activitat festera, en la que Mariángeles ha marcat, sense dubte una empremta extraordinària en la festa de moros i cristians de Paterna, com en el seu moment ho varen fer tots i cadascun dels que han passat pel mateix càrrec, on s'han deixat tots els millors anys de la seua vida en favor d’una festa de moros i cristians a Paterna, amb un sacrifici personal, familiar i fins i tot professional, pel bé i en favor de la diversió de tots. Una volta conclosa esta etapa durant la qual s’ha consolidat fermament la festa mora i cristiana a Paterna, al nivell de les millors localitats festeres de la Comunitat Valenciana entre les que podem destacar Alcoi, Cocentaina, Villena... i en la que s’han aconseguit fites tan importants com són el número més gran de comparsers i comparseres inscrits, el museu fester Pepe Bas en la cova d’Alfonso XIII i, sobretot, la declaració de la festa de moros i cristians com a Festa d'Interés Turístic Autonòmic com a tancament daurat del seu mandat, no podem i devem felicitar-la de tot cor, per la seua dedicació i per la seua entrega en favor de la festa. I ara, quan la seua presidència comença a ser part de la història i de l'imaginari col·lectiu del nostre poble, recorde els seus moments estel·lars en la nit mora d’anys passats. Les fotografies que acompanyen a este post en són una extraordinària manifestació, que ens mostren, a l'esquerra, una joveníssima Mariángeles brandant l'espasa mora en forma de lluna minvant al cel de Paterna, mentre que la de la dreta, ens la presenta alçant la mà esquerra, apuntant al cel de Paterna, mentre la seua mirada divisa la lluna minvant. En la primera imatge, és ella qui saluda a la lluna, mentre en la segona és la lluna qui la saluda a ella. Ningú branda l'espasa en la nit mora de Paterna amb l'elegància en la qual ella ho fa. Perquè, cada volta que alça l'espasa i apunta al cel, la lluna minvant es reflecteix a la fulla de l'espasa, en estels multicolors que omplin de llums iridescents la majestuosa nit mora de Paterna al mes d'agost, des de la comparsa Raxida de la qual va ser fundadora ja fa algun any i des de la qual ha projectat la seua presidència. De nou, des d'estes humils paraules felicitem a Mariángeles per eixa llavor callada, discreta i ben feta, que és directament proporcional a l'amistat que hi va haver entre la meua iaia Sabe i la seua iaia Maria, entre sa mare, Maruja, i ma mare i entre ella i la meua germana.

Els moros i cristians de Paterna, Festa d'Interés Turístic Autonòmic

A penes fa un mes, la Conselleria d'Innovació, Indústria, Comerç i Turisme ha atorgat el títol honorífic de Festa d'Interés Turístic Autonòmic de la Comunitat Valenciana a la celebració de Moros i Cristians de Paterna, que es du a terme cada any al nostre poble, dins del marc de les Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, l'última setmana del mes d’agost. Conten les cròniques que el mes d’abril de 1238 es va dur l'ocupació de Paterna per les tropes del rei en Jaume I per via pacífica, a partir d’un pacte entre els representants del rei i els representants locals, portant com a conseqüència la no expulsió dels habitants que en aquell moment vivien al nostre poble. Tal volta seria una miqueta pretensiós per la nostra part dir que estos actes festius es varen declarar com a Festa d’Interés Turístic Autonòmic el dia que el rei Jaume I va entrar de forma pacífica a Paterna. Quedaria molt bé des d’un punt de vista literari, però seria totalment anacrònic. Però sí que podríem dir que esta festa nostra es va declarar Festa d'Interés Turístic Autonòmic el dia en el qual uns jóvens paterners es varen habillar de moros i varen desfilar de forma informal, a l’ombra de les comparses i la banda de música de Cocentaina, convidades estes a participar en les nostres festes paterneres, travessant els carrers del nostre poble. Era l’any 1973. Este acte, que es va dur a terme en la cavalcada d’aquell any entre l’alegria i l’espectacle, va ser l’inici de la que hauria de ser la impressionant festa de moros i cristians en què s’ha convertit ara i que va fent puntetes a les diferents festivitats que, amb solera i del mateix àmbit, existeixen en l’actualitat. Des d’este blog, volem recordar a totes i cadascuna de les comparses que han format part de la història de la nostra festa. Les que existeixen, les que varen existir i, per motius diversos es varen desfer. També a les que encara no existeixen, però que les noves generacions s’encarregaran de constituir. Sobretot, recordem a les persones que han fet esta festa gran, que han dedicat hores i més hores de la seua vida de forma totalment desinteressada, a portar una comptabilitat, a redactar unes actes, a complimentar unes instàncies, a escriure uns textos, tot això en favor de la seua comparsa i en favor, en definitiva, de la festa. Especialment, recordem a tots aquells que ja no estan entre nosaltres i que d’aquells temps àrids en els quals estava tot per fer, ens han llegat esta dolça festa tan impressionant. Des d’estes senzilles paraules no podem més que felicitar a la federació de Intercomparses que agermana totes les comparses existents i que vetla pel manteniment de la tradició, la història i la promoció de la festa, per este reconeixement a una llavor callada i discreta que, una volta més ens indica que no està renyida la diversió i l’espectable, amb la serietat, el rigor i la faena ben feta. Moltes gràcies per aconseguir que la paraula Festa siga, amb majúscules, un dels tres pilars que, en companyia del Foc i de la Fe, sostenen la forma de ser, d’entendre i de viure la vida de tot bon paterner.

Vicent Cotolí

No podem entendre el present, si desconeixem el Passat. Hui ens hem desdejunat amb la luctuosa notícia del decés de Vicent Cotolí Ibáñez. Nascut a Paterna l'any 1927 i, de professió funcionari de justícia, a Paterna va destacar pels seus estudis sobre la història i les tradicions de Paterna, publicats bàsicament als llibres de festes en honor al santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. Des d’aquell primer article publicar a l'any 1968 anomenat “Records de temps vells" on ens parla de la devoció al Crist de la Fe en els seus orígens, fent referència al Parlament de dins, al Parlament de Fora, a sant Vicent Ferrer i a sant Joan de Ribera a partir d'un plat d’escudella atribuït a María de Luna, va anar publicar al llarg de 50 anys, als successius llibres de festes, un article referent a costums, tradicions i fets històrics del nostre poble. També va guanyar 11 Premis de investigació als Jocs Florals de Paterna, concurs literari del qual va ser també membre del jurat, en altres edicions. Conegudes són també els seus escrits, per capítols, de la nostra història local, als anys huitanta, al Butlletí Informatiu Municipal (BIM), publicació de l'Ajuntament de Paterna en la que ens il·lustrava amb passatges diversos de la nostra història local al llarg dels segles. Membre de la penya "El Biberó", amb un estil literari personal i propi, entreverat entre un vocabulari ric, alhora que divulgatiu, per entre les seues pàgines han desfilat alcaldes, retors, succeïts, molins, grups escolars, séquies, esdeveniments diversos, músics,... sobretot músics, a partir d'un article publicar al llibre de festes de Paterna, que va desenrotllar amb posterioritat i que va vore la llum en forma d'extens llibre, anomenat "Historia de la música en Paterna". Erudit incansable, a qui vaig tindre ocasió de conèixer i amb qui vaig mantindre llargues converses, car era veí de cals meus pares, més d'una volta vaig tocar tímidament a la porta de sa casa per a consultar-li qualsevol dubte o obtindre alguna informació sobre algun escrit que jo duia entre mans, al seu arxiu particular, fruit d'anys i més anys de pacient recopilació de pràctic amanuense. "Tot açò ho tens a la teua disposició, no cal que t’ho diga", en deia, amb la sana complicitat de qui compartix l'amor per les lletres en general i per Paterna en particular. La història de Paterna, amb la mort de Vicent Cotolí, tanca la última pàgina de la historia del segle XX al nostre poble, per a donar pas a la història del segle XXI. La intrahistòria de Paterna del segle passat, replegada magistralment al seu extraordinari llibre «Motes de las gentes de Paterna», queda per a sempre dins del imaginari col·lectiu del nostre poble. No desapareix Vicent Cotolí. Queda per a sempre viu en nosaltres, entre les pàgines vives de les seues publicacions.

Romper el círculo

Este setembre passat, la meua dona i jo, vàrem anar al cine. Començat feia poc de temps el període laboral i plorant encara les vacances que ja començaven a ser història, la idea era anar a vore una pel·lícula divertida, entretinguda, d'estes que no el facen a un calfar-se molt el cap, hilarant a poder ser. D'entre el catàleg de pel·lícules que hi havia a disposició del públic hi havia una anomenada "Romper el círculo", l'argument de la qual, és el següent: "Lily Bloom (Blake Lively) és una dona que se sobreposa a una infància traumàtica per a embarcar-se en una nova vida a Boston i perseguir el seu somni d'obrir el seu propi negoci. Una trobada casual amb l'encantador neurocirurgià Ryle Kincaid (Justin Baldoni) deslliga una intensa connexió entre ells, però al mateix temps que tots dos s'enamoren profundament, Lily comença a veure en Ryle aspectes que li recorden la relació que tenien els seus pares. Quan el primer amor de Lily, Atles Corrigan (Brandon Sklenar), sobtadament reapareix en la seua vida, la seua relació amb Ryle fa un tomb, i Lily s'adona que ha d'aprendre a confiar en la seua pròpia força per a prendre una difícil elecció per al seu futur." Amb eixe argument, un pensa en una pel·lícula d'amor pastissera de sofà i de manta, per a passar una anodina vesprada de diumenge de tardor cara a la tele. En acabar de visionar la pel·lícula, un descobreix que, darrer d'aquell innocent film romàntic que un anava a vore -així el catalogava la crítica- s'amaga un argument d'autèntica violència de gènere. Indaguem al voltant de la pel·lícula a través de les xarxes socials i descobrim que el seu argument està tret del llibre It Ends with Us, escrit per Colleen Hoover, escriptora nord-americana de gran èxit comercial, que ha venut més de vint milions de llibres, centrats en els gèneres de la novel·la romàntica i la literatura juvenil. Va caure a les meues mans dit llibre traduït al castellà i me'l vaig llegir. Una volta més, la novel·la supera la pel·lícula, seient l'argument del paper molt més dur que l'argument del metratge. I un, després de vore el film i de llegir-se el llibre no pot evitar fer-se una sèrie de reflexions al voltant de la violència de gènere: Com és possible que tant la novel·la com la pel·lícula siguen catalogades per la crítica com a literatura romàntica, quan realment estem davant d'un argument d'autèntica violència de gènere, de manual? Que la societat nord-americana no és conscient d'això? No són capaços de distingir una relació amorosa tortuosa d'una relació en la qual està present d'una manera viva la violència de gènere? El problema està en el fet següent: Si  no s'és capaç de transmetre un problema a la societat, serà difícil donar-li una solució eficaç que erradique eixe problema. Si la indústria més forta de la cultura a escala mundial, en este cas la literatura i el cinema nord-americà, que és un referent per a tot el món, no és capaç de mostrar els problemes tal com són i de donar-los el nom que realment tenen, continuarem tota la vida justificant situacions inadmissibles i continuarem perpetuant situacions i moments viscuts totalment injustos que, amb l'etiqueta d'una relació romàntica i, per tant, dins de l'àmbit privat de la parella, mai acabaran d'esgotar-se sinó que en la generació successiva es continuaran reproduint els mateixos tipus de conductes que s'han vist dins de la llar i així successivament, sense solució de continuïtat. La violència de gènere deixarà de ser tal, el dia que este tipus de literatura siga catalogada per la crítica com a Thriller o com a Gore i no, com a literatura romàntica, tal com se'ns està intentant vendre ara mateix.

Sants en la DANA

 

Imatge treta de LEVANTE EMV

Hui un de novembre, és el dia de Totsants. Per a l'Església catòlica, cada dia de l’any es recorda a alguna persona que, pels seus mèrits o virtuts va ser canonitzada i es va elevar a la categoria de santa, posant-la com a exemple de virtuts per a la resta dels mortals. Però hi ha una gran quantitat de persones que, no havent sigut canonitzades d’una manera formal d’acord amb el que dictamina el Dret Canònic, varen viure una vida de coherència personal amb les seues creences que va fer que, en l'àmbit familiar, d’amics, de barri o de poble, se li recorde passat el temps per la seua bonhomia i les seues virtuts. Eixos són els sants que recordem hui dia un de novembre, en la seua festivitat. En la nostra memòria sempre hi tenim una sèrie de persones que ens han seduït per la seua bonhomia i que, en l'àmbit personal seran considerats per a sempre com a persones santes. Enguany, este un de novembre el vivim d’una manera agredolça, després que una DANA salvatge, ferotge i agressiva haja assotat les nostres terres i haja deixat un trist balanç de morts i de greus destrosses materials en una de les pitjors catàstrofes que hem viscut ací a la Comunitat Valenciana. I un observa que hi ha una administració que actua de forma lenta i indecisa. Però al mateix temps s'observa, en una situació d'este tipus, com brota de les pròpies persones tot el millor d'un mateix. I, davant del crit desesperat d'uns conciutadans nostres que estan passant-ho francament mal i, sense que ho hagen de repetir un parell de voltes, la resta de la ciutadania de pobles propers, ha respost de forma massiva i totalment desinteressada, han deixat els seus quefers, les seues distraccions i, fins i tot, les seues obligacions, per anar a ajudar a aquells que, en este moment estan, mai millor dit, amb l'aigua al coll. Es podrien contar centenars, milers d'històries, tantes com persones que, amb la millor voluntat del món, han anat a ajudar a les persones ara mateix més desafavorides per la DANA. Hui és el dia un de novembre, dia de Totsants. I totes estes persones que de forma desinteressada, amb il·lusió i esperança han anat a ajudar als seus compatriotes, són ela qui podem considerar els sants en vida del segle XXI.

Cent anys d'Estelles

Hui fa cent anys que va nàixer el nostre estimat i més admirat encara poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. Des d'este minúscul blog, amb gran alegria ens unim a la celebració del natalici d'uns dels més grans poetes que ha donat València al món, no solament en la nostra llengua, sinó en la nostra manera peculiar de vore i d’entendre el món com tenim els valencians. Cent anys després del seu naixement, després dels rius i més rius de tinta que han escrit els entesos sobre la seua obra i la seua vida, no puc evitar fer-me la següent pregunta: Què puc afegir de nou a la seua obra? No soc filòleg i, sé que hi ha altres persones més doctes que jo que perfectament escriuran al voltant de la seua vida i de la seua obra amb la solvència que dona l'estudi i el coneixement. Només soc un simple lector de la seua obra i un humil ciutadà que no va arribar a conéixer-lo personalment, encara que alguna oportunitat sí que vaig tindre per a fer-ho. I, amb el pas del temps, ho he lamentat profundament. Per a celebrar el seu aniversari, hui rellegiré els seus poemes. I vos convide a tots a què també ho feu. Perquè no hi ha millor manera de mantindre viu a un poeta, que llegint la seua obra i revivint els sentiments viscuts la primera volta que el vàrem llegir. Tornarem a enamorar-nos d'aquelles cames de les quals no hi havia a tota València unes com elles i que jo les associava a una persona concreta, mentre venien autobusos de Gandia i de Paterna. Tornarem a enramar-nos d'oli cru el pimentó torrat, de la mateixa manera que ho feia mon pare al plat de bullit, a poqueta nit, per a sopar. Tornarem a passar de ma en ma, aquella rosa de paper, d'un paper vell de diari, d'un diari groc del temps. Tornarem a buscar, al cementeri de Paterna, amb la mirada, la tomba del doctor Peset Aleixandre, soterrat al mateix cementeri on estan soterrats els meus iaios, els meus pares, en definitiva, tota la meua família, tots ells pràcticament al mateix pany de paret i, on segurament em soterraran a mi algun dia. Tornarem a tripular el forn, a pujar a l'alcavor o a creuar la massa de pa amb un ràpid senyal de ganiveta, com ho feia mon pare al forn de la Corretgeria, mentre em preguntava si volia una mona de Pasqua en forma de llacet o de cocodril. Tornarem a explicar la mort o qualsevol altra cosa a un xiquet del veïnat, tal com feia jo als meus nebots quan eren menuts, mentre es menjaven el berenar. Tornarem a vetlar en la llarga nit del nostre poble, per un poeta que està tenint més reconeixements fora de casa que dins de la mateixa llar. Per acabar, com ja no vull seguir, tornarem a enviar a mamar tots els versos, com va fer el nostre benvolgut poeta en algun poema seu. 

La Cordà de Paterna, o quan la pólvora és espectacle

El millor homenatge que se li pot fer a la Pau sempre serà quan la pólvora s'utilitze per a fer un espectable extraordinari amb un esclat de foc, de llum i de color que deixe les boques obertes del personal i no per a destrossar miserablement la vida dels altres, creant destrucció, terror, sang i mort per tot arreu. Conten que Alfred Nobel va crear els premis que porten el seu nom, en l'any 1895 per a reconéixer a persones o institucions que han dut a terme investigacions, descobriments o contribucions notables a la humanitat en l'any anterior al seu atorgament o en el transcurs de les seues activitats. Eixa va ser la seua última voluntat, que va deixar per escrit al seu testament. I tot va ser degut al fet que en 1888, es va publicar als diaris l'esquela de la seua mort per equivocació, ja que va morir el seu germà, anomenat Ludvig Immanuel Nobel i, als mitjans de comunicació de l'època, varen confondre a un germà amb l'altre. En l'obituari deia el següent: "El mercader de la mort, ha mort", fent referència a Alfred Nobel, químic, enginyer i inventor, fabricant d'armament que va amassar una fortuna gràcies als seus invents, entre els quals es troba la dinamita. Este fet va produir en el químic un sentiment de culpabilitat pel mal que les seues invencions varen ocasionar a la humanitat, portant-lo a crear tan prestigiosos premis. Enguany, l'últim diumenge d'agost, dins del marc de les Festes Majors de Paterna en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, de nou tornarà a esclatar la Cordà de Paterna al carrer Major, en el tram que va des dels quatre cantons fins a la plaça Major i mil quilos de pólvora seran disparats per 354 tiradors. Des de l'estanc de ca la tia Peregrina fins al lloc on està ubicat el monument al tirador de la Cordà, 70.000 coets encendran el cel de Paterna i ballaran pels teulats del nostre poble, en una dansa més que centenària, ancestral, heretada dels nostres avantpassats i que continua viva, més que mai, en els nostres descendents. Eixa mateixa pólvora, podria haver esclatat a un humil hospital de Gaza, a un anònim districte residencial de Jàrkov, a un nodrit mercat de Burkina Fasso, a una poblada escola del Yemen, a una trista estació de tren de Síria.... Totes estes explosions no ocasionen més que destrucció i mort, fam i misèria. Odi i set de venjança. I més odi encara. Però, al contrari, esclatarà a Paterna, en un ambient de festa i d'alegria. La música de la pólvora, al nostre poble, sempre serà una cançó, un poema, un homenatge, un himne. Perquè quan la pólvora es fa servir per a fer espectacle, eixe és el millor cant que a la Pau se li pot atorgar, convertint-se, en definitiva, en un acte d'amor. Ja que, des dels temps dels temps i fins al final dels temps, la pólvora a Paterna serveix, com diu el nostre himne, per engrandir-la per donar-li esplendor, que és la millor manera de demostrar-li amor.

La vida a l'escola

 Diuen que el verdader paradís és aquell en el que alguna volta hem estat i al que ja mai podrem accedir al mateix. Anant cap a l’estació del tren de Paterna, en la part més baixa del carrer Castell i que coincidix en la zona més meridional de Paterna, ja en el límit entre el casc urbà i l'horta que separa la via del tren, en un descampat que hi havia entre la séquia Uncia i la séquia de Montcada, que transcorren en l’actualitat tapades per davall de les cases del poble fins a arribar a aquell lloc, on ben a prop estava el molí de Cardona, a finals dels anys seixanta del segle passat es va edificar el col·legi Villar Palasí, construït en diversos edificis: un, destinat a la docència, un altre a Direcció, l'altre a gimnàs, l'altre, a ser la vivenda del conserge i, en últim lloc, el parvulari, que es va construir en una segona fase i que vaig tindre ocasió d'estrenar, en companyia d'aquells xiquets que vàrem compartir pupitre durant déu anys. Tots ells construïts amb rajola blanca cara-vista amb l'estètica pròpia dels setantes i, sobretot, amb un pati immens, que va ser la delícia dels xiquets.

Cinquanta anys després de la inauguració del col·legi Villar Palasí, al que fa uns anys se li va canviar el nom pel de col·legi Clara Campoamor i, quan un servidor ja comença a pentinar canes, no puc més que mirar cap enrere pel retrovisor de la meua vida i contemplar a aquell xiquet ros de monyo rull amb ulleretes que vaig ser algun dia. En algun lloc remot de la memòria queda la imatge de Pepe Fabado, el conserge que, un quart d'hora abans de les nou, obria les portes del col·legi on es congregava ja un grup de pares, mares i de xiquets amb motxilla a l'esquena. Estos últims entràvem, de forma desorganitzada al pati immens, on deixàvem la motxilla de forma organitzada al lloc on es formava la fila del seu curs. Encara donava temps a jugar, encara que foren déu minuts, amb els amiguets de classe. A les nou, el soroll de la sirena avisava que era l'hora d'entrar a classe. En fila índia, un darrere de l'altre i encapçalats pel mestre, anàvem entrant cadascun a la seua aula respectiva on, després de prendre cadira cadascun al seu lloc respectiu, el mestre donava la seua lliçó, fins a l'hora del recreo. Novament sonava la sirena i una algaravia de xiquets eixia al pati. Era el moment de menjar-se l'entrepà i de jugar. Disseminats per tot el pati, grups de xiquets i de xiquetes de totes les classes jugàvem a jocs diversos. Era curiós cóm hi havia una temporada en la que es posava de moda un determinat joc i cóm tots jugàvem al mateix. Hi havia un temps de jugar a pillar, un altre de jugar a les caniques, un altre de ballar la trompa, un altre de jugar a uno-equis-dos, al futbol o al beisbol. Curiosament per a jugar al beisbol, així com a uno-equis-dos es necessitava una pilota d’una grandària un poc més gran que el puny. I la féiem de forma artesanal amb el paper de plata amb el que dúiem enrotllat l'entrepà de l'esmorzar. D'esta manera, no tan sols es construïa de forma compacta la pilota per a jugar, sinó que també era un símbol amb el que es construïa la unió entre els xiquets de la classe. Quan tornava a escoltar-se de nou el soroll de la sirena, era el moment de tornar a entrar a l'aula on es donava la segona classe del dia, fins a les dotze del migdia que tornava a sonar la sirena. Havien acabat les classes del matí. Com fins a la una estaven obertes les portes del col·legi, aprofitàvem les instal·lacions esportives per a jugar, sobretot al futbol. A eixa hora era el moment de tornar a casa a dinar. Com el col·legi replegava els xiquets que vivien a la Canyada en un autobús, que arribava abans de les nou del matí i els tornava a les cinc de la vesprada, hi havia servici de menjador del que gaudien. Les portes de l'escola es tancaven des de la una fins a les tres menys quart, que tornaven a ser obertes novament pel conserge amb la mateixa algaravia del matí i també amb el mateix ritual de la sirena i de la fila índia per a anar a l'aula, encapçalada pel mestre tutor. Una volta acomodats de nou cadascun al seu pupitre, començava la classe de la vesprada fins a les cinc. A eixa hora sonava per última volta la sirena. Era l'hora de tornar a casa. Les portes de l'escola s'obrien per última volta i un núvol de xiquets i xiquetes eixien en estampida. A la porta, mares i pares esperaven l'eixida dels fills. L'autobús que tornava els xiquets que venien de la Canyada, romania a la confluència entre el carrer Castell i el carrer Crist de la Fe que movia cap al seu destí, una volta hi havien pujat tots. Encara hi havien xiquets que ens quedàvem al pati jugant al futbol, fins a les sis de la vesprada, en que un incombustible Pepe Fabado, el conserge, tancava les portes de l'escola fins al dia següent.

Un dia rere altre, eixa era la rutina diària de l’escola que vaig conèixer. Estem parlant dels finals de la dècada dels setanta i pràcticament tota la dels huitanta del segle passat. Eren temps de canvis importants, d’una societat a la qual pertanyíem i que començava a despertar d’un llarg ensopiment social, polític i econòmic. Al mateix temps, també era temps de canvis personals, tant en l’aspecte físic, car un començava el primer curs de pàrvuls seient un xiquet de a penes uns quatre o cinc anyets i concloïa 8é d’EGB, amb catorze anys, fet un preadolescent amb una veu de renoc i una cara quallada d’acne, de canvis al pla intel·lectual, car un finalitzava el cicle educatiu de l’Educació General Bàsica, amb els coneixements que, amb molta paciència havien transmet els volguts professors de l’escola i també, de canvis al pla emocional, car un acabava amb un bon pomell d’amiguets i amiguetes amb els que havia compartit moltes hores de vivències per mitjà de jocs, estudis, acampades... La verdadera pàtria de les persones sempre serà la nostra infantessa, el temps en el que més feliços hem sigut, on el problema més greu de tots als que un hi havia de fer front en la vida era a un suspens en llengua o matemàtiques i el corresponent castic del pare.

Anant cap a l’estació del tren de Paterna, en la part més baixa del carrer Castell i que coincidix en la zona més meridional de Paterna, ja en el límit entre el casc urbà i l'horta que separa la via del tren, en un descampat que hi havia entre la séquia Uncia i la séquia de Montcada, al col·legi Villar Palasí, actual Clara Campoamor, vaig viure els temps més feliços de la meua vida. Ho tornem a dir. No ens cansarem de repetir-ho. Diuen que el Paradís, aquell lloc del quan vàrem ser expulsats i al qual ja mai podrem tornar a entrar, va existit algun dia entre dos rius, el Tigris i l'Eufrates. El paradís de la meua infantessa on es guarden els records més dolços de la meua vida, també es troba entre dos rius, en este cas, entre dos séquies, la séquia Uncia i la séquia de Montcada. I és el col·legi Clara Campoamor.

Amic Pol

Em costa parlar, igual que em costa callar, després de rebre la luctuosa notícia del nostre amic Pol. Em costa creure-m’ho. Em costa fer-me a la idea. Em costa assimilar-ho. Diuen que el que és millor que pot donar una persona de si mateix, és la seua vida. Després, una llàgrima. I, en tercer lloc, la paraula. En este cas, donaré la cosa millor que puc donar de mi, que són unes senzilles paraules en record de l’amic al qual, les circumstàncies de la vida, no permeten a un vore’l cada dia, però que quan ens hem vist, hem estat xarrant una bona estona, com si l'última volta que ens vàrem vore, haguera estat ahir. Ningú mor del tot. Perquè no és la mort la que posa fi a la vida. És al contrari: La mort és una etapa més de la vida. I la vida, igual que l’energia, ni es crea ni es destrueix. Es transforma. Ningú mor del tot. Cadascun de nosaltres deixem sempre una empremta en este món, que ens permet transcendir més enllà de la nostra vida: un somriure generós, una llàgrima fugaç, un amor viscut, un arbre plantat, un fill concebut, un llibre publicat, un castic merescut que ens va fer madurar, una paraula encertada que ens va fer reflexionar, tot són empremtes que heretem dels nostres pares i que transmetem als nostres fills sense solució de continuïtat. Ningú mor del tot. Sempre hi haurà un record, un pensament, una paraula, una oració per a qui ja no està present entre nosaltres, però que continua vivint per a sempre entre nosaltres en mig de la realitat quotidiana de cada dia. No hi ha paraula càlida que console la pena per la pèrdua inevitable, però sí un milió de mans esteses que ara vos acompanyen, vos conhorten i vos reconforten de forma incondicional. En este moment, no puc més que recordar els fantàstics moments viscuts al costat del nostre amic Pol: Aquell xiquet que corria en aquella casa del carrer mestre Soler, on Carmen, sa mare, donava classes de solfeig, aquell adolescent que anava a l'institut de Paterna on vàrem coincidir, aquell jove amb qui vàrem gaudir de la generosa nit dels Moros i Cristians de Paterna al carrer Major, d’aquelles vesprades i acaballes al bar san Pedro i a la plaça del Poble de Paterna i d’aquelles nits inacabables davall la lluna d’agost al pafeto Escuela de Calor, a Canet. La grandesa del grup d’amics que hem sigut tota la vida, resideix en el fet que cadascun de nosaltres som totalment diferents l’un de l’altre, però complementaris. Som un puzle en el qual cada peça és insubstituïble. A partir d’ara ens falta la peça de l’alegria, de la interpretació, del teatre. Ningú mor del tot mentre se’l recorda. Aprendrem a viure sense tu, amic, no tenim més remei. Però el que sí que tenim molt clar és que mai t’oblidarem. Sempre tindràs un lloc, un racó en la nostra memòria. Enguany, el Papa Noel que podrem vore pels carrers de Paterna, de València o de qualsevol racó del món, tindrà les teues galtes.