El diumenge passat va ser el dia de sant Valentí que, segons el Santoral i amb permís de El Corte Inglés és el dia dels enamorats. La complexitat de l'amor, fa que hi haja l'amor correspost i el no correspost. A la ciutat de València es trova l'anomenat Palau del Marqués de dos aigües, que és una exuberant construcció, originalment d'estil gòtic, que fou construida al segle XV per la família Rabassa de Penellós i reformada radicalment al segle XVIII, tot i convertint-la en una construcció d'estil barroc rococó, que és la que podem gaudir ara mateix. En l'actualitat alberga al seu si, el Museu Nacional de Ceràmica González Martí. Al seu interior, hi ha una sèrie d'ostentoses sales, entre les quals hi la que s'anomena el saló Pompeià, que és el que fa d'avantsala del saló de ball, que era on el senyor Rabassa de Penellós, Marqués de Dos Aigües, delitava els seus convidats amb inoblidables sesions de ball. En esta avantsala, on esperaven dits convidats per a entrar a la sala de ball pròpiament dita, als murs laterals hi han dos panells pictòrics prou representatius del tema que hui tractem: un, que representava a Narcis i Eco i l'altre a Dafne i a Apolo. Amb ells se'ns ens mostren dos escenes de l'amor, que ens transmeten la complexitat que du darrere seu tan noble sentiment.
Referent al primer quadre, el que ens parla de Narcís i Eco, direm que la nimfa Eco s'encarregava de vigilar a distància la deessa Hera, esposa de Zeus, perquè aquest no fos descobert quan cantava i jugava amb les nimfes. Entretinguda amb la conversa d'Eco, Hera no detectava la infidelitat del seu marit. Quan Hera se'n va assabentar, va transformar la nimfa en un eco de manera que no tenia control sobre les seues paraules, ni podia parlar abans que un altre ho hagués fet, ni estar callada quan algú havia parlat. Retirada al camp, Eco es va enamorar del bell pastor Narcís, fill de la nimfa Liríope de Tèspia, ciutat de Beòcia, i del déu-riu Cefís. Tanmateix, el vanitós jove no tenia cor, la va menysprear i la va ignorar totalment. Amb el cor trencat, Eco va passar la resta de la seua vida en canyissars solitaris, sospirant per l'amor que mai no va conèixer, debilitant-se i aprimant-se fins que només li va quedar la veu.
El segon quadre és el que ens conta la història d'Apol·lo i Dafne que, segons la mitologia grega, després que Apolo es va burlar de les fletxes d'Eros, este va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a Apol·lo perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan Apol·lo estava a punt d'atrapar-la, Dafne va implorar ajuda a la mare terra. Gea va obrir la terra davall els seus peus i la va convertir en un llorer. Apol·lo, trist i resignat, va decidir que, ja que no podia ser la seva esposa seria el seu arbre, i va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre portava una corona de llorer.
Com podem vore, l'amor és goig, però també és patiment. És il·lusió, però també és ànsia. És beneurança, però també és naufragi. Mentrestant, a la sala de ball del palau del marqués de Dos Aigües, els músics tocaven rere la gelosia, absents a tot allò que a la mateixa sala de ball estava passant, fins a altes hores de la matinada.
