WhatsApp.

He telefonat un amic de la infància per a felicitar-lo pel seu aniversari.. Es tracta d'una persona que, les acaballes que hem viscut junts no caben en una enciclopèdia. Després de preguntar-nos respectivament per les famílies i contar-nos algun que altre xafardeix, al vore'm una miqueta verd en alguns temes, de sobte em va dir "Claro, tío, como no tienes WhatsApp..."

No deixa de ser curiós el nom "WhatsApp", que és un joc de paraules que prové de l'expressió anglesa "What's up", el significat de la qual ve  a ser paregut a "què passa", "cóm estàs" o "cóm et va", i la similitud fonética entre l'expressió "up" i el mot "app", diminutiu en anglés de la paraula "application". I hi ha que vore cóm esta forma de comunicació instantània, que ha anat agafant força d'un temps cap a esta banda, ha anat deixant obsoletes altres mecanismes de missatgeria electrònica com puga ser l'e-mail o les xarxes socials tipo Facebook Twiter. Açò produeix com a conseqüència que aquells que no ens adaptem al canvi tecnològic, és a dir que per els que no disposem de dita ferramenta informàtica es crea incomunicació i per tant, una certa exclusió social. Com un no estiga dins dels cercles informàtics de dita xàrcia, un no existeix i per tant, és totalment transparent per als que sí que empren eixe sistema de comunicació.

"Quod non est in WhatsApp, no est in mundo" dirien els antics romans. Efectivament, perquè açò de la informàtica ens crea un món virtual, paral·lel al món terrenal, on només hi existeixen aquells que tenen dita ferramenta informàtica i que, a mes a mes, volen o tenen necessitat de participar en l'instant precís en què es succeeixen les coses,  d'allò que que una altra persona, o bé ha dit o bé ha publicat, siga una fotografia, un video o qualsevol altre gadget informàtic. probablement el comentari fet, siga "Bon dia, ja m'he alçat", on tots els membres del grup contestaran amb algun comentari a tan important missatge. O tal volta el missatge duga anexe una fotografia d'una taula magníficament parada a la que tots faran un comentari agradable cap al menjar que hi ha a la taula parada. O d'enveja cap els comensals que allà es disposen a menjar.

Al final, un pren la determinació de que qui vullga localitzar-me, ja sap cóm fer-ho. Be venint a ma casa, bé telefonant-me, bé per mitjà d'un SMS o d'un missatge privat a les xarxes socials que jo utilitze. De tota manera, fa més de deu anys, jo era dels qui deia que "ni tenia ni volia mòbil" i ara mateix m'estic plantejant el canviar-me'l per un de gama superior. En començar a funcionar les xarxes socials, jo n'era renuent. I n'hi ha qui de forma irònica ara em diu "I això que no en volies" En definitiva, que en açò de les noves tecnologies, sempre arribe a l'últim glopet, no sé cóm m'ho apanye!!

El catxirulo.

El catxirulo més genuí és aquell que s'elabora artesanalment a casa, amb canyes finetes de vora sèquia, tallades a poder ser el diumenge de rams, als peus de la sèquia de Tormos o de Montcada. Evidentment, de qualsevol altra sèquia també en són bones. S´han de tallar a mida i s'ha de nugar al mig amb fil de palomar de tal manera que el perímetre del catxirulo, que el marcarem també amb el cordell, ha de tindre forma d'hexàgon més o menys regular. A continuació l'esquelet de catxirulo el cobrirem amb paper de diari, dóna igual la capçalera que porte el periòdic. Per a apegar-lo mesclarem a un recipient, aigua amb farina i farem una espècie d'engrut o de guix que, encara que no siga tan fort com l'argamassa, almenys aguantarà els envits que les corrents d'aire produiran al nostre joguet al dalt del cel. Una volta sec, nugarem als dos extrems superiors de l'hexàgon un tros de cordell. L'altre cap del cordell el nugarem amb  aquell que naix al centre del catxirulo i que acaba a la ma del pilot. A la part inferior nugarem la cua, es a dir un altre cordell llarg al qual s'han nugat retalls de tela que, en forma de llacets, ballaran al dalt del cel com a certer timó, una dansa de colors.

Però el catxirulo no seria tal si no anara acompanyat d'una mona de pasqua en forma de cocodril o de llaç, tant se'n dóna, d'una llonganissa, també de pasqua, d'una botella de llimonada, de les de cristall, amb tap de plàstic enganxat amb una estructura de ferro a la boca de la botella, al centre de la qual, en forma de pictograma hi ha escrit «Gaseosa "La Fuente del Jarro"»  i dins de les lletres hi ha dibuixada la font del Gerro, tal i com era en el seu dia. I com no està bé que l'home estiga sol, l'acompanyarem amb el grup d'amics de tota la vida amb els qui farà rogle.

A totes estes circumstàncies hi ha que afegir també un vent de llevant que bufe no massa fort, però sí allò que siga necessari per a elevar sense massa corregudes innecessàries el catxirulo al dalt del cel, enmig de la muntanya on no hi han ni finques ni cables de la llum que impedisquen el seu vol en autèntica llibertat, ara més cap amunt, ara més cap avall, però sempre amb el fil de palomar ben tens subjectat a la mà. Si a tots estos elements els acompanyem amb la banda sonora original de "La Tarara", tindrem dons un diumenge de Pasqua perfecte.

Succeïts o sosoits.

L’altre dia em varen contar un succeït –o un sosoit que dirien els més castissos- que em va fer molta gràcia i em feia certa il.lusió publicar-lo ací al blog. Seguint l’estil de D. Ernesto Ferrando, Ernest d’el Molí, gran paterner i millor contador de sosoits, ho narraré  ací. Farà quatre vintenes d’anys, n’hi hagué un home que era bracer, és a dir aquella persona que treballa la terra a jornal. I es va alçar de bon matí per a anar a l’horta, on havia quedat amb l’amo d’un camp, per a  treballar, no sabem si per a plantar cebes, regar, tirar guano,…. Es coneix que encara era de nit i, a la palpa, va regirar per entre el rebost alguna cosa per a desdijunar. Va localitzar pel tacte una cosa llarga, prima i redona i a endevinar que era un bollo de xocolate. Va agafar un tros de pa per a acompanyar la mescla, que va clavar en sentit longitudinal per tota la llargària del pa. Es va preparar el saquet, va agafar l’aixada i se’n va encaminar cap a l’horta. Quan ja anava a mitant matí, li va entrar la gana i tragué l’entrepà. A mos redó va mamprendre, l’un darrere de l’altre. Conforme anava menjant, anava notant que per entre el paladar li feia cosquerelles una espècie de cordellet.. Caram quin xocolate més raro… I un altre mos. Quan ja en duia més de mig entrepà menjat, el va obrir i va descubrir que allò que estava menjant era un tros de ciri que li havia sobrat de no sé quina processó i que el tenia guardat per a poder llumenar-se en cas de que la llum se n’anara en dia de tronada. N’hi ha que matisar que la persona en cuestión a qui li va passar este fet, no tenia paladar, és a dir, no distinguia els sabors dels aliments. I per això li va passar tot açò.

Caram, quina gràcia, no? Li vaig dir al meu interlocutor. I este em va respondre Pues encara li va passar una de més grossa. Anà un dia a la barberia de Fava, ahí a mitant carrer Major un dissabte de matí per a afaitar-se la barba i arreglar-se el monyo. N’hi havien uns quants homens esperant que els tocara el seu torn. Ell començà a dir “Xe, per favor, deixeu-me passar, que tinc a la dona mala i vull anar-me’n prompte per a cuidar-la. El que més i el que menys el va deixar passar. Quan el barber va acabar de fer-li el servici d’afaitat, li va pagar la quantitat establida, va eixir a la porta de l'establiment, es va recolzar contra la paret, es va traure el portacigarrets i el llibre de paper de fumar, va agafar un pessic de tabac picat, el va estendre al paper de fumar, arreglant-lo amb delicadesa, es va liar un cigarret i, tranquil.lament se’l va fumar. Els homens que l’havien deixat pasar, en vore el seu comportament, li preguntaren "Xe, però no tenies a la dona mala?"  I ell, deixant caure una rialla i deixant eixir un glop de fum per la boca, els va contestar: "Que n’hi ha alguna que siga bona?".

Xarxes socials.

Una xàrcia social no deixa de ser una comunitat de veins on cadascun expressa lliurement allò que lliurement vol, sense por de que a un li trenquen físicament la cara. Però a l'igual que en una comunitat de veins un sap qui és el que xilla a ple pulmó, el que arriba borratxo a casa, el que es passa tot el dia estudiant per a aprovar una oposició o el qui és músic i està tot el dia en casa tocant la trompeta o el piano, així mateix a les xàrcies socials tots sabem la informació dels demés per allò que cadascun publica, però també per allò que s'insinua. Així, si un publica "me'n vaig de vacances a Cancun", a banda de la notícia del viatge que es publicita, un pensa que eixa persona, o s'acaba de casar o guanya molt bon jornal o és tot mentira, començant per allò del viatge.

Però, què passaria si a eixa comunitat de veins hi haguera algun veí indiscret que, utilitzant la capa d'invisibilitat del Harry Potter, entrara en cadascuna de les nostres vivendes com si no n'hi haguera amo i estiguera al tant del que fa cadascun de nosaltres a sa casa? Quin olor fa el dinar que anem a menjar d'ácí a una estona, cóm el veí del quart guarda a un sobre un grapat de bitllets i l'amaga al segon calaix de l'aparador del menjador per a pagar la contribució de la casa, cóm fa un forat el veí de dalt a la paret per a penjar un quadre horrible i el penja tort, cóm banya plàcidament la veina de baix el seu xiquet de bolquers a la banyera que li ha regalat la seua germana, o cóm critica el veí d'enfront a la veina de dalt per un  comentari de mal gust que li ha dit a l'ascensor.

Estes situacions que poden resultar impossibles i un tant còmiques en la vida real, en la vida virtual, encara que no ens ho creguem, es donen quotidianament. Estes noves formes de posar-nos en contacte, encara que no ens en adonem, ens lleven llibertat i ens priven d'intimitat. Un company de la facultat que feia un grapat d'anys que no el veia, me'l vaig entropessar l'altre dia i li vaig preguntar si estava a alguna xarxa social.  I em va contestar que no, perquè això atemptava contra la seua llibertat i la seua intimitat. I no li falta raó perquè tota la informació que flueix per les canonades informàtiques va a parar a uns mega servidors. Diuen que qui té la informació és qui té el poder sobre les persones. No tan sols es tracta d'obtindre informació a partir de converses intranscendents al voltant de gustos per a vestir o menjar i conèixer així la tendència de les persones en quant a moda o gastronomia, per exemple, per a oferir tant productes o servicis que seran èxit segur, sí o si, si no que, només en connectar-nos, enseguida es sap de d'on ens connectem, quin sistema operatiu estem utilitzant, si ens connectem a través d'un mòbil o a traves d'una tablet o d'un ordinador portàtil, de quina marca és,...Tot açò és informació molt valuosa per a les grans companyies informàtiques que convertiran una qüestió purament tecnològica per obra i gràcia de la pròpia tecnologia en una qüestió bàsica i purament crematística.

Cada volta que entrem a una xarxa social, pensem que hi ha algú que ens està espiant. Només ens l'hem d'imaginar tot vestit amb roba cenyida negra, amb un antifaç negre, tombat en terra, guaitant per badall de la porta, observant cóm ens portem la cullera plena de llentilles a la boca.