Autobús

Des de fa uns temps, he decidit anar al treball en autobus en lloc d'anar en cotxe. I tal volta siga perquè ja feia temps que no agafava este mitjà de transport i que durant tot eixe temps no he segut conscient dels canvis que s'han anat produint en la nostra societat i cóm ens han anat influint en els nostres costums quotidianes, especialment referides als mitjans de transport, però he anat observant, en els pocs dies que estic agafant el transport públic, la gran quantitat de gent que, només pujar i seure o, fins i tot, de peu, agafa el mòbil, l'encén i comença a navegar per les xarxes socials, fins a arribar al seu lloc de destinació. Durant els vint o quaranta minuts de trajecte, observe com pràcticament tots els passatgers, s'escabussen dins del seu mòbil, tot i buscant un missatge graciós, una fotografia curiosa o unes paraules enginyoses al voltant de l'actualitat política, econòmica o social, que li facen traure un somriure fàcil, per a immediatament compartir-ho amb les seues amistats virtuals, per a que ells també, participen d'eixe somriure viral que d'una manera anònima es va escampant per entre tot l'univers mediàtic. Observe que no hi ha diferència d'edat, ni de sexe, ni de status social. Perfectament es pot tractar d'un senyor que va rigorosament abillat en trage jaqueta i corbata, o d'una senyora que du un cabàs de la compra penjant del braç i que va a pegar la volteta al mercat del Cabanyal. O bé d'una xicona que recolça el mòbil damunt d'una carpeta on porta dins els seus apunts de literatura contemporània. Tots ells participen de la mateixa conducta. I no puc evitar mirar pel retrovisor de la meua vida per a recordar quan fou la última volta que vaig agafar un transport públic d'una manera més o menys asídua. I em recorde allà per les postrimeries del segle XX, agafant el metro per a anar de Paterna a la Plaça d'Espanya un parell de vesprades a la setmana a cal preparador per a cantar un tema de Dret Processal d'entre tots els que duia preparats. En eixe trajecte, tant a l'anada com a la tornada, sempre solia coincidir pràcticament amb les mateixes persones, les quals cadascuna d'elles tenia la seua distracció particular en el trajecte en metro cap al seu lloc de destinació: Un aprofitava per a llegir. L'altre mirava per la finestra, absort amb els seus pensaments. L'altre aprofitava per a omplir un motcreuat o un sudoku. I recorde cóm, aquella quietud començava a trencar-se amb el soroll repentí d'una musiqueta o d'un timbre que posava en alerta a tots els passagers d'aquell vagó: Estava sonant un telèfon mòbil, entre la sorpresa dels uns i l'escepticisme dels altres. I no deixa de causar-me un certa perplexitat cóm aquells fets han esdevingut en estos altres, que ara descubrisc dins d'un autobús urbà.