Cementeris

El dia de Totsants, és aquell en el que litúrgicament es recorda a totes aquelles persones que, no apareixent en el santoral oficial de l'Esglèsia catòlica com santes, la seua trajectòria de vida ens fa considerar-los com a tals. Eixe dia és costum anar a visitar els nostres familiars difunts al cementeri i recordar-los. I no deixa de ser curiós cóm, un lloc lúgubr i trist com és un cementeri, la nostra forma de ser, unida a eixa xispa irònica que ens acompaña, així com eixe tarannà mediterrani que fa bona qualsevol circumstància que podem viure en la nostra vida, fa que, en la parla quotidiana, al parlar del cementeri d'una forma desenfadada, se l'anomene eufemísticament d'una manera graciosa i, fins i tot socarrona, per a llevar-li ferro a tema tan seriós com és la mort i tota la pena que l'acompanya. Per aixó mateix, a Paterna, quan es parla del seu cementeri se'l sol anomenar "el xalé de Bailén". Vicent Bailén fou durant molts anys el soterrador del poble. I per això, no era difícil escoltar converses del següent estil " T'has enterat que X s'ha mort?" "Xe, si el vaig vore l'altre dia pel carrer!" "Pues ja porta quinze dies en el xalé de Bailén". Doncs bé, començant pel poble veí de Manises, on es diu que " tots acabarem a l'altra banda del barranc" fent referència a que un barranc separa el poble del cementeri, als nostres pobles i debut a eixe tarannà nostre tan propi, hi ha expressions eufemístiques per a anomenar el cementeri. He recorregut a les xarxes socials per a indagar al voltant d'este fenòmen i el seu resultat no deixa de ser sorprenent.
Bàsicament, les expressions tenen a vore, o bé amb el lloc on es troba ubicat el cementeri, o bé amb el propietari del camp que hi havia abans de ser cementeri, o bé amb algun element, especialment de la naturalessa, que el distingeix dels demés. Referent al lloc on es troba, sempre fa referència a la partida o el paratge natural on està enclavat. Així, a Ribarroja del Túria es sol dir "anar a la vinya de Ronda", per la partida on es troba. A Llíria es sol anomenar " anar a Beniali". A Santa Pola, "anar a les Viguetes". A Nàquera, " anar al Sequer". A Quatretonda, "anar a les Planes". A la Vall d'Uixó, "anar a la Vernitxa". A la Pobla Llarga "anar al camí de sant Joanet". A Almoines, diuen " a l'antiguor anirem tots".
Altres expressions es refereixen a l'anterior propietari del terreny on es troba el cementeri, immortalitzant a dita persona per a la posteritat. D'esta manera, a Vila-real es diu comunment "anar a la vinya de Ferreres, perquè este terreny era una vinya d'un senyor anomenat Ferreres. A Sueca, "anar a la pinada d'Arturo". A Silla es sol dir " Tots acabarem anant a parar a les pereretes de Ximo". A Gandia es sol dir "anar a ca Jaume", encara que també es sol emprar l'expressió "Anar a parar a la carretera d'Almoines". A la Font d'en Carrós, " al xalé de Lluardo pararem tots". En este cas, es tracta de l'enterrador. A Castelló de la Plana es sol dir "Anar al garroferal de Mut", que era el malnom de l'antic propietari del terreny. El pas del temps, així com l'assimilació de mut com a sinònim de qui està soterrat, fa que es diga col·loquialment " Anar al garroferal dels muts".

Altres elements que es solen identificar per a nomenar eufemísticament el cementeri solen ser aquells que l'identifiquen d'una manera especial. A Benimaurell, el carrer de l'Àguila és conegut com "el carrer dels morts", perquè per allí és per on passen tots camí del cementeri.

Llegir

Recentment, les marquesines de les parades dels autobusos de la ciutat de València, han amanit amb la publicitat que apareix en la foto que adjunte a este post. Com cada dia, m'he acostat a la parada del bus per a anar al treball. I presidint aquell espai d'espera, m'he sorprés amb la imatge de dita publicitat. Amb la fotografia de la portada del catàleg d'una multinacional del moble que té el seu establiment a una nau enorm a Alfafar, a la part superior-central del cartell, amb lletres grogues, entre fulles de llorer i coronades per una corona de tres puntes, hi han escrites les següents paraules: "Uno de los libros más leidos del mundo", tot i fent referència a que esta publicitat, per la qualitat de la seua impressió i per l'atractiu del seu contingut, ens dóna la possibilitat de fullejar-lo a qualsevol lloc: a casa, a l'autobús, a la cafeteria, a la sala d'espera de qualsevol hospital, al metro en tornar a casa de treballar, a la freda habitació d'un hotel, mentre esperem el nostre torn a la cua de la carnisseria,... tot i aconseguint, d'una manera no sé si premeditada o no, que el seu catàleg en qüestió siga una de les publicacions que, tal volta si, o tal volta no, si no és la més llegida, al menys és la més fullejada. La finalitat de la publicitat, sempre és impactar, causar sensació, fer que parlem d'allò que altres volen que parlem. I encara que es tracta d'una campanya publicitària que ha passat prou desapercebuda -una entre tantes-, ens mostra directament una de les nostres misèries que tenim com a poble. Efectivament, som el país que menys llig. D'acord amb dades donades recentment pel CIS, el setanta per cent de la població espanyola, no llig habitualment. Per tant, no arriba al trenta per cent el percentatge de la població la que sol llegir habitualment. I no sols això: D'eixe setanta per cent que dèiem abans, el cinquanta per cent no ho fa perquè no li interesa i considera que no és una prioritat a la seua vida. L'altre cinquanta per cent, no ho fa, entre altres motius, perquè no te temps. En este cas, la publicitat, d'una manera implícita, ens trasllada una realitat, ben trista, per cert: Que un catàleg qualsevol supera en lectura a les obres més importants de la nostra literatura de tots els temps. Tal volta siga este un dels clars motius de la nostra mediocritat. Perquè qui llig, estimula la seua imaginació i la seua creativitat, viatja en el temps i en l'espai sense alçar-se de la cadira, descobreix nous universos, noves perspectives, nous horitzons, amplia el seu nivell de saviesa. I, tristament,  jo em pregunte: Qualsevol dia premiaran, amb el premi Planeta, el Nadal, l'Alfaguara o el Gabriel Miró el catàleg d'esta multinacional del moble? El temps ens ho dirà...

Jocs Florals de Nules

He tengut l'honor d'estar premiat amb el premi de poesia de Tema Patriòtic a la LXIII Edició dels Jocs Florals Vila de Nules.El passat dia set d'octubre vaig replegar dit premi de la mà de la Regina de la Vila de 2016, la senyoreta Desireé Almela, al teatre Alcázar, extraordinari auditori que ja coneixia per haver estat guanyador en altres premis literaris d'altres edicions i que enguany ha brillat amb l'elocuent oratòria d'En Jacinto Heredia. És un motiu d'orgull i satisfacció personal el fet d'haver guanyat tan preciat premi i sobretot, haver compartit escenari amb persones de la talla de Jose Luis Garcia, flamant guanyador de la Flor Natural; d'Alexandre Flich, guanyador del Premi de Poesia Religiosa; de Lola González, guanyadora del Premi Anna Rebeca; de Clara Gil, Guanyadora del Poemari Infantil; d' Albert Garcia, guanyador del Premi Poesia Visual; de Ximo Amiguet, guanyador del Premi de citricultura i agricultura local i de Ramon Ahulló, Premi de la música en les terres valencianes. Des d'estes paraules volguera agraïr al Molt Il.lustre Ajuntament de Nules, així com al Jurat deliberador, el fet d'haver-me concedit tan important guardó. El meu poemari, anomenat "Cantata de la Pàtria", és un càntic a varies veus de les comarques que abasten les nostres estimades terres de Castelló, València i Alacant. És un privilegi el fet de compartir amb tots vosaltres el poemari guanyador, que espere vos agrade:

Cantata de la Pàtria

“...com el sentiment de la pàtria...”
Vicent Andrés Estellés.

Una veu:  Tercer mil•lenni i parle de la Pàtria

                                                                 De Vinaròs a Oriola i parle de la Pàtria
                                                                 Des de Requena a Dènia i parle de la Pàtria
                                                                 Pàtria, Pàtria, Pàtria.

***
  

La veu de les Comarques: Parle de les Comarques que ens envolten,
                                             Parle d’aquells racons presents ací,
                                             Parle dels nostres llocs, que són ben nostres,
                                             Parle de la nostra Pàtria sens fi.

                                             De nord a sud, tenim la nostra terra,
                                             De sud a nord, ací els nostres racons,
                                             De l’est a l’oest, mireu la llum més bella,
                                             De l‘oest a l’est, que espill com nou amor.

                                             Als Ports de terra abrupta hi creix l’enyor.
                                             El Maestrat, el cel ací acimat.
                                             L’Alcalaten, a l’alba sempre creix.
                                             La Plana observa el mar des de l’Andana.
                                             És l’Alt Millars, el sol que brilla espars.
                                             A l’Alt Palància, la millor fragància.
                                             Camp de Morvedre, creix l’ombra del cedre.
                                             Camp de Túria, on mor hui la penúria.
                                             Els Serrans, amb vinyes ara i abans.
                                             El Racó d’Ademús, hui trenca el nus.
                                             Plana d’Utiel, embotit com la mel.
                                             La Foia de Bunyol, del cel al sol.
                                             L’Horta, de terres fèrtils a la porta.
                                             Ribera, d’arrossers a l’Albufera.
                                             Canal de Navarrés, ho és tot o res
                                             Vall de Cofrents, remor de tots els vents.
                                             Costera, o bressol de romaguera.
                                             Vall d’Albaida, cant de nova albada.
                                             A la Safor, germina hui la flor.
                                             A la Marina, espill la tarongina.
                                             Des del Comptat, udola un vent destrat.
                                             Vinalopó, raïm com a penó.
                                             A l’Alcoià, això és el que hi ha.
                                             A l’Alacantí, la vall des del camí.
                                             Baix Segura, la llàntia més pura.

***

La veu de les persones: La Pàtria és la veu del nostre poble
                                        que parla clar sens que la veu s’acoble,

                                        aquella que s’escolta pels racons
                                        i que no imposa mai més condicions

                                        que el fet de ser un poble sempre viu
                                        que és per a tots la porta oberta, el niu,

                                        que ens portarà per sempre, al futur
                                        i és somni clar d’un fruit madur,

                                        que fou llavor, la flor ja germinada
                                        que a terra mor i naix en nova albada

                                        La pàtria és la paraula del amic
                                        que ens ofereix per sempre, el seu abric.

                                        El bes filial de la mare al seu fill
                                        que és bressol d’un tarannà senzill.

                                        La torxa que il•lumina el camí,
                                        que no coneix l’inici i no té fi.

                                        És l’arbre vell que du nova collita
                                        voltada al vent, llavor cosmopolita.

                                        És el descans dels meus avantpassats
                                        que, en el present recorden temps daurats

                                        La pàtria és l’infant que descobreix
                                        els colors de la terra, amb escreix.

                                        Que regira el bagul de l’enyorança
                                        i troba el càntic bell de l’esperança.

                                        Que busca el seu futur amb il•lusió
                                        que habita al zenit ple de la raó.

                                        Que es farà gran i, amb fe, engendrarà
                                        uns fills volguts que el dia de demà,

                                        continuaran plantant eixa llavor
                                        que a terra espellirà amb betes d’or.

***

La veu de la paraula: Una llengua tenim, que ens agermana
                                      Una llengua, llavor, pel temps llaurada
                                      Una llengua, la nostra porcellana,
                                      Una llengua de tots, a tots donada.

                                      Valencians de cambra recolzada,
                                      de goig suprem, de porta sobirana
                                      que mostra al món una nova rosada,
                                      una llengua tenim, que ens agermana.

                                      Tenim el mar, el cel en clariana
                                      la llum del sol, al zenit ben brodada,
                                      tenim també, guardada a l’andana,
                                      una llengua, llavor pel temps llaurada.

                                      Obrim de bat a bat, de nova albada,
                                      l’arcó sens forrellat i sens duana
                                      que guarda un bell tresor, pel temps tancada,
                                      una llengua, la nostra porcellana.

                                      Que sone hui, ben forta, com campana,
                                      que udola al vent la llar escudellada,
                                      que al nostre poble viu, la nostra grana,
                                      una llengua de tots, a tots donada.

***

                                                 Cantata final

Tots a una veu: Germans, amics,     vinguts de tots els llocs
                            unim-nos tots,     que naix de nou el dia,
                            perquè la llum,     que creix en alegria,
                            espurna és,     que encén hui tots els focs.
                            Clamen al cel     les antigues trompetes
                            per a exaltar     la nostra pàtria bella
                            que ens mostrarà     tota la meravella
                            que resta hui     entre ombres xicotetes.

                            Òbric les mans     i naixen oronetes
                            que volen hui     entre els nostres racons,
                            ja s’ha acabat     d’anar a genollons
                            i caminar,     amb els peus, de puntetes.
                            Alcem-nos tots     fills d’una sola mare:
                            Un poble som     que aixeca hui les ales
                            per a volar     ben alt, entre bengales,
                            car no hi haurà     jamai qui ens separe.

                            Del mateix lloc     d’on tothom és confrare,
                            renaixerà     a l’aire un sol somriure
                            que impulsarà     la saba per a viure
                            per als qui som     germans del mateix pare.
                            Pàtria és     la veu que reverbera,
                            Pàtria és     l’infant que plora, absent,
                            Pàtria és     foscor des del ponent,
                            Pàtria és     la llum que naix primera.

                            Tots a una veu     hissarem la bandera
                            al pal més alt     del nostre territori,
                            totes les mans     amb gest aclamatori,
                            faran brandir     al cel nostra Senyera.

Bridget Jones's Baby

Als anys noranta, una escriptora britànica anomenada Helen Fielding, escrivia a la premsa una columna diària al voltant d’una jove d’uns trenta anys anomenada Bridget Jones, que vivia asoles a Londres, i treballava a una editorial. Més tard va publicar la novela El diario de Bridget Jones, que ens contava un any en la vida d’este peculiar personatge. Va ser un fenòmen literari dels anys noranta, tant per l’èxit de vendes de la novel.la en si, com per la película homònima interpretada per uns jovens Renée Zellweger que interpretava a una atolondrada Bridget Jones, Colin Firth, que feia d’un elitista Mark Dancy i Hugh Grant, que donava vida a un descarat Daniel Cleaver. Este fenòmen literari i cinèfil va fer que un gran nombre de xicones d’al voltant dels trenta anys s’identificaren amb ella, amb la seua manera de viure, amb la seua manera de pensar i la seua manera d’actuar. No en va, a este primer llibre li varen seguir dos més El diario de Bridget Jones: Sobreviviré i El diario de Bridget Jones: Loca por él, tots de la mateixa autora. Paralelament, les històries d’esta somniadora jove, han segut produides per a la gran pantalla. A El diario de Bridget Jones, va seguir El diario de Bridget Jones: Sobreviviré. Curiosament, la versió espanyola es va anomenar igual que el títol del llibre, mentre que la versió iberoamericana s’anomenava Bridget Jones: Al borde de la razón. Després d’una llarga espera –a juliol de 2009 es va anunciar ja la tercera entrega de Bridget Jones- deguda a diferències creatives entre el guió i els diferents actors, ara apareix a la gran pantalla Bridget Jones’s Baby, traduida al castellà com a El bebé de Bridget Jones. Una producció britànica-estadounidense de comedia i romanç, en la línea dels altres dos films. Una precipitada Bridget Jones, és ara una jove productora de televisió déu anys major que aquella innocent Bridget que vàrem conèixer a les produccions anteriors, però que continua sent igual de ingenua. Amb la complicitat de Miranda (Sarah Solemani),que és la presentadora del programa de televisió que produeix, se’n van a un festival on coneix a un atractiu Jack Qwant, personatge interpretat per un no menys interesant Patrick Dempsey. Paralelament, després d’un grapat de temps sense saber res d’ell, apareix en escena un estimat per ella Marc Darcy, del qual descobrim que es va casar i que està recien divorciat. De nou, el dubte brota a la peculiar ment de Bridget, ara incrementat per la feliç circumstància que serà el fil conductor de la pel.lícula: que està embarassada. Si en els altres films la finalitat del nostre personatge era la búsqueda de l’amor perfecte, en este cas, la maternitat serà allò que mourà l’argument. Escenes divertides, quasi hilarants, amb una extraordinària Emma Thompson que fa el paper de matrona i també coguionista de la història, es succeeixen al llarg de la película on es manifesta un calvi substancial en la forma de pensar de la societat que, fa només vint, o fins i tot deu anys, veia com una irresponsabilitat eixe tipus de maternitat sobrevinguda i inesperada. Podem apreciar este canvi de mentalitat en la mare de Bridget Jones la qual, en un primer moment, una miqueta reàcia a l’estat de la seua filla especialment pel fet de presentar-se com a candidata a unes eleccions locals de la conservadora Anglaterra, acaba possant-la com a exemple en una societat modernitzada, amb la imatge de hipsters i homosexuals dins del seu programa electoral. En definitiva, es tracta d’una película divertida, entretinguda i que deixa, en la seua escena final, oberta la possibilitat d’una quarta entrega de Bridget Jones en un futur més o menys llunyà.