viernes, 15 de septiembre de 2017

Juan Antonio Llopis


Tal volta perquè els records de la infantessa es projecten al llarg de la vida d'un mateix i el fan ser una miqueta més feliç, sempre que arriba el començament del curs escolar escric una entrada amb la temática de l'escola, per a recordar eixos temps en els que el major mal de cap de un, era el fer els deures de matemàtiques, o la redacció al voltant d'un tema qualsevol que ens  havia manat el mestre. Si a l'antiga EGB hi havia un moment de inflexió, eixe era el canvi del primer a segon cicle, és a dir de 5 a 6 d'EGB. És eixa època de la vida d'un mateix, al voltant del onze anys , en que es deixa de ser xiquet, per a començar els primers passos de l'adolescència. Si en eixe primer cicle de la meua formació, un clàssic don Paco Barambio va ser qui ens va portar de la mà a aquells xiquets que formavem aquella classe del col·legi Villar Palasí de Paterna, en el segon cicle varen ser no un, sinó dos mestres el tàndem que ens va portar de la mà en l'Educació General Bàsica que culminava l'educació obligatòria, i que varen ser D. Juan Antonio Llopis i D° Isabel Cañas. Es tractava d'una generació de mestres més moderna, més progressista i amb una visió del món una miqueta diferent  a la que se'ns havia oferit fins a aquell moment. Era a mitant dels huitantes, l'època en la que els pallassos de la tele ja es veien en color i deixaven pas a altres series com David el Gnomo o la volta al món en huitanta dies, duta a terme per un gos amb trets humans com era Willy Fogg. No deixa de ser curiós cóm des del primer dia, D. Juan Antonio Llopis ens va demanar que li parlarem de tu. I més curiós encara fou que pràcticament ningú prenguerem nota de les seues paraules, influenciats sobretot pels savis consells paterns, de tal manera que el que feiem era cridar-lo amb el seu primer nom, això si, amb el don per davant. D'esta manera va passar a ser conegut com don Juan. Aquell mestre nascut a Bocairent i que a principis dels setantes es va estrenar a Massalavés el curs de 1970, en acabant va estar destinat a Requena en 1971 i 1972. L'any següent va exercir la docència a Alginet, per a acabar exercint al Villar Palasí, de Paterna, pràcticament des de la seua inauguració i durant 19 anys. El seu últim destí fou el col·legi Mestalla, a València, fins a la seua jubilació, ja en els norantes del segle passat. Amb ell vaig descobrir la meravellosa experiència d'anar d'acampada i dormir fora de casa, en companyia dels companys de classe en una tenda de campanya. Trenta anys després, encara recorde l'olor de pipa per les escales del Villar Palasí mentre un bon grapat de xiquets anàvem en fila índia, a la classe. O aquells monòlegs sobre temes diversos que aparentment no tenien res a vore amb la matèria docent que tocava explicar, però que en acabant, amb el pas del temps, a un li han servit en la vida més del que pareix. Recorde el sac de taronges que preparava mon pare, un per a ell i l'altre per a donya Isabel en vespres de Nadals com a detall o com a estrenes, mentre mon pare li preguntava: Cóm va el xic? Si es porta mal, castigue'l". O aquell equip de voleibol femení que el compossaven les companyes del nostre curs, tant del grup A, del B com del C, que jugava els dissabtes de matí contra equips dels altres col·legis de Paterna i que animavem, tots a una.  O aquella excursió que varem fer al seu poble, Bocairent, ubicat a la vessant noroest de la Serra de Mariola, on vàrem descobrir les coves d'este meravellós poble de la comarca de la Vall d'Albaida. Probablement un dels últimps records que guarde amb ell, siga aquell viatge final de curs a Andalusia, amb el "The final countdownt" d'uns melenuts Europe, com a banda sonora original del viatge. Era l'estiu de 1987 i aquella excursió de tota una setmana fóra de casa, fou una espècie de viatge iniciàtic que va suposar un canvi d'etapa en la meua vida. Era el mes de juny. Havia conclós l'EGB i a setembre començava l'Institut. Nous estudis,  nous companys i noves responsabilitats anaven a formar part de la meua vida. Nous professors, alguns d'ells eminentíssims, entrarien a formar part de la meua vida i que han influit en la meua forma de ser. Però, de tant en tant, encara recorde, com un ensomni, aquells primers examens de naturals de dos temes, aquells exercicis de matemàtiques, aquell magnetofon enorme on escoltavem la pronuncia en francés, o aquells exercicis de gimnàstica o de plàstica que, en el seu moment eren autèntics problemes que ens llevaven la son i que el pas del temps ha fet que siguen uns bells records que quan em venen a la ment no poden evitar arrancar-me un tendre somriure.