Un post, una post

El llenguatge és allò que ens permet comunicar-nos a les persones. Per mitjà d'ell podem transmetre expressions, sentiments, estats d'ànim... que fan influir en aquells que ens envolten i dels quals esperem una resposta. Per això mateix, totes les llengües  intenten tindre una paraula per a nomenar cada objecte, cada sensació i cada estat d'ànim. Però com açò podria fer que n'hi hagen perfectament una infinitat de paraules, cada una amb un significat diferent, n'hi ha el que s'anomena la polisèmia, de forma que una mateixa paraula té més d'un significat. Una peça de fusta, més ampla que gruixuda és el que anomenem una post. I n'existeixen tantes com quantes funcionalitats li podem traure. N'hi ha la post d'embastar i la post de tallar, utilitzades per les cosidores. La post de ronyar, emprada pels sabaters. La de planxar, per les planxadores. La d'escarnar, de ferrejar, de toscar o de pelar són les destinades a fer cada una d'estes operacions en l'ofici d'adobador de pells. La post de rentar és aquella damunt la qual les dones posen la roba per rentar-la. La post per a regar és la que li serveix al llaurador per a parar l'aigua i així poder regar el seu camp, amb el reg a manta. La post de pastar és la que serveix per a fenyer els pans o per a posar-los-hi en dur-los al forn o en desdenfornar-los. Vem per tant que, a una societat bàsicament manufacturera on un gran percentatge dels oficis són de tipus manual, determinats utensilis laborals, com puga ser un martell, una aixada, una corbella o una post, tenen una gran quantitat d'accepcions així com de sinònims, tants com quantes modalitats d'oficis empren dits utensilis. Esta és la gran riquesa del llenguatge, que intenta que  cada objecte tinga una paraula que el identifique i que el distingisca dels demés. La mateixa paraula post, en anglès fa referència a un missatge o article publicat a qualsevol lloc. De fet, una gran quantitat de periòdics escrits en llengua anglesa tenen al seu nom dita paraula (the New York Post o The Washintong Post, entre d'altres). Si ens cenyim més concretament al món de la informàtica, del internet i més específicament dels blogs, la paraula post és sinònim d'entrada. Es tracta dels articles que es van publicant a la part central del blog i que s'ordenen d'una manera cronològica. Solen tindre un títol, un cos de l'article on es pot introduir text, fotografies, videos o audios. Es poden arxivar per categories i també s'acompanyen de paraules clau relacionades amb el contingut de l'article. A més a més, generalment els posts permeten que els lectors afegisquen comentaris al voltant del contingut del mateix, mostrant l'agrado o el desagrado amb ell. Per si no s'havieu donat compte encara, este xicotet escrit que esteu llegint és un post i espere, de tot cor, que vos agrade.

De forns i records

Mon pare sempre ha segut forner. El seu treball consistia a pastar pa, rosquilletes, coques, magdalenes -altrament dit malaenetes-..., així com  estar a la boca del forn amb  la pala a la mà entrant i traent tota mena de rebosteria, així com coure cassoles d’arrós al forn de les dones del veinat, al carrer de la Corretgeria, en ple centre de València. Jo era ben menut i de tot açò  me’n recorde com si fora un ensomni.

No tindria jo més de huit o nou anys, vaig anar amb ell al seu treball un dia en que havia de fer tres cents panellets per a la festa de Sant Vicent del mocadoret que tots els anys s'organitzava al carrer de la Tapineria per als xiquets del barri. Era dissabte de matí. Aquell dia vaig descubrir in situ el cicle complet per a fer el pa. Cóm s’abocava l’aigua, l’oli, la farina, la sal i el rent a la pastadora per a que es fera tota una massa compacta. Cóm després s’anaven pessigant amb el tall, mossos d’eixa pasta i se li anava donant la forma de viena. Cóm es dipositaven amb cura aquelles barretes de pasta a unes posts de fusta i es guardaven dins de l'armari per a que fermentaren. Cóm, a poc a poc, anava unflant-se aquella massa fins a arribar a tindre la consistència deguda. Després anaven entrant per la boca del forn aquelles vienes després de creuarles amb una ganiveta, com si les pernoliaren. Una volta transcorregut el temps assenyalat, s’anaven traent del forn aquelles fogasses de pa calent, ben cruixents. Recorde que  la faena que em va manar mon pare va ser la de contar-les, per comprovar que, efectivamente, n’hi haven tres cents panets. I allà que les anava plantant dempeus, a la panera. A més a més, era costum en mon pare el dia de dissabte sant, fer mones, panquemaos, coques de panses i anous i tot tipus de reposteria pasqüera, per a casa. El procés era pràcticament el mateix, però ací intervenia més la creativitat. Qué vols que et faça de mona, un llacet o un cocodril? Si li deia que un llacet, agafava la massa, la creuava en forma de e i en mig li clavava un ou dur.  Si deia que un cocodril, amb dos panses li feia els ulls. Amb unes tisores dibuixava la boca, dins la qual amagava l'ou dur. Una volta dipositada a la llanda, després de pintar-la amb ou batut,  s'arruixava amb un bon grapat d'anisets de colors diversos que s'adherien a la pasta i li donaven la singularitat pròpia de la mona de Pasqua. Després  es ficava dins del forn on es coïa amb un foc fluixet. Només traure-la del forn, cremant encara, s'abocava a la panera per a que es gelara.

La meua dona té una amiga que és fornera del Villar del Arzobispo i ben bé coneix totes les nobles arts que hem descrit adés, desenrotllades en llargues nits sense dormir.  De tant en tant, passem pel seu forn a saludar-la. No és difícil trobar-la amb el delantal blanc posat, davant de la taula, pastant rosquilletes, elaborant empanadilles o qualsevol altra frivolitat, com poden ser congrets o rosquilles d’anis. Mentrimentres elles dos xarren de les seues coses, m’agrada recordar certs olors i certes sensacions de la meua infantessa. Me n’adentre per l'obrador del forn. Entre posts i paneres, observe cóm van unflant-se a poc a poc les vienes de pa. M’acoste a la boca del forn i contemple, per la finestreta, cóm el foc va cremant la llenya  mentre es cou allà dins alguna cosa que no arribe a divisar el que és, si rosquilletes, panquemaos o mones de Pasqua. El foc del forn sempre l’he comparat amb el foc del infern i de xicotet me’l imaginava soflamant a les persones roïns. Però en aquell moment estava a la temperatura justa per a coure allò que allà dins estava daurant-se.

En el meu viatge a la infància pel forn de l'amiga de la meua dona, veig una pala damunt del caballet que es troba davant de la boca del forn, preparada per a traure d'allà dins el que pacientment es cou. Recorde la facilitat de mon pare per a llançar-la i frenar-la amb un colp sec per a, d’eixa manera, deixar allà dins allò que es vol coure, així com la mateixa destressa per a traure allò que ja està cuit. Quan anava a traure alguna cosa d'allà dins, sempre em deia que m'apartara d'allí. Se m’ha inculcat un gran consideració amb esta tarea, perquè amb la cua o rabo de la pala es podia llastimar a algú, com de fet, sempre m’han contat alguna que altra història al respecte. De fet, açò mateix em para. Si no, tal volta agafaria la pala i començaria a traure del forn de la nostra amiga les vienes de pa que, en bateria, es divisen allà dins i que ja estaven a punt d'eixir del forn...

Mentre escric este post, em venen pel cap uns versos d'Estellés que parlen del treball del forn. No recorde exactament on els he llegit. Ah, sí, al  Llibre de Meravelles. Ací vos els deixe per a que vos deliteu.

L’OFICI*

“Lo jorn sencer totstemps sospir”

Joan Timoneda

VENIES d’una llarga família de forners

i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,

i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,

i fer el rent, en caure el dia, com el feien,

i a mitjanit anar al forn per a pastar,

creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,

i escombrar lentamente, prendre-li foc al forn,

ficar el cap al forn, aquell infern de flames

que olia intensamente als matins del Garbí,

pujar a l’alcavor, aquell calor humit.

I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,

i alegre, a les paneres, i tripular el forn,

fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.

Tu series forner, com ho foren els teus.

I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,

nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.

Una amarga enyorança per a tota la vida

et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid

senyal de ganiveta que no pots oblidar.

Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,

els arraps en la carn, aquells dies salvatges

quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

                                      

                                         Vicent Andrés Estellés.

*Llibre de Meravelles. 12ª Edició. Editorial 3 i 4.

De profesió, havanés...

Moltes voltes ens pensem que encara queden paraules per inventar i estem molt però que molt equivocats. Donades les circumstàncies actuals de crisi, agreujades per un cert passotisme i la sobreprotecció cap als més jovenets, els mitjans de comunicació han inventat un neologisme format per un acrònim que defineix els qui NI estudien Ni treballen, NI fan res de res. Són els anomenats NINI, o xiquets NINI, els quanls enseguida ens els imaginem aillats a la seua habitació, després d'haver-se alçat a la una del migdia, cara a l'ordinador o a la videoconsola sense importar-los res: ni els pares, ni la seua vida, ni el seu futur. Ens pensem que es tracta d'un fenòmen actual. Tal volta les circumstàncies específiques sí que identifiquen a esta generació amb eixe nom. Però el fet de no treballar, ni fer res és algo que ha existit tota la vida del Senyor.

Efectivament, a totes les èpoques sempre han existit persones que això de treballar els ha vingut una miqueta gran i se'ls ha tret un gran nombre de paraules alusives. Estes oscil.len des del famós vago, passant pels malfaeners, mantero, malfatà, valdraga, sanguango, desfaenat, i així podriem seguir nomenant tants i tants, que necessiteriem varios blogs per a recopilar totes estes expressions.

El refraner no es queda curt i també està plé de refranys i frases fetes que també ens identifiquen estes persones. Ser més mantero que un xop, eixe té una espina clavada en la panxa que li impedix ajocar-se, això de doblar el llom no és lo seu, ser més vago que la jaqueta d'un guàrdia,.... són entre altres les més comuns.Si anem a expressions més locals, segur que en trobarem moltes més a les que incluús hi anomenem a alguna persona o alguna circumstància propia del lloc de treball en questió.

Però l'expressió que a mí sempre m'ha fet gràcia i sempre m'ha agradat, en diferència, és la que he escoltat dir sempre a casa dels meus pares i que ja venia heretada dels meus avis. Inclús m'atreviria a dir que dels meus besavis. L'expressió es a mena de diàleg, probablement treta d'algun sainet valencià del segle XIX. Un li diu a un altre "Eixe és havanés". Havanés? Això què és?" Pregunta l'atre. I el primer contesta "Menjar, beure i no fer res".

No deixa de ser curios, com ja hem vist, la gran quantitat de paraules que n'hi han per a definir i nomenar als poc treballadors i les poques que hi existeixen per a definir els que són tot el contrari. Aquell que treballa d'una manera diligent, constant, perseverant i productiva se li diu que és un profesional. Pocs calificatius n'hi han específics a este respece. N'hi ha que acudir als calificatius convencionals que acompanyen al substantiu. Així parlem de ser un treballador excel.lent, magnífic, preparat,...

En definitiva n'hi han més paraules per a definir els mals treballador que els bons. Tal volta siga perquè en són més els falfaeners que els bons treballadors? Pense que no. Més bé succeeix com amb un bodegó amb unes pomes lluentes. Destaca més aquella poma podrida que fa pudor, que no aquelles quatre o cinc sucoses que s'hi exhibixen. I no deixa de ser curiós que una poma podrida fa malbé les pomes bones. Però al revés no: Les pomes sanes mai sanen la poma podrida. De la mateixa forma, si n'hi ha una quadrilla on n'hi ha un manta el seu comportament embrutarà el dels altres tres o quatre. Al contrari és més difícil que passe. Es veu més la falta del maltreballa que la destressa i la solvència dels altres treballadors competents i solvents.

Quan a algú o d'algú li diguen que és un NINI, no estem inventant res de nou. Estem aplicant un nou calificatiu a una conducta que ha existit tota la vida, això sí, amb les circumstàncies pròpies de 'epoca en que els ha tocat viure.

Els olors de l'oficina.

A un racó de l’oficina on treballe, n’hi ha com si fora un armari més, una nevera menudeta, de les d’abans. I damunt d’ella, coronant-la, com si d’un barret es tractara, n’hi ha un senzillet microones que, encara que menut, fa molt noblement el seu paper. Al tractar-se d’una administració pública i per tant, no haver-hi un  amo concret a qui dirigir-se per a demanar-li estos electrodomèstics, es va decidir fer una subscripció popular entre els qui ocupaven estes dependències en aquell moment, per a adquirir-los per un preu mòdic. Pues bé, des d’aquell dia estos aparells ens han acompanyat en el dia a dia de forma que no han deixat de donar servici. Com encara damunt, a cent metres d’ací, no més, n’hi ha un gran centre comercial que ens dóna a més a més, l’oportunitat d’omplir la nevera amb coca-coles, aigües, iogurts i alguna que altra bossa d’amanida o plat precuinat per a assaciar uns jovens estómacs, la part de la intendència la tenim més que coberta.

Ja de bon matí, conforme van arribant els companys, anem omplint la nevera de fiambreres, tuppers i demés recipients plens de dinars diversos, que són deixats en bateria, l’un al costat de l’altre, envoltats amb una bossa de plàstic. O bé de paper. N’hi ha qui, fins i tot porta el menjar dins d’una cartera hermètica. Allà dins descansen fins que es fa l’hora de dinar, que no la marca cap rellotge que no siga la panxa.. Per dins del microones van desfilant, un  a un, tots els recipients de tots els presentes, per a calfar els ansiats menjars que, uns minuts després, seràn devorats en el mateix lloc de treball, mentriimntres mirem a la pantalla de l’ordinador un video de youtube, unes diapositives cridaneres, un telenotícies o un correu electrònic graciós.

Durant eixa franja horària que sol oscil.lar de les dos del migdia fins a les cuatre de la vesprada, tot el departament sol omplir-se d’un ventall d’olors que van variant, segons el dia. Normalment els dilluns solen ser dies de paelles i de fideuaes, fruit de la generositat del dinar setmanal a la casa païral on, després d’un dinar opípar, encara en sobra el justet per a omplir una fiambrereta per al dia següent. Els dimarts sol ser dia de llegums, llentilles i altres plats de cullera preparats el dilluns de vesprada a casa. El dimecres sol ser dia de pasta, condimentada amb tomaca fregida, normalmente envasada, que li dona un gustet especial als macarrons o als espaguetis. El dijous sol ser dia més d’amanida, adobada amb una bona xorritada d’oli i de vinagre i un bon pessic de sal, escampat per damunt de burumballes rebolicades d’encisam, endivia, tomaca, ceba, dacsa, carlota rallada i tot allò que la imaginació ens il.lumine per a omplir la tartera.

Segons l’hora del dia que siga, varia l’olor que es respira al lloc de treball. Així, de bon matí flaira tènuament a hardware desendollat i a lloc tancat. Segons va avançant el matí, va fent olor a gana i a estómac buit, fins que es va escoltant el soroll del microones en marxa, durant els minuts de rigor que culmina amb l'esperada campaneta que avisa de que el periode d'escalfament ha conclós. En eixe moment s'escampa per tota la sala una olor de cuina que arriba fins a la porta del departament, i que dura fins allà les cinc de la vesprada. És aleshores quan n'hi ha qui s'atrevix a escalfar-se un got de llet, bé asoles, bé amb una culleradeta de café soluble o amb cacao en pols, segons la golositat del qui va a berenar. I eixe és l'olor que flaira la dependència fins a l'hora d'anar-se'n a casa. En este últim moment, l'olor que desprén aquell lloc és a ganes d'anar-se'n a casa, a proper sopar, a sofà a casa i a televisió nocturna acompanyat de la parella.

Tal volta, el proper pas que donem ací en el treball siga comprar-se un llit i un matalaf per a dormir ací mateix i evitar-nos anar i tornar a casa cada dia. Almenys, darrere de la meua cadira, al costat d’un ample finestral, lloc no en falta.

Les noves tecnologies.

Estic preparant un article per al llibre de festes del meu poble, Paterna. I per a documentar-me, vaig anar a casa de ma tia per a fer-li unes preguntes. Estavem ma tia, la meua cosina i jo. En mitant de la conversa, va sonar un mòbil: el de la meua cosina. El va desbloquejar, va palpar varies voltes la seua pantalla i va esbossar un xicotet somriure. “És el meu fill, que està de viatge de final de curs en els amiguets del cole i que, de tan en tant em mana un WhatsApp dient-me lo que va fent” en va dir ella..

En aquell moment em varen vindre a la ment una sèrie de reflexions al respecte. És veritat que les noves tecnologies ens han facilitat la vida, de tal manera que allò que abans ens costava fer una hora, hui en dia ens costa la mitat del temps o inclús menys. On abans l’avi llaurava amb el matxo i l’haca, hui rega el net a través d’un ordinador portátil on dóna l’ordre per a que s’active el reg gota a gota durant un temps determinat i automáticamente, quan arriba l’hora predeterminada, es desconecta. Es tracta d’un gran avantatge que ens ha fet augmentar la productivitat d’una manera bàrbara.

Però pel contrari, tanta comoditat, tal volta ens estiga convertint en una societat de babaus. Un aparell tan inofensiu com puga ser un comandament a distància ens pot fer que estigam hores i hores estovats a un sofà tremendamente còmode, amb els innegables perjudicis que la vida sedentària ens està produint a tots, alhora que un altre aparell més inofensiu encara com és el televisor, ens va adoctrinant a poc a poc, amb missatges directes o subliminals. El cas és que les noves tecnologies s'han convertit en una ferramenta tan atractiva i inductiva que ens ha fet que pogam estar hores i hores davant d’elles, sense fer prácticamente res, literalmente perdent el temps i que podriem aprofitar fent coses més productives per a les nostres vides.

El cas és que hui en dia açò del Internet i les noves tecnologies informàtiques s’ha convertit en algo totalmente imprescindible, de tal manera que qui no s’ha adaptat a estes noves eines està perdut. Podem considerar-lo un inadaptat social i tal volta Darwin tindria alguna cosa a dir al respecte en la seua teoria sobre l’evolució de les espècies. El fet que tot estiga a la xàrcia de forma que emprant qualsevol navegador pogam accedir a qualsevol contingut té els seus avantatges però també els seus desavantatges. Perquè té com a consequència una saturación de la información de tal manera que cap cervell humà és capaç de retindre tots els coneiximents que n’hi han al seu abast. D’esta manera el que es fa no és buscar els continguts per a saber i conèixer, sinò descarregar i acumular eixa información a discs durs, pendrives i CDs, per si de cas algun dia necesitem eixa información amb la qual cosa, no estem obtenint coneiximents, sino que sabem que això està ahí, però no sabem el qué és o de qué va l’assumpte.

Al mateix temps, ens han anat llevant intimitat. Si abans una fotografia feta en un lloc o en una postura inadecuada,  produia eixa falta de intimitat, hui en dia eixa mateixa foto descarregada a una xàrcia social, la seua propia morbositat la converteix en viral, de forma que en questió d’hores, tothom pot conèixer de la infidelitat d’una persona famosa o vore un escot o unes cuixes –per ser políticamente correctes-  de la mateixa persona.

Internet ens ha engolosinat de tal forma que acceptem estoicament com una perdua de llibertat personal situacions que mai en la vida podriem haver vist. L’exemple que encapçala este post és paradigmàtic. Recorde quan vaig anar de viatge amb els amics en acaber la E.G. B. que telefonàrem dos o tres voltes a casa. Sempre he sentit dir que quan un està de viatge, el no tindre notícies són bones notícies. Hui en dia és notícia qualsevol fet que hi succeix i que se n’eix de lo comú: Un que s’esvara i es cau, un altre a qui se li trenca la maleta, …

Ara bé, no ens deixem enganyar: no tot és veritat  a la xàrcia. Dia a Dia es cola molta mentira, molta imfàmia, molta notícia interesada i molt de bulo que fa que, de tantes voltes repetida, acabe sent veritat.

De tota manera, encara que haja segut crític en este post amb les noves tecnologies i especialmente amb Internet, personalmente aposte decididamente per elles i pel seu futur, amb els ulls tancats, sempre que es faça un us correcte i civilitzat.