L'altre dia varios companys vàrem anar a fer-se'n un cafenot a la màquina que n'hi ha ubicada a la primera planta del lloc de treball. Allí, rollo Càmera café, solem parlar de questions de treball, d'assumptes personals, de programes informàtics, de sistemes operatius,... Un company va traure una moneda de cinc pessetes, es a dir, un duro dels últims que va acunyar la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre i que fàcilment podria passar per déu cèntims, i el va posar al monedero de la màquina, que va rebutjar dita moneda, com era d'esperar. Després de la broma corresponent, un va dir "Per què no vas al Banc d'Espanya i que te'l canvien?". Un altre va fer el següent comentari: " Jo, per tres mil pessetes sí que vaig a canviar-lo. Per dihuit euros, no".
Cóm pot ser que tres mil pessetes costen més que dihuit euros? Encara que el seu valor equivalent siga el mateix, cóm és que pareix que siga més una quantitat que l'altra? La devaluació de les monedes produix un efecte sicològic que fa que al enfrontar una contra l'altra, la quantitat de la una siga molt més alta que l'altra. I que malgrat esta disparitat de números, doncs no es tracta més que d'això: de meres xifres. Perquè el valor és equivalent. En això consistix doncs la devaluació: En que per a comprar el mateix, cal més quantitat de moneda en comparació amb una altra.
Si possem la mirada en el retrovisor de la nostra història personal, la de cadascun de nosaltres, podrem recordar el que podiem fer amb tres mil pessetes. Quàntes coses es podien comprar!! Amb mil cinq-centes tenies un CD de moda. Amb cinq mil pessetes feies la compra de la setmana. Amb mil pessetes entraves a la discoteca. Un cafe valia noranta pessetes i un jornal d'home eren cent mil pessetes. Hui en dia, no compres un CD nou per 9 euros. Ni fas la compra de la setmana amb trenta euros. Tampoc entres a la discoteca amb sis euros. Ni un café ni de casualitat et costa cinquanta i pico cèntims. I un jornal de sis cents Euros és menys del Salari Mínim Interprofesional.
El dispossar d'una moneda forta també té altres efectes col.laterals relacionats amb el que estem dient. Així, recorde una altra ocasió on també va quedar palés l'efecte sicològic de la moneda forta en relació amb la moneda devaluada. Vàrem anar a una paella que fàrem fer al xalé d'uns amics, on cadascú va pagar "a tanto por uno, San Bruno" per persona s'havia de pagar cinq euros amb cincuanta cèntims. El qui es va encarregar de replegar els diners, com no duia canvi, va dior "total, per cinquanta cèntims, faig compte redó i cobre només cinq Euros". Este piquet que apenes es nota, al final de la jugada arribava -erem unes dotze o quinze persones- a uns sis o set euros. Al final qui arreplegava els diners va perdonar a tot el grup uns sis o set euros. Al final qui areplegava els diners va perdonar a toto el grup dita cantitat que, aparentment, no és res des del punt de vista de l'euro. Si ho convertim en pessetes, ÇEstem parlant de més de mil. Si diguem doncs, "sis o set", pareix que no siga res. Si diguem "més de mil", esta última quantitat més alta, sent el mateix valor en equivalència, pareix que faça més mal que la primera.
Tal volta si anarem amb eixes tres mil pessetes al Banc d'Espanya per a canviar-les pels dihuit euros equivalents, el caixer del banc, tal volta ens mire d'una manera entre socarrona i riallera i ens diga "Jo, per dihuit euros no haguera vingut. Per tres-mil pessetes, tal volta!!"
