domingo, 18 de febrero de 2018

Campanar



El pare de ma mare, és a dir, el meu iaio Vicente, va nàixer a Campanar, un tres de gener de l'any 1901, quan a penes en feia quatre que eixa localitat havia deixat de ser un poble apegat a la capital, per a acabar sent el barri absorbit i encaixonat entre quatre gratacels, dins del districte quatre de la ciutat de València, que és en l'actualitat. I va nàixer a una alqueria anomenada popularment, alcria de Lleonart, que es troba en l'antic camí que uneix Paterna amb esta localitat. Recorde haver anat de menut a dita alqueria on hi havia, només entrar a mà esquerra un forn morú i una figuera enorm, que feia unes figues napolitanes molt bones.  En aquell racó de l'horta de València va transcòrrer la seua infantessa i la seua juventut: l'alcria, els carrers diversos de Campanar, la llotja de Valencia on solia anar cada dijous per a saber els preus de les mercaderies, la plaça de l'Esglèssia de Campanar, dins del temple de la qual es venera la Mare de Déu de la Misericordia, més comuntment coneguda com la Maedéu de Campanar. Conta la tradició que dita Mare de Déu fou una troballa que es va produir un 19 de febrer de l'any 1596, per part d'un obrer, quan es varen dur a terme unes obres de millora del temple, amb la construccio d'un nitxol per a soterrar als rectors encarregats de dita parroquia. Conta la tradició també una serie de miracles que es varen succeïr, un amb un xiquet que va caure a un pou que hi havia al costat de l'esglèssia i que es va lliurar d'ofegar-se gràcies a la intervenció de la Mare de Déu, o el d'una xiqueta d'uns nou o deu anys que  anava amb un xiquet de bolquers, que varen caure els dos dins de la sèquia de Rascanya i que es varen lliurar de ser engolits per la roda del molí de la Torreta, gràcies, de nou, a la divina intervenció. O la polseta que es rascava del bust de la imatge i que es distribuïa als malats de Campanar, per a la seua sanació, O la seua incercessió en els parts, especialment en els més difícils. Totes estes històries les he escoltades de ben menut en cals meus iaios, els quals varen viure en primera persona aquells temps convulsos de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, a la casa del carrer Major de Paterna, on vivía la meua iaia Sabe on, quan hi anava a festejar el meu iaio muntat en un cavall, el nugava a la portalada. Conten que quan el pare de la meua iaia va saber que a una filla seua la rondava un xicon de Campanar, va preguntar per ell entre els llauradors de la zona i li varen dir "Fica'l en casa", donant a entendre la seua gran valia. A aquella casa del carrer major on vivien els meus iaios va transcòrrer la seua vida des que es casaren. Allí nasqueren ma mare i les meues ties. I d'allí guarde, probablement els records més feliços de la meua vida, especialment a aquell corralet on jugava amb els meus cosinets, amb les plantetes que cultivava la meua iaia i amb els meus joguets. El meu iaio Vicente, ens va deixar, curiosament, un diuit de febrero de l'any 1979, dia de la vespra de la Maedéu de Campanar. Trenta-nou anys després, el recorde. I recorde també aquells temps en els que jo només tenia sis anys: el anar del braç de ma mare a vore la processó de la Mare de Déu de Campanar cada dia 19 de febrer de vesprada, el paquet de caramels que ens regalava a tots els nets la meua iaia el dia de sant Vicent Ferrer, per la onomástica del meu iaio, ... I ara que estem en els dies de la festa grossa de Campanar, són records que broten a la soca d'una figuera, al costat d'un forn morú que ja no existeix, però que que va existir durant molts anys, a l'alcria de Lleonart, a Campanar.