Feia temps que no en teníem
notícies d'Alexandre Navarro i Tomás. Ja en feia, ja, que no en sabíem res del
poeta de Nàquera. Una dècada, és molt o poc per al conreu de la literatura? Tal
volta este guaret literari siga el període just i necessari per a carregar
motxilles, emplenar cantimplores, aventar el gra per a separar-lo de la palla,
collir taronges primerenques o per a omplir l'andana. El cas és que, després
d'un parell de lustres, de nou reapareix, -o tal volta no se n'havia acabat
d'anar-se'n mai-, i en plena forma poètica, amb un llibre de poesia a les mans. Encesa fotografia és un passeig per l'amor
passional, un recorregut pel cos de la persona estimada, un veritable crit de plaer
a mitjanit, una llàntia encesa de matinada. Es tracta d'un poemari molt
unitari, poc narratiu i aviat epigramàtic, senzill i complex alhora, entre les
línies del qual es destil·la tendresa, gota a gota vessada o besada, no ho sé,
no sabria dir-vos. Cinquanta sis perspectives diferents de l'amor, de la
passió, que començaren a prendre forma un divendres de gener, fred i plujós i
que conclourien, ininterrompudament, un mes després. Com un doll d'aigua fresca
que eix per una mànega, els poemes, tot d'una, l'un darrere de l'altre varen
anar brollant de la mà del poeta. Al llarg de les seues línies, podem trobar la
passió barrejada amb l’estima per la terra, munyida entre els plecs dels versos
del gran poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés, com podem llegir al poema
XXXI que acompanya esta entrada: vinyes, figuera antiga, parets velles i morter
sec, s'escolta una nit d'albades... En ells la sentor de l'alfàbega, pàtria
comuna de Nàquera, lloc i llar del nostre poeta, així com de Bétera, d’on tants
i tan bons records guarda, s’escampen per entre els versos d'este poema. I el
sentiment que envolta l’ànima d’este poemari, que pot arribar a ser, fins i tot
còsmic, com la poesia aleixandrina -de Vicente Aleixandre-, torna una alta volta
a nàixer a la terra que xafa en el dia a dia el poeta, esta volta en forma de
riuada. Als carrers del centre de València així com als pobles que llepa el
Túria o el barranc del Carraixet, n'hi han plaques que marquen fins on va
arribar la riuada de l'any 1957. I eixa riuada de versos són els que apareixen
publicats ara per l’Editorial Germania. No deixa de ser curiós el mètode de
treball de l’Alexandre en este recull de versos, tot i emprant les xàrcies socials
on hi deixava penjats els primers esborranys per a observar la reacció de
l’univers cibernètic al voltant de les seues paraules. Un mètode de treball del
qual l’autor es troba satisfet i que no descarta utilitzar-lo en propers
poemaris. En definitiva, ens retrobem amb un nou treball poètic d’Alexandre
Navarro on la passió és la lletra i també la música al pentagrama literari del
nostre amic i poeta.
Quina
lletra caldrà escriure't / confós de llengua i tèrbol d'enteniment? Amb estes paraules comença
probablement el més primerenc dels seus poemaris, que fou premiat als 1ers. Premis
DISE, a l'any 1992, on ja despuntava un jovenet Alexandre al món literari,
poètic i cultural. A l'any següent resultà guanyador ex-aequo del 3er. premi
Miguel Hernández, organitzat per la Conselleria de Cultura. Tanmateix, quedà
segon ex-aequo també, en l'edició d'aquell any dels Premis Solstici, convocats per
l'ajuntament de Manises. El març de 1995 publicà a l'editorial Germania el
llibre Desgracià la pluja les
banderes i al juny va
resultar guanyador del IV
Certamen de les Nits Màgiques del Django's, amb la plaquet "No em
moriré d'amor. Eixe mateix
any també publicà Ex-vot. A
l'any 1998 publicà Criatura del demà, poemari que va guanyar el VIII premi Ramón Comas i Maduell de poesia, dins dels Premis Ciutat de Tarragona, a la
convocatòria de 1997. Antara i A
l'entrada del temps fosc es
publicarien l'any 1999. Li seguiria Opus
incertum en el 2000. Al 2002
guanyaria el III premi de
poesia Antoni Matutano de la
vila d'Almassora amb el recull de poemes Genet
del vell pais. Eixe mateix any va guanyar, a més a més el premi de poesia Ciutat de Vila-real amb el llibre La part del Centaure, que seria
publicat a l'any següent. En el 2005 va publicar Al cab del dia. A banda dels
premis que ja hem anomenat adés n’ha obtingut moltíssims més. Hem de fer
referència al Vall d'or de Soller, el Vila d'Almussafes, el Ventura Gassol de la Selva del Camp, el Vila de Vallirana, mig Josep Maria Ribelles de Puçol i el Macià Manent de Premià de Dalt, entre d'altres. A
més, ha publicat treballs d'investigació sobre l'obra del benvolgut i admirat
Vicent Andrés Estellés, la lírica popular del segle XIX, la toponímia rural i
la historia de la sanitat local. A banda ha col.laborat en El Temps, Levante-EMV, Saó i Lletres
Valencianes.
La
meua relació amb Alexandre naix entre els pupitres de la facultat de Dret on
vàrem coincidir en alguna que altra assignatura. Fervent participant de
tertúlies literàries, un dimarts a la nit vàrem quedar per a anar a la de la
Forest d'Arana que es celebrava al café Lisboa, amb la incògnita de si el
dimarts sant n'hi hauria tertúlia literària o no. Vàrem descubrir que no n'hi
hava. Pero també vaig decubrir la qualitat humana, la bonhomia i el tarannà tan
extraordinari del nostre amic, alhora que un tertulià magnífic. Els destins de
la vida ens varen separar, cadascun pel solc que s’ha anat traçant ell mateix.
Les xàrcies socials i les noves tecnologies ens han tornat a juntar, encara que
siga virtualment i ens han permés, per una banda, el anar sabent de la seua
vida i la seua obra i, per una altra, que ara mateix puga escriure estes
senzilles paraules en este humil blog per a lloar un amic de veritat. Amb el
permís de l’autor vos transcribisc un parell de poemes de Encesa fotografia per a anar obrint boca. Espere que vos agraden!!
XXXI
(cançó
de Bétera)
Pàtria
feliç de les vinyes,
alters
al migdia solar!
Camí
que es perd en l’ombra,
figuera
antiga que torna a peu.
Parets velles i morter sec:
quina
pluja, el teu carrer.
(s’escolta
una nit d’albades)
A
la ziga-zaga vaig pel teu carrer,
flors noves i cànters a l’escudeller.
A
la ziga-zaga del meu voler
seguesc
l’amor com si fóra un roder.
A
la ziga-zaga el que jo vull fer
és
doldre’m amb espines de Roser.
A
la ziga-zaga el món sencer
que
mamprèn i acaba al teu carrer.
XXXVI
M’agradaria poder
traçar, ràpid,
una ratlla a
considerable altura
a les parets del teu
carrer
i escriure FINS ACÍ
ARRIBÀ LA RIUADA.
Per a marxar caminant, carrer avall
o barranc avall, que
ja no ho sé
ni vull saber-ho, si
sóc persona
o aigua amarga. Dir
que fins ací,
fins aquest punt i dia exacte,
arribà la riuada del teu
amor,
o de l’amor per tu.
Deixar
la ratlla i anar-me’n
del tot
Encesa fotografia. ©Alexandre navarro i Tomás. Ed.
Germania. 2013.
