viernes, 28 de noviembre de 2014

El record.

Deia Anne Sexton “No importa qui va ser mon pare. El que importa es qui recorde que va ser”. Hi ha qui la seua participació com a pare només es limita a plantar la llavor i, en acabant, ja es desenten. Hi ha qui, generosament, no ha segut llavor, però si que ha estat en el dia a dia de la formació del xiquet i este, quan es fa gran i entén les coses del món, li ho agraeix amb la mateixa generositat. I hi ha qui és llavor i està en el dia a dia d’eixe menut que, a poc a poc, es va fent gran, fins a arribar a ser una persona de profit. En este últim supost, que és on s’encontra una majoria silenciosa d’homens, és en la que incloem a mon pare. Ara que ja és record, -un dels més grans que tinc, si no el que més-, cóm no, amb lletres grans, m’agradaria parlar d’ell al meu blog. Xiquet de la guerra, adolescent de la postguerra, amb les dificultats d’aquells temps, a les que hauriem d’afegir alguna personal, el seu record és anar jo de menut de la seua ma en la processó del Crist de la Fe, amb un ciri a l’altra mà, que uns minuts abans me l’havia encés amb la mistera que duia a la butxaca, mentre m’advertia: “Ves espai, no li pegues foc al trage de l’home d’ahí davant”. El seu record és la forma d’agafar una aixada o de collir una taronja. “Quan s’acaba de treballar, hi ha que netejar la ferramenta”. El seu record és, davant la malaltia, de qualsevol tipus, al preguntar-li el metge “Cóm estas”, la seua resposta, entre graciosa i resignada, era “Fotut i arrimat al marge”. El seu record és el seu perfil, assegut, davall de sa casa, en un dels banquets que hi han a la plaça Major de Paterna, amb el gaiato entre les mans, i el mentó recolçat entre els seus dits entrellaçats. El seu record és un dia de paella a la caseta dels caçadors a la Canyada, o al corralet de la la tia Reme o al xalé de la tia Tica, mentre preparava jalupe per a reposar un dinar generós. El seu record és un dissabte sant al forn de la Corretgeria, on ell va treballar pràcticament tota la vida, fent coques, panquemaos i mones per a casa, mentre em deia “Què vols que et faça un cocodril o un llacet?” El seu record és vore, amb satisfacció tant a la meua germana com a mí, cóm anàvem prosperant en la vida, tot i fent-nos xafar terra dient el següent refrany: “Ya pasaste el creciente, como la luna. Ahora estás en el lleno, de la fortuna. Ándate con tiento, no sea cosa que al menguar mude el tiempo”. El seu record és un ampli repertori de refranys, frases fetes i expressions col.loquials en valencià, pròpies de Paterna i de la comarca de l’Horta, que ens acompanyen en el dia a dia. El seu record és un conjunt de rondalles i contets en vers que em contava de menut quan anava a gitar-me. En el seu moment vaig fer una xicoteta replega i vaig publicar un treballet al respecte, al llibre de festes del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, així com a la revista de lletres i estudis de Paterna “Alborgi”. Així, l’haqueta del retor, Tòfol Cagarnera o el flaret varen ser, entre altres, els personatges de la meua infància, en companyia de Mazinguer Z, l’abella Maya, la gallina Caponata, Barrio Sésamo… I aquells personatges ens han anat acompanyant al llar de tota la vida en dinars familiars i altres celebracions. Per això mateix, no puc menys que compartir amb tots la rondalla digam-ne “estrella” del seu repertori. Perquè un no mor del tot mentre se’l recorda. I en este cas, el seu record té forma de rondalla. Es tracta del “Cuento del Flaret”. Espere que vos agrade.



                                              El flaret

Pos senyor : Açò era un flaret
que tenia la costum i la gran habilitat
de presentar-se en certa casa de camp
a l’hora cabal i justa
que allí anaven a dinar.
El flaret aceptava el dinar,
amb tanta amabilitat
omplint el butxe i bevent
pitjor que si anara a destall
Com es tractava de gent prou educà
el flaret amenitzava el dinar
contant d’este cas, de l’altre cas,
de lo que fa caure un raig
lo que és una pedregà
i moltes altres coses
que no hi ha per qué nomenar.
Un dia aplegà i ja estaven dinant
i al vore que ningú el convidava
ell mateix es convidà.
L’amo de la casa tingué intenció
de tirar-li un rollo de pa al cap
però pogué comprimir-se
i seguiren tots dinant.
Eixe dia la va pegar en el sol.
¿Creuen vostés
que eixe sol que ens està llumenant
estarà a molt curta distancia de la terra ?
Pues estarà a tres-centes mil llègües d’ací
Miren vostés : si tiraren des del sol
una bomba de les grans
tardaria set anys en aplegar a la terra”.
A lo que l’amo de la casa li contestà
sense poder-se ja aguantar :
¡Home, home, home
molt lluny podem estar del sol,
però si a vosté me’l solten a les onze del sol,
a la una en punt està en ma casa dinant !”.

viernes, 21 de noviembre de 2014

L'om.

Fotografia treta de la pàgina web de
l'ajuntament de Castellnovo:
http://www.castellnovo.es/content/pueblo
A la província de Castelló, a la comarca de l'Alt Palància, entre la serra Calderona i la serra d'Espadà, a la banda sud del "cerro de San Cristóbal",  s'enclava el poble de Castellnovo. A esta localitat, on vaig tindre el gust de vore casar a uns íntims amics meus i on vaig tindre l'honor de dirigir-los unes senzilles paraules, hi ha una plaça, al bell mig de la qual hi ha un om impressionant, majestuós, imponent -per això mateix s'anomena "la Plaza del Olmo"-, que va ser plantat a l'any 1812, amb ocasió de la Constitució de Cadis, més coneguda per tots com "La Pepa" i que, des d'aquell moment i fins a l'actualitat, ha donat ombra a tots els esdeveniments que s'han anat produint al poble. Generacions i més generacions de castellnovers han nascut, han crescut, han passejat, han contret matrimoni o han segut soterrats, entre les fulles caduques d'este arbre. Jo mateix, vaig tindre el gust de poder contemplar este majestuós arbre, ja fa més de deu anys, amb ocasió de la boda dels meus amics, quan encara era un arbre imponent. I em vaig meravellar de la seua grandiositat. Recentment, me n'he assabentat que dit arbre va morir fa un parell d'anys degut a la grafiosi, que anava arrossegant-lo des de feia uns anys enrere. A conseqüència d'açò, l'ajuntament de Castellnovo va prendre la decisió de capolar-lo i deixar-ne només el tronc per a record perpetu de la seua existència. I no deixa de ser curiós el fet de que este arbre, que va ser plantat per a commemorar el naixement d'una Constitució que significava el pas de l'antic règim al règim actual, i que ha vist passat tot tipus de sistemes polítics com han segut monarquies, repúbliques, dictadures, democràcies, així com varies guerres, que han fet desfilar, tots ells, per davall de les seues branques a tota mena de carlistes, liberals, republicans, falangistes, requetès, maquis, demòcrates,... desaparega dos-cents anys després, quan arrecia la greu crisi que ens està llastimant dia a dia, alhora que van apareixent, com si de bolets es tractara, ara sí, ara també, nous casos de corrupció que estan corcant i podrint els ciments del nostre sistema polític, encara vigent, tal volta siga alguna cosa més que una premonició. A la província de Castelló, entre la serra Calderona i la serra d'Espadà, hi ha un poble anomenat Castellnovo on hi havia fins a fa no rés un om bicentenari. Diuen que va morir degut a la grafiosi. Però jo pense que és el presagi d'un canvi de règim que és imminent.
PS: M'arriba la informació des de Castellnovo que on estava l'om, ara hi ha plantat un til.ler que substitueix a l'om centenari. Probablement els nous temps han arribat ja i ni tan sols ens en hem adonat.

viernes, 14 de noviembre de 2014

Juan Ramón Jiménez.

Enguany fa cent anys que es va publicar el llibre de poesia "Platero i yo", del il·lustre poeta de Moguer, Juan Ramón Jiménez. Conta la seua reneboda, Carmen Hernández Pinzón, que dit poemari no fou un llibre que volguera publicar el poeta, sinó que la seua idea era més bé incloure'l algun dia a les seues obres completes. Però que es va vore obligat a publicar-lo pel següent motiu: Tenia aparaulada amb l'editorial l'entrega d'una traducció de Rabindranaz Tagore que estava duent a terme amb la seua novia, Zenobia Camprubi. Però un enfado entre els dos, va postergar dita entrega. Com no arribava a temps, aleshores va entregar una elegia en prosa que tenia escrita, que tractava d'una sèrie d'escenes entre el famós " asnucho" i Juan Ramón Jiménez. D'esta manera i, de rebot, va eixir a la llum un dels millors llibres de poesia en llengua castellana i que hui en dia és un dels més traduïts després de la Bíblia i El Quijote. Després de conèixer esta anècdota, no puc menys que fer-me les següents reflexions: un, al llarg del dia, va prenent una sèrie de decisions, més o menys importants: Si posar-nos la camisa blanca o la blava. Si agafar el cotxe o L'autobús. Si esmorzar a la cafeteria o al treball. Es tracta de decisions de tot tipus, més transcendents o menys, que anem prenent al llarg de la nostra vida. I cada una de les nostres decisions du a terme una sèrie de conseqüències. Si Juan Ramón Jiménez no haguera entregat a l'editorial el manuscrit de "Platero y yo", hauria segut un escriptor modernista més i menys conegut però probablement no hauria guanyat el premi Nobel de literatura. De la mateixa manera, tal volta, aquell novio o aquella novia que vares tindre als vint anys i que se n'anà amb una altra persona, deixant-te desemparat, hui en dia està patint  el desengany d'una infidelitat, mentre tu estas prenent-te tranquil·lament un gintònic, alhora  que contemples plàcidament cóm vespreja la vesprada. O, tal volta, aquell treball que vares rebutjar perquè no t'agradaven les condicions de treball que t'oferien, va ser acceptat pel teu company de la facultat amb qui estudiaves totes les vesprades a la biblioteca i hui ha arribat a ser el director general d'aquella empresa a la que tu no veies futur. Tots hem pres decisions més o menys importants, més o menys transcendentals Quina és la decisió més encertada? Mai ho sabrem. Però sempre ens consolarà el pensar que allò pel que vàrem optar, sempre serà la millor decisió.

viernes, 7 de noviembre de 2014

Escoltat a Paterna (II).

 Si els refranys expressen la saviesa popular, a més a més hi han expressions populars que s'utilitzen a determinades situacions que es poden donar en la vida quotidiana i que transmeten eixa saviesa popular cuita a poquet foguet per mitjà de determinades frases i expressions. A esta entrada en farem referència a unes quantes, populars a Paterna:

1.- “Ja pixaràs clar, no?” Típica expressió que es sol dir quan a una persona que ha estat demanant alguna cosa amb moltíssima insistència, se li concedeix aquella cosa que tant ansia. En el moment immediatament posterior de fer-li entrega d’allò que tant desitja, és quan se li sol dir esta expressió.

2.- “Què vols, que l’esclafe en un bac?” Es sol dir quan es produeix la mateix situació que hem descrit a l'expressió anterior. Però se li diu a un interlocutor diferent. En lloc de dir-li-ho a la persona cansina, que tant desitjava allò que li hem donat, se li diu a qui ens puga recriminar el per què li hem donat allò que li hem donat.

3.- “Quan més rics, més animals”. La cultura de la mort sempre ha estat present a totes les societat. També al nostre poble. Des el respecte cap als difunts, d’una forma irònica es solia dir este refrany quan moria una persona rica al nostre poble. Abans d’existir els vehicles a motor, el transport rodat es feia amb carros i haques. Quan es tractava d’una comitiva fúnebre, esta es feia amb una carrossa tirada per cavalls i guiada per palafreners. Quan més ric era el difunt, més gran era la pompa fúnebre, més gran era el carruatge i més cavalls tiraven d’ell. I per això, mordaçment es deia que quan més rics, més animals tiraven de la carrossa.

4.- "Anar a vore a Fàsio”. Continuant amb la cultura de la mort, Fàsio fou el sepulturer del cementeri de Paterna allá a mitant segle XX. I d’una manera graciosa, quan es parlava de malalties irreversibles, sempre s’acabava amb comentaris de l’estil “Qualsevol dia, a vore a Fàsio”. O expressions de l'estil "Xe, quina cara fas. Que vols anar a vore a Fàsio?".

5.- “Anar al xalé de Bailén”. Bailén també fou sepulturer del cementeri de Paterna i posterior a Fàsio. Tal volta influenciats per l'auge de la Canyada i la construcció de xalés, va nàixer esta expressió: “Fulano ja està en el xalé de Bailen”, i expressions paregudes són les que s'utilitzen per a referirse a algú que ja l'han soterrat.
6.- Com a exemple de rectitud, sempre s'ha posat com a model la carretera de Manises, que és la que comunica este poble amb Paterna. “Que estiga més recte que la carretera de Manises”, i expressions paregudes, són les que emprem per a dir que alguna cosa ha d'estar recta, alhora que s'utilitza com a referent dita carretera i la seua rectitud.