Escriure

Que les noves tecnologies ens han canviat la vida, és un fet que és inqüestionable. Si abans anàvem a la botiga del cantó, pagàvem amb un bitllet de mil pessetes, ens tornaven tres-centes i ens emportàvem la compra envoltada en paper d'estrassa, en l'actualitat anem al supermercat, paguem amb la targeta i signem l'autorització a una pantalla led que du incorporada una llapissera digital, unida al lector amb un cable, perquè no es perda. Tot el que ens envolta està afectat d'una manera o d'altra a les noves tecnologies: mòbils i wi-fi, són neologismes apareguts recentment a conseqüència de la tecnologia, com en el seu dia ho varen ser el codi de barres, la high fidelity o el sistema surround, al que col·loquialment se li deia sunsurrú. En el meu cas particular, curiosament, visc de les noves tecnologies, encara que no sóc qui porta el mòbil més modern del mercat. Però això no fa per a que, de tant en tant, em modernitze. Quan vaig encetar este blog, em vaig comprar una llibreta de tamany A5, -el que vulgarment es coneix com a tamany quartilla- i em vaig fer el ferm propòsit d'escriure un full cada setmana, sobre qualsevol tema que poguera ser interessant per a tots. La llibreta aquella es va omplir. I la vaig substituir per un grapat de fulls A4, als quals vaig imprimir unes línies, i li vaig donar format de llibreta, amb unes anelles en forma de cuquet, que unia tots els fulls i que em varen preparar a una papereria. Em permetia escriure a qualsevol lloc sobre qualsevol tema. Fins i tot, vaig omplir aquella llibreta de post-its, amb idees que se m'ocorrien per a alimentar el blog. Unes es varen quedar pel camí. Les altres varen fructificar en columnes publicades, de les quals heu pogut gaudir setmana a setmana. Però l'inconvenient era eixe espai que ocupava la llibreta, així com el fet d'haver de tornar a escriure allò que un ja havia escrit, amb la santa paciència d'un pràctic monge amanuense, de tal manera que acabava escrivint un parell de voltes, el mateix article. La llei de l'evolució de les espècies de Darwin, estableix que l'espècie que sobreviu, no és ni la més nombrosa, ni la més forta, ni la més alta. És la que millor s'adapta al medi dintre del qual es troba. D'esta manera, la meua adaptació, va consistir a deixar a banda el paper i escriure cada post al bloc de notes del mòbil. Molt més còmode, més higiènic i més ecològic. Més còmode, perquè ja no cal agafar un bolígraf per a escriure, sinó que l'escriptura es du directament a la pantalla del mòbil. Més higiènic car un ja no s'embruta els dits amb la tinta del bolígraf. I més ecològic, car ja no cal utilitzar més fulls, amb el benefici que se li fa a la natura. En contrapartida, la falta de pràctica en l'escriptura manual fa que, quan agafe un paper i un bolígraf i escric, la lletra m'eix horrible. Les noves tecnologies són, per tant, una realitat i s'han popularitzat de tal manera, que han vingut per a quedar-se.

Facultat de Dret

Per circumstàncies familiars, el passat diumenge hi vaig estar al Campus dels Tarongers, ací a la ciutat de València. Es tracta d'una mole d'edificis que es va construir farà uns vint anys enfront de la Universitat Politècnica de València, ubicades a l'altra banda de les vies del tramvia que va cap a la Malva-rosa, i on es varen traslladar una sèrie de facultats de la Universitat Literària de València, entre les quals es trobava la facultat de Dret, a la qual vaig estar anant durant cinc anys, fins que vaig arribar a ser Llicenciat en Dret. Els quatre primers cursos de la carrera, els vaig cursar encara al campus de Blasco Ibáñez. I ja l'últim, alhora que el nou Pla d'Estudis ens anava xafant els talons com si fos una espasa de Damocles, al mateix temps, es produïa una mudança d'edifici, premonitòria d'uns nous temps que s'anaven acostant, com si fos un capvespre que, a poc a poc es va fent de nit. La promoció a la qual pertany i que aquell curs del 94-95, curiosament estàvem a punt d'abandonar aquella facultat, car estava a l'últim curs de la carrera. Vàrem ser qui vàrem estrenar aquells nous edificis. Encara vàrem conviure amb unes obres que estaven a punt de concloure, però que pareixia que no anaven a acabar mai, amb un sòl encara ple de grava, en el camí que duia des de la parada del tramvia fins a l'aulari, o el soroll del martell hidràulic o de l'equip electrogen que l'alimentava, que alegrement entrava per la finestra, mentre féiem algun examen de Dret Civil o de Dret Internacional Privat. Al mateix temps, mentre l'aulari es trobava al Campus dels Tarongers, la secretaria i els departaments estaven encara a l'antic edifici de Blasco Ibáñez, per la qual cosa, mentre les classes se seguien al nou aulari, tota la paperassa, així com les tutories o qualsevol revisió d'examen s'hi havien de dur a terme a l'antic edifici, amb la consegüent molèstia que ens suposava per als estudiants haver-nos de desplaçar del campus a l'aulari, i viceversa. La informàtica no era més que un pentium amb una fosca pantalla de MS2 i una sorollosa impressora matricial d'agulles, alimentada per una fulla ininterrompuda de paper continu, que anava escopint aquells fulls impresos, que anaven esgarrant-se per la línia de punts perforats. Aquell campus el vàrem inaugurar amb unes paelles universitàries, que es varen celebrar al pàrquing on el diumenge passat vaig tornar a aparcar el cotxe. Hi havia complit ja els vint-i-un anys, i tenia tota la vida al davant. I una temuda incertesa al voltant de què faria quan acabara. Una volta vaig acabar la Universitat, encara hi vaig anar, al cab d'uns anys, per a replegar el títol universitari. Recentment, també hi vaig assistir a la lectura de la Tesi Doctoral d'una companya de treball. I ara, vint anys després, torne al mateix lloc on vaig concloure la carrera de Dret. Recorde el que hi havia. Veig el que hi ha. I me n'adone de com passa el temps, sense ser a penes conscient.

Dret Processal

Una llei d'enjudiciament, és similar a un llibre de gastronomia. O a un llibre de receptes de cuina de la iaia. O a un grapat de papers manotejats, una miqueta pastosos de tant de palpar-los, que hi ha a la cuina de qualsevol restaurant amb unes quantes estrelles Michelín després de sotmetre'ls a la tortura diària de la seua lectura i l'assenyalament constant amb el dit, del paràgraf en qüestió. En este cas, el Karlos Arguiñano de torn, s'erigeix en un docte Magistrat, amb toga, punyetes i ulleretes menudes d'intel·lectual. O bé un Jutge o un Magistrat s'eleva a la categoria de cuiner d'unes quantes estrelles Michelín, segons l'escalafó, que s'arromanga les punyetes per a cuinar la culpabilitat o la innocència d'una determinada persona, o determinar si una determinada situació de fet produïda en el seu moment, s'ajusta a dret, o no. La incoació és l'oli que s'aboca a la paella i que comença a bullir, encara que la paraula incoar té una etimologia, no gastronòmica, sinó més bé agrícola, que fa referència a l'acció de clavar el forcat per a mamprendre a llaurar la terra. El garrofó, la bajoqueta i la tomaca ratllada són la demanda presentada, mentre que la carn a sofregir és l'escrit de contestació a la demanda que les parts passives presenten per a defendre's. La prova és l'aigua que es deixa caure dins de la paella fins a arribar a l'altura de l'ansa de la paella i que bullirà durant un bon grapat de temps, per a fer eixe sucós caldo en el qual ballaran els trossos de carn, el garrofó i la bajoqueta entre altres. Després s'abocarà l'arròs, bé directament del paquet, o bé del paquet al replanell de la mà, fent sempre, a la paella, forma de cavalló, en sentit longitudinal, acabant per fer dos muntonets a les dos bandes del cavalló, en forma de creu. L'ordre de preparació de la paella, és el que és, i no pot ser un altre. No podem abocar l'aigua dins de la paella abans de sofregir la carn, o l'arròs abans de la verdura, amb el perill temerari, de fer un empastre de dinar. De la mateixa manera i per seguretat jurídica, l'ordre del procediment és el que estableix la llei processal corresponent, i no hi pot haver un altre, amb perill d'una declaració de nul·litat d'actuacions. Eixa nul·litat d'actuacions seria, per tant, l'equivalent a una paella socarrada, empastrada o cremada. Tant en el món del dret, com en el de la gastronomia, tot té les seues normes i el seu procediment. Tant en el món de la justícia, com en el món de la gastronomia, està tot mesurat prèviament i cada pas que es dóna -l'anomenat impuls processal- ha de ser conseqüència d'un altre anterior que s'ha donat i causa del pas següent que es donarà. Tot això i, al contrari que a les matemàtiques, no regeix la propietat commutativa, perquè l'ordre dels factors sí que altera el producte. Només demanem que, de la mateixa manera que esperem que el cuiner tinga una bona mà per a guisar les paelles i que no li isquen socarrades, igualment, desitgem que qui dicte sentències les dicte justes. Perquè una sentència injusta produeix el mateix malestar general a la societat que, quan en un grup d'amics, qui guisa la paella es distrau i li eix amb l'arròs esclafat.

Els altres paterners

El passat diumenge, la meua dona i jo vàrem anar a caminar pel llit del Túria, com solem fer de tant en tant. Entre el pont de l'Exposició i el pont de les Flors, hi ha instal·lada la fira d'abril de València, des del dissabte dia 28 d'abril fins al diumenge 6 de maig, organitzada per la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en la Comunidad Valenciana. Durant tots estos dies, casetes de fira, vestits de flamenca, flors enganxades als cabells, vestits d'home curts o de faena, conviuen alegrement amb sevillanes, cavalls elegantment pentinats, "rebujitos", "pescaito frito",... Als anys seixanta del segle passat es va construir el Polígon Industrial "La Font del Gerro", a una extensió de terreny ubicada entre Paterna i la Canyada, on estava el naixement de l'aigua, d'on els nostres avantpassats bevien i on anaven a menjar-se la mona el diumenge de Pasqua, a empinar el catxirulo i a ballar la tarara, i on un segle abans varen construir una canalització per a portar l'aigua al nucli urbà. Amb la construcció del Polígon Industrial, un bon grapat de fanecades de secà es varen convertir en sól industrial. Les garroferes varen ser arrancades i, allà on abans hi havia secà, es varen edificar fàbriques, que hui en dia encara hi estan i que han fet guanyar-se el qualificatiu d'un dels polígons Industrials més grans d'Europa. Esta construcció va fer que hi haguera un flux migracional de terres d'Andalusia principalment i de Castella la Manxa, que fa produir, com a conseqüència, que als pobles de l'àrea metropolitana de la ciutat de València, entre ells, sobretot Paterna, hi haguera una forta immigració de totes aquelles terres. No en va, es va passar d'un nombre de cinc mil habitants a principis del segle vint, a uns vint-i-cinc mil als ants setanta. Per a ser uns seixanta-set mil en l'actualitat. Una cinquantena d'anys després, mentre al llit del Túria, es celebra un espectacle on una dona abillada amb vestit de flamenca interpreta unes sevillanes, davant d'un auditori tot ple de gent expectant, no puc evitar recordar a totes i cadascuna de les persones que, allà als anys seixanta del segle passat, varen abandonar els seus pobles d'origen -Jódar, Dos Hermanas, Jaen, ....- i es varen instal·lar als pobles apegats a la ciutat de València, com és, entre altres, el cas de Paterna i on varen assentar noves arrels: ací varen construir el seu niu, ací varen nàixer els seus fills i ací varen desenvolupar-se professionalment en un treball que va ser el que, en definitiva, els va fer moure de les seues terres d'origen. Fins i tot, els primers que varen vindre ací han sigut soterrats. Són els altres paterners, que varen arribar a una terra que no els va vore nàixer, i que els va acollir com a autèntics fills. El seu esforç i les seues ganes de treballar va engrandir el seu poble d'acollença, especialment als barris de santa Rita i d'Alborgi. Estan plenament integrats en un poble que els estima, de la mateixa forma que ells l'estimen. Pertanyen a tot tipus d'associacions festeres: Falles, comparses, penyes,... Dia a dia fan, -fem- que les paraules del nostre himne "fem tots per engrandir-la i per donar-li esplendor" tinguen plena vigència i siguen una realitat.