Dret a l'oblit.

L’oblit és la pèrdua temporal o permanent de la capacitat de recordar, reconèixer o actuar en relació amb el que s’ha aprés. Un s’oblida d’allò que no vol recordar, que vol fer desaparèixer de la seua memòria, així com de la memòria dels demés. La sentència de la Unió Europea de juliol de 2014 per la qual s’obliga a la pàgina Google a esborrar enllaços de contingut personal al seu buscador quan l’usuari al qui es refereix així ho demane, i que li propicie una sèrie de perjudicis de qualsevol tipus, fou una porta que va obrir limitacions al món de la Informàtica, car desenrotllant tots estos conceptes ha aparegut publicat al BOE el Codi del Dret a l’Oblit a desembre de dos mil catorze. Tot començà quan una persona es va queixar davant l'Agència Espanyola de Protecció de dades, perquè Gooble indexava a dos articles que parlaven dels seus deutes passats. Pagats els deutes, el fet de que al posar les seues dades al buscador de Google, encara continuaren apareixent les seues dades sobre els deutes ja extingits, va ser considerat per dit usuari com un greu perjudici per a la seua vida diària. Com a conseqüència, han aparegut al mercat, com si foren bolets, diverses empreses que s’encarreguen de fer desaparèixer de la xarxa allò que un vol oblidar, o que voldria desapareguera de la faç de la terra. De fet, fins i tot alguna mercantil hi ha arribat a afirmar que serien capaços de fer desaparèixer a la volta d’uns anys de la xarxa, fins i tot tota la informació que hi ha al voltant de l’assumpte Bàrcenas. I aleshores un es planteja, com ja s’han plantejat altres: Si eixe dret a mantindre la privacitat d’un ha d’estar renyit amb el dret a la informació. I així, ha de prevaldre el dret a tindre una informació veraç, encara que açò faça menyscabar l’honra d’alguna persona? O pel contrari, ha de prevaldre el dret a la intimitat personal per damunt del dret a que els demés se’n assabenten de qualsevol fet que ens perjudique o que ens afecte com a societat? En este cas hi haurien dos drets fonamentals en litigi: Per una banda, el dret a la intimitat personal, familiar i a la pròpia imatge. Per una altra, el dret a una informació veraç. I, encara que hi haja jurisprudència constitucional ja dictada al respecte, pensem que ni és bo que a qualsevol persona se li òbriguen tots els budells als mitjans de comunicació emparant-nos exclusivament en el dret a eixa informació, ni tampoc és bo que, emparant-nos en el dret a la intimitat, ens quedem sense una informació rellevant per a tota la societat. Com dirien els nostres antics: Com en tot, sempre hi ha un mig i dos vores.

Habeas data

Havia escoltat l’expressió Habeas Corpus. Millor dit: No tan sols l’havia sentida, sinò que, a més a més, l’he estudiada i fins i tot l’he vista aplicada profesionalmente en la vida real com a mecanisme per a previndre detencions il·legals, i que consistix en el dret d’una persona detinguda, o bé a ser presentada immediatament davant del jutge en el termini de setanta dos hores, o bé a ser posada en llibertat. Els meus estudis jurídics són de la dècada dels noranta del segle passat, quan encara el món de la informàtica no era més que un xiquet de bolquers. I l’altre dia descobreix l’expressió habeas data, com a acció constitucional que pot exercitar qualsevol persona que estiga inclusa a un registre o banc de dades per a accedir a tal registre i que li siga proporcionada la informació existent sobre la seua persona i de sol.licitar l’eliminació o correcció si fora falsa o estiguera desactualitzada. La seua raó de ser s’origina en l’article 18.4 de la Constitució i es desenrotlla amb la Llei Orgànica 15/99 de 13 de desembre de protecció de dades de caràcter personals. Al mateix temps, la Sentència 292 de 30 de Novembre, del Tribunal Constitucional reconeix el dret a la protecció de dades com un dret antònim del dret a la intimitat. I amb tota esta informació torne a llegir l’article 18.4 de la Constitució que diu que la llei limitarà l’us de la informàtica per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets. I al llegir l’expressió “l’ús de la informàtica”, pense en la tecnologia cibernètica que existia quan es va redactar la Constitució i en els coneixements informàtics dels ponents de la mateixa, que no devia d’anar molt més enllà de la màquina d’escriure Olivetti. I immediatament pense en la novel.la 1984, de George Orwell, escrita entre 1947 i 1948. I pense també en la pel.lícula “2001: Una odisea del espacio”, de l’any 1968, d’Standley Kubrick. I en la novel.la “2010: Odisea dos”, d’Arthur C. Clarke, així com en la pel.lícula que es va rodar basada en esta novel.la, i no puc evitar llançar un somriure al món, només en pensar quina idea era la que se tenia en el seu moment de les noves tecnologies i cóm ha esdevingut el desenvolupament de la tecnologia informàtica amb el pas del temps, i què era el que s’imaginava l’autor de cadascuna de les novel.les que hen nomenat adés quan es va possar cara al paper per a escriure.

L'amor

Le printemps
(«La primavera», 1873),
pintura de Pierre Auguste Cot.

Ja fa algun temps vaig llegir no sé on, que l'amor és allò que un senteix sense voler i no allò que un vol sentir. Et pots seure a la cadira de la barra d'un bar a esperar que vinga el príncep blau abillat amb una xupa de cuero i unes botes de cow boy i que et convide a prendre'n una, fins a les tantes de la matinada. O pots estar a la pista de la discoteca mirant la fauna salvatge que es contorneja per davant dels teus nassos per a, en un moment determinat, deixar caure les teues garres sobre la víctima, que estava esperant sentir cóm s'esmunyen les teues ungles esmolades sobre la seua pell. Totes estes circumstàncies es poden produir, i de fet es donen dia a dia. Açò és amor? L'amor no es busca sinó que s'encontra. No es mira, sinó que ell et mira a tu, al igual que el lleó observa, a la joca, a la seua presa. No,  no l'esperes, perquè ell ja t'està esperant des d'abans que tu nasqueres. És una porta oberta, una finestra de infinits, una llum esperançada, una camisa nova, un crit d'alegria, una pluja d'esperances. Tot perolet té la seua tapadoreta, deien els nostres antics, per a donar a entendre  que per a totes les persones hi ha una persona que ens complementarà sentimentalment al llarg de la nostra vida. El qui tinga que ser per a tu, ni es casarà ni es morirà deien també a la jove en edat casadera i que encara no tenia cap de tipus de relació amb els homens. I és que l'amor està en l'aire, darrere del somriure del teu company de facultat que et guarda la cadira de bon matí. O darrere dels ulls de la pescatera que et fileteja un lluç per a cuinarlo reboçat amb farina i ou. O darrere d'un perfil d'una xarxa social que polsa immediatament "m'agrada" a cada comentari, foto o opinió que escrius amb il·lusió. Quan estigues al teu lloc de treball i et vinga a la ment, com una mala gana, el rostre d'aquella companya de la teua cosina que vares conèixer en la seua boda fa uns quinze dies i t'impedisca concentrar-te en la redacció d'eixe informe tan urgent que t'ha demanat el teu jefe, o el somriure d'eixe company de treball teu amb qui tant et rius a l'hora de l'esmorzar quan et trobes sola a ta casa netejant la cuina, aleshores, podras comprobar fefaentment que estas inoculat pel virus de l'amor. Perquè l'amor, és allò que un senteix sense voler, no allò que un vol sentir.

Nevar

Fa un fred que pela. En  ple hivern que estem, ha entrat una ona de fred polar que està agranant tota la península de cab a cab i va deixant caure la neu per tots els racons com si fora confeti en plena cavalcada. En altres temps, s'aprofitava per a fer una excursió al lloc nevat i, amb la polaroid o amb la màquina de retratar de les de carret, s'aprofitava per a inmortalitzar tan peculiar escenari, fent una o dos fotos,  no més, on apareixiem, normalment en companyia de la família o d'alguns amics. A diferència d'altres èpoques, i amb l'ajuda de les noves tecnologies, encara no ha caigut un floc de neu a un lloc concret i ja hi ha qui li ha fet quatre retratos amb el seu mòbil i les ha reenviat a uns altres a través de les xarxes socials i a través de la missatgeria instantània. El  meu mòbil hui m'ha amanit nevat, de tantes fotografies que m'han enviat, de tot tipus: La plaça de Sant Agustí nevada o pedregada, la plaça de la Mare de Déu tota coberta de neu on només es veu el Micalet, paisatges d'hivern pur i dur amb una senyal de trànsit que, com a punt de referència, ens identifica la localitat en la que estem,.... Un bon grapat de fotografies, com una mà negra, van passant-se de mòbil a mòbil, com si fora una carrera de relleus, amb la intenció en el millor dels casos, de traure un somriure en qui les veu i en el pitjor, de confondre, perquè en la majoria de casos, no es tracta de fotografies actuals, sinó més bé de imatgens d'arxiu que algú,  de bona fe o d'una manera més ben o mal intencionada ha anat enviant a través de la xarxa. I és que el nostre tarannà mediterrani fa que, de tot allò que se n'eix de la quotidianitat, siga bo o siga roïn, de tot allò fem un acudit. I  no sabem si allò que en eixe moment se'ns està mostrant a través d'una fotografia és veritat o mentira, si és actual o si és antic, si és aixina o paregut. I moltes voltes donem per bó allò que és més fals que Judes. Al final, hem de recórrer al refranyer més castís, i que, com deien els antics, "de lo que vieres la mitad creyeres". I quanta veritat té el refrany!!