viernes, 16 de junio de 2017

Marraixes

D'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià, una marraixa és un veixell ample, de coll curt, que s'usa per a contindre líquids i sol revestir-se, quan és de vidre, de vimen, d'espart o de plàstic per a protegir-lo dels colps. Si la marraixa és xicoteta, sol tindre una ansa que uneix esta revestura amb el coll de la mateixa. Si és gran, en este cas, en el revestiment hi solen haver dos forats simètrics que, de forma anatòmica, ens van a permetre introduir la mà, per a transportar-la còmodament, normalment entre dos persones. Solen estar dissenyades per a amuntonar-se en forma de piràmide, ya que el seu pes recau, no sobre la pròpia marraixa, sinó sobre eixe revestiment que la cobreix. El cristall de la marraixa sol ser transparent o de color verd, per a mantindre les propietats del líquid que hi ha dins. Esta ha segut la seua funcionalitat i el seu disseny tradicional, fins que varen vindre els grans magatzems que, dins de la societat de consum en la que vivim, ens varen impossar les garrafes de plàstic, més cómodes car son d'usar i tirar, no s'han de rentar, ni hi ha perill de que es baden i puguen llastimar a algú. Són més funcionals, hi ha de tots els tamanys i colors, fins i tot cada marca de beguda té els seis propis dissenys, així com els seus colors corporatius, que els combinen convenientment, tot i donant-li al producte i a la marca un aspecte el més atractiu posible. Però tenen el inconvenient de que, al ser d'usar i tirar, estem omplint de fem els llocs més inverosimils del nostre planeta. En este cas, l'entrada semanal d'este blog és per a recordar, encara que siga d'una forma romàntica a eixa maltractada marraixa que dorm plena de pols, en el rebost de les cases, sobretot de les persones més majors. Aquella que transportava l'aigua que ens donava el naixement, allà a les fontetes, o de la font de Raimundo, a cada una de les cases dels que allí anaven a omplir-les. Que abans d'omplir-la, s'havia de rentar, deixant caure dintre seu uns tres o quatre dits d'aigua i després sacsejar-la una miqueta per a netejar les posibles immundícies que hi pogueren haver. En acabant, es buidava volcant-la boca cap avall, tot i deixant caure el colp l'aigua que hi havia allà dins, esgitant-ho tot. Hi havia qui feia esta operació, com si d'un ritual es tractara, dos voltes seguides, essent la tercera volta quant s'omplia la marraixa fins al dalt del tot, d'aigua clara i cristal·lina. En acabant, venia el transport, bé entre dos persones agafant cadascun d'una ansa, bé en el vehicle propi, fins al domicili propi. Han passat anys, molts anys de tot açò que comente. Jo, a penes ho he conegut. Però si mirem al rebost de cals nostres majors, hi trobarem unes quantes marraixes, amb el vidre color verd i el revestiment d'espart, en compañía d'uns quants llibrells, safes, i cànters de fang, així com alguna que altra lletera de metall, o una aixada, o un garbell, o una romana que dormen en la foscor del rebost, mentre un dit de pols va cobrint tot el seu contorn del pas del temps que, irremediablement, va fent efecte sobre totes les coses.