domingo, 18 de noviembre de 2018

Don Bartolomé

De menut, vaig ser escolanet a Paterna. M'agradava ajudar a dir missa, tocar les campanes, passar la col·lecta, llegir una lectura, pujar al campanar i aguaitar les diverses vistes de Paterna que allí s'albiren, anar a bodes, batejos i soterrars, col·locar els reclinatoris, la pila baptismal o el Ciri Pasqual allà on tocava, polsar les tecles de l'harmònium vell que anava amb pedals, distingir els colors de la casulla amb la qual es revestia el rector: el blanc per a dia de festa, el verd per al temps ordinari, el morat per a difunts. En este context de la meua vida és en el que vaig conéixer a D. Bartolomé, el vicari de la parròquia de sant Pere Apòstol de Paterna. Home físicament menut, amb un parar, a primer colp de vista una miqueta sec, però gran, molt gran de cor que, una volta franquejat el llindar de la seua confiança, un podia apreciar la seua autèntica personalitat: treballador, disciplinat, ordenat, entregat en el seu treball, amb dedicació plena les vint-i-quatre hores del dia a la seua vocació. Va nàixer a la localitat d'Alcalá del Jucar, va ser ordenat sacerdot a la ciutat d'Osca el 1949. Va estar com a missioner carmelita a Llatinoamèrica fins que fou nomenat vicari de sant Pere de Paterna, on va exercir este càrrec, des de l'any 1967, fins fa cinc anys. El seu perfil més aviat clàssic, es veia reflectit als seus sermons, que tenien un caràcter tradicional i, a vegades, vibrants. Metòdic en les seues formes, sempre repetia els mateixos gestos i les mateixes accions a l'hora de dir missa: la forma d'alçar la patena i el calze en el moment de l'Ofertori, la forma d'alçar a Nostre Senyor en el moment de la Consagració, la forma de trencar la Sagrada Forma en el moment de la Comunió, la forma de netejar el corporal amb la patena i d'abocar les micro partícules replegades dins del calze o la manera de rentar-se després els dits índex i polze, mentre amb els dits cor, anular i menovell sostenia la copa del calze i d'eixugar-se'ls després amb el purificador. En acabant, es bevia l'aigua de dins del calze i plegava el corporal amb una precisió mil·limètrica i el col·locava damunt del calze. Mai va ser amic de celebracions, reconeixements i premis, dels que fugia, però encara així, l'any 2000 la clavaria del Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer li va concedir el Coet d'Or. El 2009, va rebre la medalla d'argent de la Reial Confraria del santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. Ja el 2012, la policia local de Paterna li va concedir el guardó de Ciutadà Exemplar, en reconeixement a tota una vida de constant dedicació eclesiàstica a Paterna. Tots ells, reconeixements més que merescuts per a la seua persona. Ara que D. Bartolomé ens ha deixat als seus noranta-cinc anys, una part de la meua infantesa se'n va amb ell, car no puc evitar recordar aquella infantessa meua en què m'agradava ajudar a dir missa al senyor rector, tocar les campanes, passar la col·lecta, col·locar els reclinatoris, la pila baptismal o el Ciri Pasqual allà on tocava, o pujar al campanar i aguaitar les diverses vistes de Paterna que des d'allà dalt s'albiren.

domingo, 11 de noviembre de 2018

Sito Sanchis

Andrés Cambronero Sanchis. O, més conegut per tots al món faller com a Sito Sanchis. Una volta més, són les xarxes socials les que ens faciliten la feliç notícia de què al nostre poeta del castís barri valencià de la Saïdia se li ha concedit un important guardó: L'AELLVA, li ha atorgat el premi d'escriptor de l'any. Es tracta d'un premi bianual que concedeix dita Associació, i que enguany ha recaigut en el nostre autor que, a més a més, és amic. Sito és faller, poeta, escriptor, guionista i col·laborador amb falles de la Secció especial i de la Primera Secció, amb nombrosos artistes fallers. L'univers de les falles no té cap de secret per a ell, món en el qual ja de ben jovenet col·laborava, a la Ciutat Artístic Fallera, ajudant a fer ninots de falla, muntant bastidors o transportant palets, però sobretot imaginant la crítica que a cada escena de la falla li correspondria. La ironia, la sàtira i el sarcasme, peces essencials per a fer una bona crítica a qualsevol falla, són les seues armes, que domina a la perfecció i que mostra amb contundència als llibrets de falla als que, any rere any, els escriu els versets corresponents. Els entesos opinen que la seua sàtira fallera és directa, àgil, fresca, molt actual i sobretot, provocadora. Fervent admirador del gran poeta valencià Anfós Ramon, totes estes arts poètiques, apreses de forma autodidàctica i amb els cursets de poesia de lo Rat Penat, li han portat a guanyar tots els premis que en el món de les falles, pot obtenir qualsevol poeta festiu. D'entre tots ells, destaquem que l'any 2014, va guanyar el màxim guardó en el concurs de Llibrets de falla, el premi extraordinari Bernat i Baldoví, sent la persona més jove en obtindre’l fins ara. A més a més, són innumerables els premis literaris obtinguts en diferents certàmens, com varios accèssits a la Flor Natural dels Jocs Florals de la Ciutat de València. També ha sigut membre jurat de teatre en diverses ocasions en el Concurs de Teatre convocat per la Junta Central Fallera i ha col·laborat escrivint articles diversos per a diaris especialitzats en temàtica fallera. Encara aixina, a Sito Sanchis encara li sobra temps per a treballar: Entre setmana, és Tècnic Superior en Gestió i Servicis i treballa per a l’Administració General de l’Estat. És una persona compromesa amb els altres, especialment amb els més desafavorits de la nostra societat, sobretot a través de determinades entitats sense ànim de lucre amb les que col·labora habitualment, com són AFAV, Adisto, Asindown, Maides, Càritas o Creu Roja entre altres. Este esperit altruista li naix de la seua condició de cristià, que li ha dut a ser, entre altres coses, membre dels Seguidors de la Mare de Déu i dels Eixidors de la Verge, entitat de la qual forma part de la seua Directiva des del principi. No és difícil vore'l en qualsevol trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats a qualsevol poble, on és rebuda amb tots els honors. I, segons diuen les males llengües, la dotació econòmica d'algun premi literari ha anat a parar íntegra a alguna entitat amb la qual col·labora, de les que hem nomenat adés. A Sito vaig tindre ocasió de conéixer-lo al Teatre Principal de Castelló, amb ocasió de l'entrega dels premis dels Jocs Florals de la Mare de Déu del Lledó, l'any 2014. Des d'aleshores, hem mantingut la relació a través de les xarxes socials, la missatgeria instantània i algun café que altre. Li diuen Andrés Cambronero Sanchis, més conegut com a Sito Sanchis. I és el futur de la poesia festiva al món de les falles.

jueves, 1 de noviembre de 2018

Anna Roig Llabata



Frágil-Difícil, d'Anna Roig Llabata.
A la prestigiosa galeria d'art Galeria Cuatro de València, des del passat dia 19 d'octubre fins al 13 de novembre, l'artista plàstica Anna Roig Llabata, exposa la seua sèrie Fràgil-Difícil, comisariada per José Lapasió, on incorpora obra recent, amb treballs que han sigut premiats darrerament, com ara el seu Gabinet de curiositats. Esta col·lecció d'obres de la sèrie que ara s'exposa a València, va ser exposada la passada primavera al Centre Cultural Caixa Ontinyent, i va participar en la Bienal de les Arts Ciutat Vella Oberta de València, on va tindre dos reconeixements.


En paraules de l'autora, Fràgil-Difícil és l'efecte de la simultaneitat temporal a través dels objectes. Eixe carregament de coses que arrosseguem al llarg de la nostra vida, que ens acompanya allà on anem i que va creixent, a poc a poc. Fràgil-Difícil potser siga eixe fil que ens uneix a través del temps amb allò que una vegada vam ser, i que ens ha convertit en el que ara som.


Qui és Anna Roig Llabata? Si ens atenem al seu currículum, és llicenciada en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València. Es va especialitzar en escultura i va emprendre els estudis doctorals sobre la dona dins el món de l'art. Realitzà diversos cursos de postgrau amb Francisco Jarauta, Mayte Beguiristain, Ramon de Soto, José Miguel G. Cortes i J. V. Aliaga entre altres, i també cursos d'il·lustració a l'editorial Barcanova. L'editorial en la que més ha publicat és Edicions del Bullent: Estel i els àngels i Estel estel·lar, de Lourdes Boïgues, La Masereta i La Nit de Nadal, de Paco Muñoz, El secret de l'estora Leonora, de Mercé Viana, Paco Muñoz, l'home de la guitarra, escrit per Enric Lluch. A l'editorial Bromera Els animals agraïts, de Llorenç Giménez, aquest llibre va ser el primer que va il·lustrar, el va publicar per primera vegada l'Institut Municipal de Cultura de Meliana. Es va esgotar aquella primera edició i després Bromera el va reeditar.

ECIR, Edelvives-Terra Nostra i Anaya són altres de les editorials amb les que ha treballat.

Anna ha realitzat nombroses exposicions: a Siena, Rijeka, València, Girona, Madrid, Alacant, Ávila, Salamanca... i la seua obra es troba en múltiples col·leccions públiques i privades.
 Amb José Lapasió (e), comisari
de la exposició, a Galeria Cuatro
i Miguel Castillo (d), galerista.
(Fotografia cedida per l'autora).

Si ens atenem a la seua trajectòria vital, per part paterna, el seu avi Lluís Roig d'Alós va restaurar les roques del Corpus de la ciutat després de la riuada del 57, i sa tia Pilar Roig ha estat l'encarregada de recuperar els frescos de l'esglèsia de Sant Nicolau de València. Per part materna, del seu avi Germán Llabata, ha heretat la seua capacitat de treball al forn de l'Encarnació de València, del qual era el propietari. I de sa mare, Maria Teresa Llabata, bibliotecària, l'amor pels llibres i la literatura.


Què podria eixir d'esta barreja de llinatges, sinò una artista plàstica com Anna? Hem tingut la possibilitat de fer-li unes preguntes, que reproduïm a continuació:


"La infantesa és la pàtria dels artistes. Conta'm un record de la teua infantesa.


De records d'infantesa en tinc molts i variats. Tinc uns pares valents i atrevits, que ens van dur pel món des de ben menudes, a les meues germanes i a mi. Els primers records són del Jardí Botànic de València, on em portaven a jugar de ben menuda; més avant, al 1978, dels EEUU, on vam viure any i mig, tot el nucli familiar, gràcies a una beca d'investigació que li van concedir a mon pare. Una de les primeres que va donar el Ministeri d'Educació després de la mort del dictador. Ja de tornada a València em fascinava anar a la Biblioteca del carrer de l'Hospital, actualment dita "Pilar Faus", a la seua secció d'infantil on reia sense parar llegint els còmics d'Asterix, Tintín, Mortadelo... més d'una vegada em cridaren l'atenció... ma mare m'ha contat que ja em comprava tebeos quan encara em duia en el carret! Avui en dia tinc una nodrida col·lecció. D'ací, de Paterna, tinc el record dels estius, la piscina i del cine, al que ens portaven de tant en tant els meus iaios Fina i Germàn. Ara visc a la casa dels estius de la meua infantesa i he vist als meus fills jugar als mateixos llocs on ho feia jo. Això és bonic.

Com naix en tu la vocació per l'art?

L'art sempre ha sigut present al meu entorn. Els quadres a l'encaústica fets pel meu iaio Luis que teniem a casa em cridaven molt l'atenció... sempre hem tingut obres originals penjant a les parets, bé, excepte un parell de 'Picassos' de l'època rosa, que eren reproduccions, clar. Després la meua iaia Pilar, que també va ser artista, va voler ensenyar-me a dibuixar del natural. Jo era la típica xiqueta que quan s'avorria agafava un llapis i es posava a dibuixar, i ma mare diu que estava sempre igual: mamá me aburrooo i, clar, tenia blocs i llibretes i taules i de tot dibuixat per casa!

Vista de la Galería Cuatro, amb l'exposició
 "Frágil-Difícil al seu interior.
Fotografia de Asun Bonilla.
En quina disciplina de l'art et senteixes més còmoda treballant? Pintura, escultura...

Em sembla que en aquest sentit sóc cul de mal asiento. Depén del moment. Ara mateix, disfrute molt amb aquesta sèrie que tinc en marxa: FRÀGIL-DIFÍCIL, on organitze els objectes reals dins d'urnes i caixes transparents per transmetre alló que vull dir. Crec que els que tenim aquesta necessitat d'expresió no ens parem a pensar en resoldre la nostra inquietut amb diciplines tancades.


Quina és la paraula que millor et defineix: pintora, escultora, artista gàfica, artista urbana, il·lustradora?

Si jo mateixa he de clasificarme, em definisc com artista plàstica.

Desenvolupe la meua feina en diferents àmbits laborals dins del art. El diseny gràfic em permet mantindre una relació directa amb la societat en la que visc, és un art aplicat que et permet canviar el teu entorn. La il·lustració de llibres, un altre art aplicat, em fa aprendre molt, ja que és un món on la documentació sobre el tema que vas a il·lustrar és fonamental, fins i tot en el cas de la poesia i la literatura infantil. I el desevolupament de la meua obra personal i l'organització d'exposicions em fa crèixer i conèixer tants temes i persones diferents, que no em puc decidir encara per cap camí dels tres. El que més m'agrada es poder compaginar-los i que uns contaminen als altres, perque, al cap i a la fi, acabe aplicant els mateixos criteris artístics a tots tres àmbits.

Quins són els teus mestres, les teues influències?

Al llarg de la meua trajectòria m'he fixat en el treball de molts artistes. Des de sempre Basquiat m'encanta, Tàpies, Saura, Millares, Kurt Shwitters, Alberto Burri, Carmen Calvo amb el seu particular treball fotogràfic és molt interesant. Actuals, dins del trash art, Francisco de Pájaro i El Anatsui. En el camp de la il·lustració i el còmic disfrute amb Delisle, Gibert, la Satrapi, Étienne Davondeau... i a nivell de disseny Saul Bass, Paula Scher, Bruno Munari i Paul Rand, són els meus favorits.

Què t'inspira per a crear una obra d'art?
L'artista plàstica Anna Roig Llabata montant l'exposició.
(Fotografia de l'autora).

M'inspira una idea, pot ser una idea gràfica o intelectual. Una idea que necessite transmetre, vóre feta fora del meu cap, davant dels meus ulls, tocar-la. I puc estar donant-li voltes durant mesos, fins que trobe la manera de fer-la real. Llavors es quan m'envaeix una alegria infinita.

Quin seria el teu somni a realitzar en el món de l'art?

Fa anys que em ronda pel cap fer un centre cultural a Paterna. És una idea molt ambiciosa, però com a artista tire a faltar ací una veritable Casa de la Cultura. Tenim un edifici singular dedicat al teatre, tenim biblioteques, la de la Cova Gran és molt bonica –i a més té una obra meua, Triangle Blau, darrere el mostrador...–. Però no tenim un lloc, cap edifici singular, on es puguen fer grans exposicions. La sala del Gran Teatre es queda menuda per a fer exposicions d'artistes de projecció estatal o fins i tot, es podrien fer també de caràcter internacional. Cal recordar que veïna de Paterna és Monika Buch, artista internacional i primera dona espanyola que va estudiar a l'escola de Ulm i que, per desgràcia, es desconeix la seua interesant obra a Paterna. Amb l'escultor Luciano González vaig treballar un projecte exhibitiu on poder convidar a exposar a artistes coneguts de tota Espanya i donar a conèixer l'art contemporani a Paterna en una gran exposició, amb format de biennal. El projecte encara dorm a un calaix, ja que no es va poder fer viable al no trobar un espai suficientment gran i accesible a Paterna per dur-lo a terme. Aquest és un dels meus somnis.

Ets de família de paterners –de la família dels Jandrets–, tens el taller a Paterna. Com influeix Paterna en la teua obra? 

Obres dedicades a la Cordà de Paterna.
(Fotografia de l'autora).
Cada cop influeix més. Tinc el taller a un lloc tranquil envoltat per camps de tarongers i és ací on trobe la veritable concentració per a la creació... He anat coneguent al llarg dels anys el peculiar caràcter d'este poble. Visc ací des de fa uns 20 anys i l'he vist canviar. És un poble que ha vist incrementada la seua població en poc de temps, ara té uns 70.000 habitants, però molta de la gent del barri centre conserva eixe calor humà de poble que a mi m'agrada. És admirable tambè la capacitat d'acollir gent de totes les cultures i orígens, diguem que és un poble on pots trobar molt diversos registres, des de vells llauradors, llauradores africanes, esportistes d'elit, intelectuals, artistes sonors d'avantguarda, fins al nostre sensei coreà amb academia plenament integrada de taekwondo, una gent molt interesant. I mirant d'entendre el meu entorn inmediat és com m'he fixat en la Cordà. Eixe gran espectacle col·lectiu que fan els homes i les dones paterneres, no exempt de risc i ple d'un sentiment de germanor difícil de trobar en altres llocs. Per això, darrerament he encetat una sèrie d'obres, inclosa en aquesta expo de FRÀGIL-DIFÍCIL a la Galería Cuatro de València, al voltant d'aquesta manifestació pirotècnica tan espectacular i potent que es viu la nit del darrer diumenge d'agost al carrer Major de la ciutat. Vos convide des d'ací a visitar-la, i també l'exposició, on trobareu tres obres que he realitzat sobre els mateixos taulers de protecció del carrer de La Cordà 2018. Fins al 13 de novembre al Carrer de la Nau, 25 a València.


Com definiries el teu estil? Et consideres dintre d'alguna tendència artística?

A nivell d'art plàstic treballe l'abstracció, ambdues vessants: la de la taca, on el color i la forma són els protagonistes; i l'altra vesant és la poesia visual o objectual, on els objectes i la seua organització en un espai acotat, plantegen al espectador actiu una sèrie de qüestions. Adentrant-nos en aquest àmbit de la poesia objectual, pel tipus d'objectes que utilitze, podria dir que he fet un camí des del dadaisme fins al trash art. Però no sóc militant d'un trash art estricte, on només es parla d'una inquietut ecològica i de remoure consciències. Busque un discurs un poc més ampli.

Es pot viure de l'art?

És molt complicat, i no es pot viure còmodament. S'ha de treballar contínuament, has de fer del teu treball la teua vida. Sent un treball necessari per la societat al llarg dels segles, és realment trist que encara ens tinguem que fer aquesta pregunta.

Recentment han condecorat Paco Muñoz amb el Premi al Mèrit Cultural, otorgat per la Generalitat Valenciana. Has il·lustrat diverses publicacions que parlen d'ell. Què vares sentir quan vares rebre la notícia de la concessió del seu premi?


Vaig pensar que ja era hora! Paco es tota una institució, el conec personalment des de fa uns anys, i sempre és un plaer coincidir amb ell en les presentacions dels nostres llibres o anar als seus concerts. És memòria viva de la nostra història recent, i un pou d'anècdotes amb les que et fa riure i aprendre coses de Juanito, com ell li diu a Joan Manuel Serrat, o d'Ovidi Montllor o del poeta Estellés, per exemple.

Damunt he tingut la sort i l'oportunitat d'il·lustrar alguns llibres de la seua recerca de cançons populars valencianes, ja et pots imaginar la meua alegria!



Paco Muñoz i Anna Roig Llabata
signant exemplars de  L'home de la guitarra,
a la Fira del Llibre de Valencia.
(Fotografia de l'autora).
A L'home de la guitarra, d'Enric Lluch, editat per Bullent i ideat per la coordinadora pel valencià El Guaix a partir de l'homenatge que li van retre al Teatre Principal i on Enric Lluch li va dedicar unes paraules i jo li vaig fer l'il·lustració del cartell–, Enric fa un recorregut pel camí que va fer Paco al llarg de la seua vida musical.


El cartell del Principal a Paco li va encisar! De fet té un dels cartells originals que eren a la porta del Principal, tamany natural, penjat a sa casa.


Paco ha fet una tasca fonamental de recuperació i difusió del nostre llegat musical popular per xiquets, alhora que aporta amb les seues cançons pròpies un suau i reivindicatiu punt de vista envers el nostre pais, com el Què vos passa valencians, El vell Montgó o l'emblemàtic Serra de Mariola .

Quin consell li donaries a un recien llicenciat en belles arts que vulguera introduïr-se en el món de l'art?

El món de l'art es molt ampli, i els espais laborals on es pot aplicar la creativitat i els coneixements artístics són molt nombrosos. Però s'ha de tindre amplitud de mires, curiositat i oblidar-se dels prejudicis".


Des d'estes humils paraules, agraïm de cor a l'artista plàstica Anna Roig Llabata per la seua gentilesa en la cessió de les fotografies que il.lustren este post, així com per dedicar-nos uns minuts del seu temps  per a contestar les preguntes que li hem fet. A tots, vos animem a que aneu a visitar l'exposició Frágil-Difícil fins al dia 13 de noviembre a la Galeria Cuatro. De veritat que val la pena.