Hui és el meu aniversari. D'acord amb l'esperança de vida actual, que per a nosaltres es troba en els 83 anys, em trobe, si no hi ha cap de sobresalt imprevist que ho impedisca, en el mig exacte de la meua existència. Això vol dir que, des que vaig nàixer fins al dia de hui, hi ha tant de camí recorregut, com el que em queda per recórrer fins que arribe el moment en què el guitarró es trenque definitivament. Si acompare la meua vida a un taronjar, em trobaria en aquell dia de tardor en el que un va a la Corrucossa, o als Fondos, o a la Canal Fonda i descobreix eixe paisatge bucòlic esguitat de color taronja entre el verd de les fulles dels arbres, amb el que el llaurador somnia totes les nits. O en un calorós dia d'estiu, quan el sol es troba al migdia al seu zenit. Ara mateix mire pel retrovisor de la meua vida, i no puc evitar vore'm com a aquell xiquet prim amb ulleretes que jugava de menut pels carrers de Paterna. Què és el que queda d'ell? Dels seus jocs? Dels seus projectes? Sempre que felicite a alguna altra persona pel seu aniversari a través de les xarxes socials solc escriure alguna cosa pareguda a la següent: "Diuen que complir anys és complir somnis, Quin és el teu?". I, ara, em faig a mi mateix la mateixa reflexió. Quins són els meus somnis? En són tants i tan variats, que necessitaria uns quants blogs com este per a descriure'ls. I és que, per a seguir complint anys, sempre hem de tindre un somni a complir, una paraula per a dir, un poema per a escriure i una lliçó per a aprendre. Perquè quan arribe el dia en què s'esgoten els somnis, les paraules s'evaporen, els versos es diluïsquen i les lliçons ja estiguen totes apresses, serà quan deixaré de ser persona per a convertir-me en un simple ésser amb cames i braços que va bambant per la superfície de la terra. Hi havia fa temps un anunci de sopes instantànies, que deia "Cueces o enriqueces?" Ara, quan la maduresa comença a niuar-se als meus cabells i els pensaments meus ja comencen a sedimentar-se com si foren un pessic d'argila de Terracànters, és quan un se n'adona que en això consisteix la vida: que un pot coure la seua vida deixant passar tranquil·lament el temps i donant-li anys a la vida, o pot enriquir-la de forma agradable, donant-li vida als anys. Deia el poeta Jaime Gil de Biedma, "Que la vida iba en serio, empecé a darme cuenta tarde". Ara, quan ha arribat el dia el que en complisc quaranta-sis anys, quan un no pot evitar extranyar-se de cóm d'apressa passa el temps, només demane que, durant tot eixe temps que em quede de vida, que no falle a qui en mi ha confiat, que sempre puga tindre una paraula d'alé per al desanimat, un braç estés per a fer una forta abraçada per al desconhortat i un muscle ferm per a recolzar el cap d'aquell que realment ho necessite.
