jueves, 25 de julio de 2013

Roders, butonis i greixeros.


Socarrat amb el dibuix del butoni.
Tots hem segut xiquets alguna volta en la vida. I durant la infància hem tingut por a alguna cosa. N’hi ha qui li ha tingut por a la foscor i per adormir-se se li encenia una llumeneta lateral de colors. I si a mitant nit es despertava amb necessitat d’anar al servici, encenia totes les llums de la casa: les de la seua habitació, les del corredor, les del water,… N’hi ha qui la por li la ha tingut a l’aigua, de forma que, quan anava a prendre el bany a la piscina, a la platja o a qualsevol bassa que cubrira más amunt del melic, sempre es banyava amb flotador i maneguetes, fins a ser ja ben majoret. N’hi ha qui li tenia por a la soledat i mai volia estar asoles a casa. Però a banda d’estes pors naturals, sempre hi ha hagut una por inculcada pels majors per a atemorir els més menuts, sobretot a l’hora de menjar, per a aconseguir que s’ho acabaren tot. Deixant a banda expressions tan folclòriques com puga ser “Que venen els espanyols!” o “Que vé el Duque de Alba!”, que encara s’empra hui en dia per a fer por als xiquets belgues i holandesos, hui en dia la globalitat ha fet que a les nostres terres, la forma de fer por als xiquets siga amenaçant-los amb expressions del tipus “Que vé l’home del sac!”, o “Que vé el coco!”. Però antigament existien una sèrie de personatges que apareixien de tant en tant per la boca dels nostres majors en forma de roders que es convertien en un malson per als xiquets, sobretot per als malcreguts.

Començarem parlant dels greixeros. Eren homens que anaven pels pobles buscant xiquets per a traure-los la sang i transfusionar-li-la a persones malaltes de tuberculosi. No sabem si açò seria veritat o no, o més bé una rondalla, però conten les males llèngües que n’hi havia una volta una xiqueta que treballava servint a una casa de interna. Un dia, el seu novio la va vore un tant desmillorada i li ho va fer saber. Ella li va contestar que, de feia un temps a esta banda es trobava una miqueta fluixa. El xiconet li va preguntar si en la casa on estava servint, menjava o bevia alguna cosa. Ella va recordar que, de nit li entraven un gotet de llet per a agafar la son i que, de seguida quèia rendida. El novio, tement-se el pitjor, li va dir que eixa nit, no es beguera el got de llet, i que li fera un senyal per la finestra del dormitorio i entrarien ell i el seu pare. Així ho feren. Quan varen entrar, es varen trobar a la xiconeta mig estomordida i rodejada per un parell d’homens que, amb una xeringa a la mà, estaven apunt de clavar-li l’agulla per a extraure-li la sang. Esta història que, segons pareix, no deixa de ser no més que una llegenda urbana, com la de la xicona de la curva, ha servit per a fer por  a més d’un xiquet que no es volia menjar el dinar o el sopar.

Cas a banda és el del butoni. Representa una figura mítica pròpia de la tradició valenciana popular. Es tracta d’un personatge extremadament lleig que s’emprava per a amedrentar els xiquets roderets, tot i advertin-los que, si no es portaven bé, vindria el butoni. Es creu que és una representación del dimoni deformada per a causar una aparença encara més terrible. Fins i tot es troba representat a nombrosos socarrats, des de principis del segle XIV a Paterna. Sanchis Guarner, a “La ciutat de València”, ens parla del butoni com un roder producte de la guerra del francés i del bandolerisme que a principis del segle XIX hi va existir a les nostres terres. Per a fer-los front es va crear pel capità general de València una terrible policia amb una àmpla xàrcia de confidents que era anomenada la “ronda del butoni”, els membres de la qual duien llargues capes. La represió que va dur a terme fou molt intensa. Així, més de cent roders varen ser penjats a les forques de la plaça del mercat, prop de la Llotja. En l’actualitat, el butoni, els greixeros, el dimoni o qualsevol roder se’ns aparéix a cada dia, sense necessitat de mentar-lo, en forma de hipoteca, de crédit bancari, de rebut de llum, d’aigua o de telèfon. Que Déu nostre Senyor ens pille confessats!!

jueves, 18 de julio de 2013

Arrós en bledes i caragols.

A mitant matí, dins d’un perolet, se li tira una xorritada d’oli, a poder ser generós. Es trossegen les bledes a trossos menuts, llevant del tall blanc els filets que, en paral·lel s’estiren amb el ganivet fins a deixar només la molla. Es ratlla una tomaca. Tot junt es sofreix. Una volta daurats estos condiments, s’ompli el perol fins a la seua meitat, d’aigua. Es deixa bullir fins a que estiga tot a meitat coure. Es trossegen unes creïlletes que es deixen caure dins del perol. Es deixa coure tot a l’hora. Una volta cuit, es pot afegir caldo concentrat, per a enriquir el dinar i un grapat d’arrós per cada comensal. També s’aboca un pessiguet de safrà per a donar-li color. Els més puristas afegeixen, a més a més una vintena de caragols avellanets, enganyats el dia d’abans davall el sol del terrat en ple migdia. Una volta està en el seu punt, es serveix i… a dinar!! O millor dit: a dinar. Sense els signes d’exclamació.

Eixe era el ritual culinari del dinar dels divendres en ca els meus pares. Dinar típic de l’horta, però que a mi no m’agradava gens ni miqueta. Però no n’hi havia més remei que menjar-se’l. No  n’hi ha una altra cosa, em renyia ma mare al vore els meus gestos de desagrado. I immediatament venia l’acossament sicològic propi de les mares. Quants xiquets pobrets en vullgueren i no en tenen… I d’eixa manera, mig renegant i quasi mig plorant, acabava per menjar-me’l quasi tot. Vinga, una altra més i prou. Au.

Les bledes creixien a la solada del camp que tenia mon pare a la Canal Fonda, a Paterna. Ell, amb una navaixa que duia sempre a la butjaca, tallava les fulles de la bledera pel tall, a socarrel, de forma que quan tenia unes quinze o vint fulles de bledes les feixava en una garba que nugava amb fulls de canya de vora riu o be amb fulles de xusca, que sujectaven fermament les bledes sense desfer-se el feix, fins arribar a casa. L’agricultura biològica ja existia en aquella època, que tampoc fa tant de temps. Els caragols avellanets creixien a la part de la boquera. Aprofitant que es netejava el caixer de les males brosses que allí creixien amb l’aixada, de tant en tant eixia al pas algun caragolet que altre que s’anava dipositant a una bossa preparada per a acollir-los. Una volta a casa, es buidaven a una ferrada, on es rentaven minuciosament, fent-los xocar els uns contra els altres, frotant-los amb les dos mans, davall del xorret de l’aigua corrent que anava rentant totes les immundícies. Una volta nets, es possaven dins d’un perol, amb un ditet d’aigua i amb tot el perímetre de la vora amb una alambrada de sal, per a que no pogueren escapar-se. Amb això i amb tot el sol del migdia els caragols traien tota la molla que es menjaria al dia següent a l’arrós en bledes, a la paella o al plat que després es cuinaria.

No guarde jo un bon record de l’arrós en bledes i caragols de la infància. Pero sí que en tinc una certa nostàlgia d’aquell plat que feia gust a llar i a horta, amb les bledes collides a la Canal Fonda i els caragols replegats a prop de la boquera i enganyats davall el tòrrid sól del migdia.




martes, 9 de julio de 2013

Pagar per respirar.

El passat vint-i-huit de juny, el Consell de Ministres va aprovar l’augment dels imposts sobre l'alcohol i el tabac, així com la creació d'un nou impost que gravarà els aires fluorats, que són els que n’hi ha als extintors, aerosols, aires condicionats i qualsevol tipus d'aparell que porte esta classe d’aire. Serà un impost que se li cobrarà al fabricant de gasos fluorats, als importadors o adquirents intracomunitaris d'estos productes, així com als revenedors. Després este tribut es repercutirà als consumidors. Escolte a la ràdio esta notícia el mateix divendres per la vesprada i mentre estic dins del cotxe parat davant d'un semàfor en roig, allò em du a la ment un record de la infància, quan encara a Paterna n'hi havia la sana costum de fer rogle a la fresca i pegar la xarradeta, a la porta de casa, on cadascun es treia la cadira o bé li servia de cadira improvisada el bancalet de l'entrada. Era a meitat dels huitantes. El Seat 131 ranxera i el Land Rover Blau, tots dos de la Policia Municipal custodiaven, a la Plaça del Poble, el terme de Paterna. A la confluència entre el carrer tort -actual Mestre Soler- i la plaça del Poble, en un rogle d'unes cinc o sis persones, n'hi havia una d'elles que es queixava de la pressió fiscal que en aquells temps patien els autònoms, així com els xicotets i mitjans empresaris. La frescor o la ponentada de la nit d’estiu, no recorde si seria al mes de juliol o el d’agost, envoltava les seues paraules. "Qualsevol dia ens cobraran per respirar!", es queixava, mentrimentres s’arremangava els camals dels seus pantalons de tela fins els genolls. Un altre contertulià que també tenia una situació tributària pareguda, assentia les seues paraules i menejava el cap donant-li la raó en allò que estava dient el primer interlocutor. De tant en tant, pujava o baixava algú pel carrer tort i saludava amb un discret “Bona nit”. Quan es tractava d’alguna persona coneguda, a banda de saludar, sempre feia algun comentari de l’estil “Caram, que be esteu ací a la fresqueta”. I el primer interlocutor contestava alguna cosa pareguda a “De moment, es lo únic per lo que no tenim que pagar”. Jo, que no devia tindre més de déu anys, no acabava d’entendre la situació. Pensava per a mí  "Hala, quina exageració! Cóm ens van a cobrar per respirar? I quí s’encarregarà de controlar les respiracions que ha fet cadascun? I si un respira més que un altre, pagaria mes? I si un aguanta la respiració pagaria menys? I si un pateix d’asma hauria  de pagar suplement? O estaria exonerat de pagar?” Esta classe de pensaments em venien a la ment a propòsit  de les converses d’adults que escoltava al meu voltant. Ara, als quaranta anys, recorde esta vivència personal i, donades les circumstàncies actuals de crisi i la fam de diners que totes les Administracions patixen, pense que probablement no aniria desencaminat del tot aquell primer interlocutor, quan, de forma irònica deia aquelles paraules de cobrar per respirar o per prendre la fresca. Jo, per si de cas, em vaig a apuntar a classes de ioga i fer a muntó d'exercicis de pranayama per a així deprendre a controlar la respiració. Només per si de cas.

martes, 2 de julio de 2013

Paterners de Paterna. Vicente Cardona Llabata.

L'altre dia vaig entrar a una llibreria del centre de València, on m'agrada anar de tant en tant i perdre'm entre piles i piles de llibres antics i moderns, entre anaquels, enciclopèdies i manuals de tot tipus, a poder ser amb un ditet de pols al llom. Buscant no res, vaig descobrir a una ignota prestatgeria, a l'altura dels ulls el llibre "Los puentes" de Vicente Cardona Llabata. La meua primera reacció fou de sorpresa. D'agradable sorpresa, en tropessar-me amb algo que no esperava, entre la incredulitat i la il.lusió. No m'ho vaig pensar dos voltes i el vaig adquirir. Pareixia que estava esperant-me a la prestatgeria des de tota la vida.

Quí era Vicent Cardona? Fou un paterner nascut el 2 de setembre de 1918, fill de Vicent Cardona Lerma i Josefa Llabata Sebastiá i germà de Dª María Luísa Cardona Llabata, mestra nacional a les escoles del Calvari i més tard, en tancar estes, al col·legi Cervantes. La seua passió pel teatre va fer que ja de ben jovenet formara part del grup de teatre "Grupo los 41". Ja de major va actuar a la companyia de teatre "Cuello duro" de la que era director D. Antonio Ferrandis, "El Coto", totes elles companyies de Teatre amateurs locals. No tan sols es va dedicar a la interpretació, sinó també a la seua creació, de forma que també va escriure diverses obres de teatre que en acabant varen ser estrenades per ells mateixos. Este va ser el cas de l'obra "Los Puentes", a la que em referia abans, que va guanyar el prestigiós premi València de Teatre a l'any 1965. En 1967 va guanyar el Premi Ciutat de Palma amb l'obra "Desvío en el camino" i el premi Joan Sennet, amb l'obra "Les paraules i la urgencia". A més a més té estrenades les obres de teatre "Recuerda... lo que debes" i "Eixa extraña tutela".

Cal destacar la seua llavor com a corresponsal de premsa al periòdic "Las Provincias". Durant més de trenta anys. va escriure guions d'adaptació de novel·les per a televisió. També va col.laborar al llibre de festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, amb articles literaris, sempre vinculats a la festa i a Paterna durant quasi cinquanta anys. En ells va tractar temes paterners diversos. De fet en un dels seus articles últims deia que el dia de demà, quan s'escriga la història contemporània de Paterna s'hauria de consultar els llibres de festes. Cal destacar, com a un dels seus mèrits que va ser un dels impulsors dels Jocs florals de la Vila de Paterna, allà pels anys seixanta, col·laborador i guionista en els actes de clausura i entrega dels premis. Així mateix, va ser membre del Jurat qualificador en diverses edicions. També va ser mantenidor en la presentació i proclamació de la Regina de les festes i la seua cort d'honor en 1969.

Tot este bagatge cultural i literari va ser reconegut en diversos homenatges que se li varen rendir en el seu moment com a paterner il·lustre i home de bé. Jo el vaig conèixer ja major, a l'última etapa de la seua vida. El recorde com un home prim i menut que passejava pels carrers de Paterna, especialment per la Plaça del Poble i els seus voltants, que era on vivia. Una volta sent jo un xiquet, era escolanet i després de la misa de les huit de la vesprada varem pujar varios xiquets al campanar, sense dir-li res al senyor rector qui, quan va acabar, va eixir al carrer i va rodar la porta amb pany i clau. Quan varem baixar del campanar varem vore que estàvem literalment tancats dins de l'església. A algú se li va ocórrer tocar les campanes per a advertir que estàvem allí tancats. Casualment passava per allí D. Vicent Cardona que anava cap a sa casa. Es va acostar a la porta de l'església perquè va escoltar unes veus de xiquets que eixien d'allà dins. Recorde que va dir "tranquils que ja hem avisat al senyor rector, que ve de camí". Quan obriren la porta varem vore un rogle de tres o quatre persones que es varen acostar per a vore què havia passat i per si podien ajudar en alguna cosa. Entre ells estava D. Vicent Cardona qui, prèviament, a l'altra banda de la porta, des del carrer, ens va tranquil·litzar als xiquets que allà dins ens havíem quedat tancats.

 Ens va deixar a l'any 2004, als 86 anys. Que estes humils paraules meues siguen un senzill, però a la volta sincer homenatge a la seua memòria.