A la partida de las Suertes del Villar del Arzobispo, al costat de l'ermita de San Vicente, hi havia una granja on un senyor anomenat Vidal López, criava un ramat de porcs. Era a finals dels anys setanta quan un Villar del Arzobispo pràcticament rural, començava a despertar del seu endormiscament heretat dels segles i de la història que li havia tocar viure. Com este bon home tenia experiència en el sector de l'hostaleria, car ja havia portat la regència d'algun bar al poble, va tindre la genial idea de substituir la granja, per un restaurant que fora alhora un lloc on se'n poguera anar a esmorzar un dimecres de matí, però on també es poguera celebrar d'una manera elegant un cap de setmana qualsevol, el banquet d'una boda, d'una comunió o d'un bateig, o qualsevol altre esdeveniment social que requerira un convit final. D'esta manera, en maig de l'any setanta-nou, es va inaugurar el Restaurante San Vicente, al Villar del Arzobispo. El primer acte que allí es va celebrar, fou el banquet amb ocasió de la primera comunió de la seua filla. A aquell primer esdeveniment inaugural, gràcies al saber fer, la destresa i les ganes de treballar de Vidal, li va seguir un altre, i un altre, i un altre. Fins i tot, durant un temps va ser discoteca, on els villarencs hi anaven a ballar els caps de setmana. Eren moments, en els que la millor publicitat era la que es transmetia de boca a boca, amb els comentaris dels assistents al convit que allí s'havia celebrat a conseqüència d'una boda, una comunió o un bateig. Allò de internet, les xarxes socials o el tripadvisor, encara era Ciència Ficció en aquells temps. A partir d'aquell moment, els porcs ja no pasturen solts per aquell indret de la partida de las suertes, sinó que ho fan dins d'un perol bullint, en forma d'orella, de morro o de maneta de porc degudament trossejats, que en companyia de fesols, creïlles, bledes, cebes, penques i garreta de corder, fan una deliciosa olla churra amb el caldo sàviament travat. O dins d'un apetitós plat de pernil, elegantment tallat a mà i regat amb un bon vi de la terra, a poder ser un Viña Villar, un Cantalares, un Tàpies o, fins i tot, un senzill Laderas. O en forma de morca o de llonganissa o de xorisso remullats en generós allioli, dins d'un exquisit i cruixent entrepà de blanc i negre per a esmorzar, amb cacaus i olives. O en forma de deliciós secret ibèric, o d'una tendra carrillada, degudament acompanyats amb la suculenta guarnició d'unes creïlles fregides casolanes, o d'una sabrosa verdura a la planxa. Quaranta anys després, i després de la seua jubilació, el seu fill, Vidal López Herrero, porta la gerència del restaurant on la seua esposa, Rosa Gómez Martínez, és la jefa de cuina. És una generació que ha conegut els inicis humils d'este establiment i que han viscut el món de la gastronomia ja de ben xicotets. A cavall entre la tradicional Olla Xurra i l'avantguardista cuina d'autor, varen participar al Concurso de la Trufa de Andilla amb una suculenta tapa anomenada "Croqueta de jamón y queso curado, huevo poché y trufa rallada", on varen quedar en una bona posició. Ubicat als afores del Villar del Arzobispo, al costat de l'ermita de San Vicente, d'on reb el seu nom, este restaurant és un lloc on el menjar és un delit per al paladar. No vos en penedireu!
