L'altre dia vaig rebre per correu ordinari, la nova publicació de Manel Alonso i Català. De nou, utilitzant la novedosa tècnica del crowdfunding, a l'igual que va fer amb la publicació del disc "Després vingué la música", del què ja varem parlar en el seu moment, on coneguts músics valencians varen musicalitzar extraordinaris poemes seus, (si punxeu ací, podreu llegir l'entrada que varem escriure llavors, al voltant del disc en qüestió), l'escriptor de Puçol publica en paper allò que durant un parell d'anys ha anat publicant en format de columna al diari digital Morvedre.info, amb el títol Arruixa que plou. En ella, ens ha anat narrant puntualment tot allò que ha anat fent des del 1 de setembre de 2014, fins al 31 d'agost de 2016. El periòdic digital Morvedre.info va tancar abans de l'estiu del 2016 i per tant les darreres entrades del dietari no es varen publicar en suport digital i varen romandre inèdites fins a la seua publicació en paper. Els articles van estar tots revisats de nou abans de publicar-se en format de llibre, i se'ls va donar el format que podem gaudir ara mateix. El crowdfunding va començar el mes de febrer de dos mil setze i va concloure quaranta dies després, tot i donant-li una gran difusió per mitjà de les xarxes socials. Esta subscripció telemàtica em va sorprendre amb el peu canviat i en aquell moment no vaig poder pujar-me'n al màgic tren del crowdfunding. Després, vaig estar buscant a llibreries, tant generalistes com especialitzades, el seu llibre. I, curiosament, no el vaig trobat. Al final, per mitjà d'una transferencia duta a terme directament a l'editorial, he aconseguit tindre'l a les meues mans. Esta situació m'ha fet reflexionar d'una manera un tant amarga, al voltant de la situació de les publicacions en valencià, al voltant de les editorials, dels escriptors i de les llibreries. Bé, com deiem, amb una lectura amena, senzilla i agradable, utilitzant la tecnica del dietarisme, ens condensa eixos dos anys de la seua vida, al llarg de 231 pàgines a les quals, Manel ens conta, setmana a setmana, les vivencies viscudes al llarg d'estos dos anys i que, els qui el seguim a través de les xarxes socials, hem empatitzat amb ell i hem viscut, bé hem patit o bé hem gaudit, en la seua companyia. D'esta manera, ens hem introduït entre les seues lletres, per la porta trasera de la seua vida personal on, "durant vint-i-quatre mesos ha anat anotant setmana rere setmana les seues vivències, observacions, crítiques, reflexions, així com els seus sentiments i les seues emocions, tot conformant un artefacte literari on ens trobarem les petjades d'un home senzill i honest que, contra vent i marea, continua fent i refent la seua obra literària", com ben encertadament ens indica la sinopsi de la contraportada del seu llibre. Si en lloc de tractar-se d'un dietari, fora un programa de televisió, segurament tindria un format semblant a un Vint-i-quatre hores amb..., on un Manel Alonso despentinat i amb espardenyes d'estar per casa, ens aniria contant eixes experiències, davant d'un univers de llibres i aniria donant-li l'entonació que correspondria a cada moment. Les petjades de l'home invisible, em serveix -ens serveix- per a conèixer al Manel que menja i desmenja, beu i desbeu, dorm i va a comprar el pa al forn del cantó. Entre les línies d'esta publicació, per tant, descobrim a Nelo, a Nelet, el fill de la perla, al Manel pare, al Manel espós, al Manel fill, al Manel ciutadà, al Manel cívic, al Manel crític, al Manel polític, a l'escriptor, al poeta. En definitiva, a la persona. A Manel Alonso i Català.
