viernes, 2 de octubre de 2015

Carles Salvador

Enguany, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha declarat el dos-mil quinze com a "Any Carles Salvador". I encara que siempre que es declara "el día de...", "el mes de..." o "l'any de...", sol dur darrere seu algún tipus de despesa econòmica, veig que este no és el cas. I a més a més, pense que és una ocasió idònia per a que tot el món conega la llavor duta a terme pel nostre insigne mestre, poeta, escriptor, investigador, gramàtic... Carles Salvador va nàixer a València a l'any 1893, al castís carrer de Dalt, en ple barri del Carme de València. Va cursar estudis de Magisteri. El 1911 començà a treballar de mestre i, després d’exercir provisionalment a Almàssera, Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, a mitjans de 1916 ocupà definitivament una plaça a Benassal, on residí prop de 18 anys, fins al 1934 que tornà a València, a Benimaclet, per a continuar exercint la seua professió fins al final de la seua vida. Jo me'l l'imagine a un aula dels anys vint o trenta del segle passat, ensenyant als xiquets benassalencs les primeres lletres. Probablement, sent una persona de la capital, tal volta en més d'una ocasió es sentiría con el doctor Mateo al poble fictici de Sant Martí del Sella. O com D. Vicente Llatas Burgos al Villar. O com el mestre Canos a la Paterna dels anys vint del segle passat.  I a Benassal fou on va conèixer a qui fou la seua companya de tota la vida, la seua dona, Sofia Monferrer i on varen nàixer els seus fills, Carles i Sofia. Impulsor de la introducció del valencià a l’escola, fou membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. Col·laborador en la premsa valenciana amb articles literaris i gramaticals, sobretot en revistes com Taula de les Lletres Valencianes, La República de les Lletres o El Camí. Com a poeta fou un dels introductors de l'avantguardisme  a València, amb obres com Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Després de la guerra civil, la seua poesia va emprendre uns camins més tradicionals, d’aproximació al llorentinisme, amb la publicació de Nadal flor cordial (1943) o El fang i l'esperit (1951). Arran de l’aprovació de les Normes de Castello, el 1932, es convertí en el seu màxim difusor amb la publicació de diverses obres gramaticals i lexicogràfiques. A partir de 1949 va impulsar els cursos de llengua a  Lo Rat Penat, i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana que s’utilitzava com a llibre de text. Ens va deixar a l'any 1955, a la ciutat de València. Ja fa temps, em va arribar per herència un llibre amb una antologia de les seues obres, editat per la institució "Alfons el Magnànim", depenent de la Diputació Provincial de València, que em va servir per a conèixer i aprofondir una miqueta en la seua vida i en la seua obra. I la veritat és que paga la pena llegir-lo. Ací vos deixe un mosset:


Van rovellant-se els arbres
dins l'aire tardoral.
Han soterrat la vella
que feia mitja
                  al raig de sol
i el jove que collia roses
vermelles
al tany dels llavis pàl·lids.
Oh, els mocadors de fil estampats!

Comencen a refilar
els flautins
de les joves caderneres
i les figues blanques torcen el coll
entre el codony olorós,
el préssec de molla d'or
i el raïm que s'acosta al cup.



*
Poema de tardor(Rosa dels vents, 1930)


El cotó-en-pèl de les núvoles
emmotlla les roques lluents
de la muntanya calba.
L'herba de les olives
s'acurruca en feixos.
L'espígol afila les llances en l'aire fresc.
La perdiu que resta canta i riu
com l'infant matiner que va a l'escola.*