viernes, 26 de abril de 2013

Vicente aleixandre o la poesia del 27.


Tal volta si tinguerem l’elixir de l’eterna juventut o el do de la immortalitat, Vicente Aleixandre haguera cumplit hui cent quinze anys. No és la intenció d’este post escriure un article sesut i aburrit al voltant d’este fantàstic poeta, amb un análisi semàntic de figures estilístiques, recursos literaris i coses paregudes, ni tan sols fer un recorregut per la seua vida contant el seu “nasqué-visqué-muigué” com si fora una biografia treta d‘una enciclopèdia, sinò que més bé em limitaré a recordar en este dia el que va significar per a mi la seua poesia en un moment determinat de la meua vida.

El vaig descubrir en el Curs d’Orientació Universitària, l’antic COU. Tenia tota la vida per davant. Era l’època en què cada pas que es dóna és un descobriment, una troballa. Com troballa era cadascun dels poetes que eixe any vaig descubrir i que em varen acompanyar i que encara m’acompanyen: Estellés, Neruda, Huidobro, Bousoño, Blas de Otero,… He de reconèixer que sempre he tingut bons professors de llengua que m’han sabut inculcar l’estima per les llengües i la literatura. I potser açò ha fet que després haja continuat ampliant la bibliografia d’autors als que quasi podria considerar com de la família i que, amb el pas del temps, he anat llegint pel mer plaer de llegir, sense estar obligat per cap exame ni cap pla d’estudis.

He tornat a reelegir alguns poemas d’aquells libres que utilitzava a l’institut. I he tornat a reviure aquelles experiències i sensacions de flor novella que vaig gaudir en aquell momento. Així, Se querían, sempre em va recordar a un amic que en aquell moment estava vivint un apasionat idil.li amb una joveneta de la seua edad. Unidad en ella, a una famosa top model de l’època. Luna del Paraíso al campamento dels Tarsicios que disfrutaba en aquells estius de jove estudiant i on tants i bons amics vaig fer. Hija de la mar, a alguna xicona que començava a despuntar en la vida. Cuerpo sin amor a algun desaire amorós viscut en primera, segona o tercera persona. I així podria seguir enumerant un grapat més de versos. En definitiva, cadascun dels poemes que vaig llegir d’este autor li donava algun sentit a la meua vida i em feien vore-la d’una forma determinada, omplint-la d’un aire literari, a la volta que bohemi, que em va acompanyar durant la carrera i sobre tot durant la meua època d’opositor. De fet, cada agenda que encetava a principis d’any, anava encapçalada amb un poema de Vicente Aleixandre i un altre de Vicent Andrés Estellés, a banda de múltiples cites d’autors diversos, recopilades d’innumerables llocs, com podia ser un sobret de sucre, un llibre o un periòdic.

Sempre m’ha cridat l’atenció en els escriptors en general, en els poetes en particular i en Vicente Aleixandre en concret, cóm la seua delicada salut ha segut inversamente proporcional a la qualitat dels seus meravellosos versos. No oblidem que es tractava d’una persona que va haver de deixar el seu treball a una companyia de ferrocarrils i de professor auxiliar a l’Escola de Comerç per problemes de salud que li varen acompanyar tota la seua vida, obligant-lo a dur una vida de repós. Persona lletraferida alhora que malaltissa, açò va fer que li dedicara tot el temps a la seua passió: A la poesia.. D’eixa manera varem guanyar un excel.lent poeta que composava els seus versos tombat a un sofà, envoltat amb una manta, alhora que escrivia en un full que subjectava amb una fusta, en forma de carpeta.

Ja en l’ocàs de la seua vida, li va ser concedit el premi Nòbel de literatura a l’any 1977 en reconeiximent de la seua obra, com a membre d’una generació literària tan extraordinària com va ser la generación del vint-i-set. Conten que un periodista li va preguntar que cóm es sentia per la concesió de tan gran i important guardó i ell va respondre que no es sentia en ell mateix, sinò que es sentia en els demés. La veritat és que quan s’escriu un poema, un article, un post… una volta publicat ja deixa de ser de un mateix i passa a ser de domini públic, de tal forma que no tenim en este cas un poema escrit per Vicente Aleixandre, sinò que més bé tenim tants poemes en un, com lectors ha tingut el mateix. Això era el que em passava a mi quan llegia els seus versos quan tenia vint anys.

Hui, en el dia en que recordem el naiximent de Vicente Aleixandre, vos convide a llegir alguna coseta d’ell. Personalmente, i des el meu humil criteri, recomane la lectura del poema anomenat Hija de la mar del seu extraordinari poemari La destrucción o el amor. De tot cor, espere que vos agrade.


*****

Hija de la mar

Muchacha, corazón o sonrisa,
caliente nudo de presencia en el día,
irresponsable belleza que a sí misma se ignora,
ojos de azul radiante que estremece.

Tu inocencia como un mar en que vives-
qué pena a ti alcanzarte, tú sola isla aún intacta;
qué pecho el tuyo, playa o arena amada
que escurre entre los dedos aún sin forma.

Generosa presencia la de una niña que amar,
derribado o tendido cuerpo o playa a una brisa,
a unos ojos templados que te miran,
oreando un desnudo dócil a su tacto.

No mientas nunca, conserva siempre
tu inerte y armoniosa fiebre que no resiste,
playa o cuerpo dorado, muchacha que en la orilla
es siempre alguna concha que unas ondas dejaron.

Vive, vive como el mismo rumor de que has nacido;
escucha el son de tu madre imperiosa;
sé tú espuma que queda después de aquel amor,
después de que, agua o madre, la orilla se retira.