He parat a dinar a un àrea de servei que hi ha a l'autopista del Mediterrani. Torne de treballar i, després d'estar tot el matí a la feina, com calcule que a l'hora que arribe a casa ja serà massa tard per a dinar, opte per desviar-me del camí, pegar un mosset i omplir el dipòsit del vehicle de gasolina. D'esta manera, òmplic dos dipòsits alhora. El restaurant d'este àrea de servei és troba ubicat a un pas elevat que està damunt mateix de l'autopista, de tal manera que, un dina damunt mateix de l'asfalt a uns deu o vint metres d'alçada, mentre observa cóm passen per davall dels seus peus els vehicles diversos a velocitats elevades, tant com la carretera puga demanar o el conductor estiga dispost a donar-li. El restaurant, que funciona en règim d'autoservici, té una distribució allargada, que ocupa transversalment d'una banda a l'altra de l'autopista, de tal manera que comunica, a peu, a mena de pas elevat, una part i l'altra de la carretera, sense perill de ser embestit per cap de vehicle. Dintre mateix, hi ha unes finestres que donen cap al nord, cap a Barcelona, mentre que enfront hi han unes finestres que donen cap al sud, cap a València. Aguaite per la finestra que dóna cap al nord i veig passar els cotxes. Allà en la llunyania es divisa un cartell elevat enorm que anuncia una companyia de carburants. Estem enmig del no-res i es veu un horitzó de matolls i baladres, retallat al seu bell mig, pel negre asfalt esguitat per les línies vials blanques que delimiten els carrils per on circulen els vehicles. Com ja hem dit abans, és l'hora de dinar i per una autopista de pagament com esta en la que estic, no hi ha molt de trànsit que diguem, en este moment. Quan arriba l'hora de prendre el café i, mentre aguaite per la finestra que mira cap al sud, acluque una miqueta els ulls, car el sol molesta una miqueta a la vista. Es veu el mateix horitzó que retalla una incipient vesprada d'hivern asolejada i, en eixa mateixa llunyania, s'endevina una propera primavera que, a poc a poc, s'acosta. "La vida son los rios, que van a dar a la mar...", va escriure un dessolat Jorge Manrique ja fa més de cinc-cents anys, amb ocasió del trist transpàs de son pare, el maestre don Rodrigo. I mire de nou la carretera. En dóna la sensació que la seua corbatura té forma de riu. Des del lloc on em trobe, mire cap al nord i estic veient el meu passat. Mire cap al sud i endevine el futur. Perquè la.vida no és més que això: una incerta autopista per la qual circulem amb un vehicle prestat. Sabem on vàrem començar el recorregut amb un dipòsit plé de combustible, però no on conclourà. Quí ho sap? Al final, un arriba a la conclusió següent: que allò que és important, és que eixe recorregut el fem amb el major comfort posible. Després de prendre'm el café amb el sucre d'estes meditacions, torne al cotxe i segueixc el camí.
