Hui fa set anys que em vaig casar amb Carmen. Encara que pareix que fou despús-ahir, ja en són set els anys que en portem juntets en el dia a dia.
Molts i molt bons records són els que guarde a la ment i al cor, d’aquell esdeveniment:
El camí cap al Villar, els nervis propis, previs a la cerimònia, els núvols que
amenaçaven pluja i que varen deixar caure algunes gotes, -de fet, un any abans
ja varem comprar el calendari Saragossà, per a preveure quin oratge faria, i
no es va equivocar-, el recolzament que, amb la seua presència ens varen donar amics i familiars, que varen
vindre de totes les bandes, el convit posterior, que el varem celebrar a un
restaurant de Llíria, els regals que ens varen donar els amics després dels
postres, la tortada nupcial que va eixir de la cuina, amb les llums apagades del
restaurant, als acords de “La Conquesta del Paradís”, de Vangelis, i que varem
tallar amb una espassa de cristall, el ball amb el que va continuar la festa… Com
ja he dit al principi, són molts i molt bons els records que guarde d’aquell
dia i que m’han acompanyat en el camí. L’altre dia, vaig anar a netejar el
cotxe, tarea àrdua que em dóna una peresa titànica. Vaig espolsar les estoretes
dels peus, vaig passar l’aspiradora per l’interior del cotxe, amb un drap vaig
netejar la guantera del cotxe, així com els racons indomables on un es pot
trobar allò que menys es puga imaginar. Després vaig descarregar una mànega
d’aigua que feu que tot el seu exterior brillara com si fora el migdia clar. En
obrir el maleter, a un racó del mateix, entre una bossa on van els triangles reflectors
d’emergència, una caixa on porte un joc de llums, un drap per a netejar els
cristalls i un envàs de plàstic ple d’oli per al vehicle, m’he trobat amb una
figureta de porcellana: la que coronava la tortada nupcial i que ens varen
regalar en companyia de l’espassa de cristall després del banquet. Recorde que
el maleter del cotxe, en acabar la festa, el varem omplir fins a dalt: els regals
dels amics, els detallets que varen sobrar, les canastetes on es servien els
mateixos, un parell de caixes de puros i alguna altra cosa més que ara no recorde. En
arribar a casa varem descarregar-ho tot, però se’ns va quedar oblidada la
figureta dins del maleter. I ara, amb el pas del temps, l’he rescatada d’allà dins.
He pogut comprovar que continua intacta, sense ningun pelat. I en eixe moment,
jo pense en la quantitat de viatges que hem fet amb el vehicle, la quantitat de
corbes que hem girat, les maletes que hem carregat dins del maleter, i en les
voltes que ha rodat el vehicle per dins de la ciutat. I alhora em venen a la
ment les corbes de la vida: els bons moments i els no tan bons viscuts en
companyia de Carmen, les hores altes i les hores baixes, les alegries i les
penes, la salut i la malaltia. La pobresa i la riquesa, que es diu a la cerimònia nupcial. Em plantege si
pujar la figureta a casa i deixar-la a un estant de la llibreria. Però pense
que és millor deixar-la allà on està, com a termòmetre del nostre amor o com una metàfora pura de la vida mateixa.
