Formació

Una de les tasques que al treball em varen encomanar fa un temps, va ser formar a dos persones en les martingales pròpies del meu ofici. I, tal com se'm va encomanar, així ho he fet. Són dos persones preparades, llestes i amb moltes ganes de treballar. L. és una persona jove, dinàmica, a la que podríem incloure dins de la generació anomenada dels "mil.lennials". Este és el seu primer treball, al qual s'enfronta amb una preparació personal molt més que suficient per a la faena a desenvolupar. És una pissarra en blanc en la que tinc el privilegi d'escriure amb el clarió de la meua bona voluntat, els meus coneixements i la meua saviesa, les primeres paraules de la seua vida laboral. M., la pissarra professional de la qual tinc també el privilegi de continuar escrivint amb els clarions de colors que hem dit abans, pel contrari, és una persona ja quallada en el món laboral, amb una dilatada experiència profesional anterior, i que transmet molta seguretat en si mateixa a l'hora de fer les coses. Busca sempre la seua satisfacció personal i professional en el treball. Per això, a l'acceptar este nou repte, estic ben segur que en esta nova etapa que se li obri per davant, aconseguirà un triomf personal i professional extraordinari. Després d'un període de formació més o menys extens -mai és prou- ha arribat el moment de demostrar tot allò que han aprés, la qual cosa sé que ho faran sense molt d'esforç. Allò que jo volia amb la formació donada és que qui la rebera, si se'm permet el símil militar, que no acabara sent un sergent xusquer, sinó un oficial d'acadèmia. O, si se'm permet el símil musical, que no fora un músic de carrer que ha aprés a tocar la trompeta d'oïda, sinó músic de conservatori que sap llegir qualsevol partitura al faristol i interpretar-la amb un instrument musical qualsevol. Però, sobretot, des d'un punt de vista personal meu, si he de destacar alguna cosa amb açò de formar a altres persones, no és tant la formació donada, sinó la rebuda. Perquè la verdadera formació, per una banda, és un bumerang d'anada i tornada: encara recorde quan vaig començar en el món laboral a esta empresa en què ja fa més de quinze anys que porte, i jo era eixa pissarra en blanc que dèiem abans. Hi va haver una persona que, amb molta paciència i molta delicadesa em va ensenyar moltes coses, que són les que ara sé, alhora que treballàvem braç a braç en un projecte prou interessant. Després en varen vindre altres amb les que ara mateix treballe, també braç a braç, i de les que també vaig deprendre un bon grapat de coses. A més a més, la formació és, per altra banda, una llàntia encesa que, alhora que dóna llum, es retroalimenta d'allò que les persones que són formades transmeten. I, he pogut comprobar en primera persona que, contra més posa esment un en donar eixa formació, més aprèn un mateix dels demés. A mi m'ha servit per a assolir coneixements apressos, per a recordar coneixements oblidats en la nit de la meua memòria i per a descobrir dins de mi mateix una sèrie de sentiments que s'acosten a la paternitat, que no sabia ni que els tenia dins de mi. Al final del recorregut, un arriba a la conclusió, després d'unes àrides sessions de formació i d'una posada en funcionament d'allò que s'ha explicat en un entorn real, que en açò de l'aprenentatge, no sé qui ha format a qui. Esta tasca de formació, ha sigut, per a mi, una experiència laboral increíble.

Quaranta-sis

Hui és el meu aniversari. D'acord amb l'esperança de vida actual, que per a nosaltres es troba en els 83 anys, em trobe, si no hi ha cap de sobresalt imprevist que ho impedisca, en el mig exacte de la meua existència. Això vol dir que, des que vaig nàixer fins al dia de hui, hi ha tant de camí recorregut, com el que em queda per recórrer fins que arribe el moment en què el guitarró es trenque definitivament. Si acompare la meua vida a un taronjar, em trobaria en aquell dia de tardor en el que un va a la Corrucossa, o als Fondos, o a la Canal Fonda i descobreix eixe paisatge bucòlic esguitat de color taronja entre el verd de les fulles dels arbres, amb el que el llaurador somnia totes les nits. O en un calorós dia d'estiu, quan el sol es troba al migdia al seu zenit. Ara mateix mire pel retrovisor de la meua vida, i no puc evitar vore'm com a aquell xiquet prim amb ulleretes que jugava de menut pels carrers de Paterna. Què és el que queda d'ell? Dels seus jocs? Dels seus projectes? Sempre que felicite a alguna altra persona pel seu aniversari a través de les xarxes socials solc escriure alguna cosa pareguda a la següent: "Diuen que complir anys és complir somnis, Quin és el teu?". I, ara, em faig a mi mateix la mateixa reflexió. Quins són els meus somnis? En són tants i tan variats, que necessitaria uns quants blogs com este per a descriure'ls. I és que, per a seguir complint anys, sempre hem de tindre un somni a complir, una paraula per a dir, un poema per a escriure i una lliçó per a aprendre. Perquè quan arribe el dia en què s'esgoten els somnis, les paraules s'evaporen, els versos es diluïsquen i les lliçons ja estiguen totes apresses, serà quan deixaré de ser persona per a convertir-me en un simple ésser amb cames i braços que va bambant per la superfície de la terra. Hi havia fa temps un anunci de sopes instantànies, que deia "Cueces o enriqueces?" Ara, quan la maduresa comença a niuar-se als meus cabells i els pensaments meus ja comencen a sedimentar-se com si foren un pessic d'argila de Terracànters, és quan un se n'adona que en això consisteix la vida: que un pot coure la seua vida deixant passar tranquil·lament el temps i donant-li anys a la vida, o pot enriquir-la de forma agradable, donant-li vida als anys. Deia el poeta Jaime Gil de Biedma, "Que la vida iba en serio, empecé a darme cuenta tarde". Ara, quan ha arribat el dia el que en complisc quaranta-sis anys, quan un no pot evitar extranyar-se de cóm d'apressa passa el temps, només demane que, durant tot eixe temps que em quede de vida, que no falle a qui en mi ha confiat, que sempre puga tindre una paraula d'alé per al desanimat, un braç estés per a fer una forta abraçada per al desconhortat i un muscle ferm per a recolzar el cap d'aquell que realment ho necessite.