any nou

Des d'estes sencilles lletres, vos desitgem que el proper 2017 siga millor que este 2016 que ara acaba. Feliç any nou!!

Nadals

Nadals fa gust de nou retrobament, de sopar a la llar antiga, de torró de dolça ametla, de càlida abraçada, de llàntia encesa a mitjanit. Dos mil anys després continua nasquent el Senyor, ara entre cartons, enmig de nosaltres, a l'ombra de les llums iridescents dels grans magatzems. Fem entre tots, que la seua ombra siga  llum. Que la seua llum siga estel. Que el seu estel siga camí. Que el seu camí guie els teus passos. Que els teus passos et porten allà on els teus somnis et conduisquen. I que els teus somnis et conduisquen cap a la felicitat.

 Bon Nadal!!

Nadia Nerea

La solidaritat és aquella relació de fraternitat, de sosteniment recíproc, que lliga els diversos membres d'una col·lectivitat en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns. La caritat, pel contrari, és aquell sentiment de compassió o de solidaritat que impulsa a comprendre o a ajudar els altres. Es pot ser caritatiu, i no ser solidari. I també, pel contrari, es pot ser solidari i no ser caritatiu. En definitiva, tant la caritat com la solidaritat, són  dos sentiments que ennobleixen  a les persones. Recentment ens hem desdijunat als diaris amb la trista notícia de la detenció dels pares d'una xiqueta diagnosticada amb una malaltia rara com és la tricotiodistrofia, per un presumpte delicte d'estafa, a consequència de la recaptació de fons per a, en principi, fer front al tractament mèdic de la xiqueta, notícia que ens ha deixat a tots amb la boca oberta. De nou ens trobem davant la picaresca de presumptes roders i buscavides que tantes pàgines ha omplit la nostra literatura, com poden ser el buscon llamado Pablos, Guzman de Alfarache, el Lazarillo de Tormes als segles XVI i XVII, Luis Candela o Curro Jiménez al segle XIX amb trabuc inclós, i, ja entrats en el segle XX, tenim a eixos mateixos personatges, però actualitzats amb trage xaqueta i corbata, magistralment descrits a sèries de televisió com "Los ladrones van a la oficina". En el cas que ara mateix ens incumbeix, podem vore cóm eixa picaresca s'actualitza al segle XXI amb l'utilització de les noves tecnologies, per a abusar de la confiança del personal, en este cas, amb el plus de lesivitat i de falta d'escrúpols que consisteix a jugar amb els sentiments dels demés, utilitzant una malaltia crònica real i a la seua filla com a reclam publicitari. Estant en l'època de l'any en la que estem, els mitjans de comunicació, que són capaços d'ascendre sense contrastar o d'afonar a qualsevol a pena de telediari amb un simple titular, s'enfronten a una campanya de Nadal, on, dins de la seua programació, hi haurà telemaratons per a recaptar fons per a causes nobles i que, de segur, es voran perjudicades a causa dels fets presumptament delictius que estem comentant. Si llegim la notícia del revés i li llevem tot el sensacionalisme al qual ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, podrem observar que el cas de la cobdícia dels pares de la xiqueta Nadia Nerea, no és, afortunadament, només que una taronja podrida dins del camp. Hi ha molts casos de xiquets i xiquetes que, apareixent o no als mitjans de comunicació, amb malalties molt més greus, amb ajudes o sense, els seus pares afronten econòmica i emocionalment la situació amb una transparència, una dignitat, un somriure i una capacitat de superació digna d'elogi, que es mereixen tota l'admiració de tots nosaltres. Com sol ocórrer en estos casos, la corda sempre es trenca per la part més fràgil, i, lamentablement, en este cas, la persona perjudicada de forma directa, és la pròpia xiqueta, car els seus pares ja li han deixat la pitjor herència: l'ostracisme.

Fotografia: http://www.shurya.com/causas-emocionales-de-las-manos/

Falles

Em resulta una miqueta estrany parlar de falles en ple més de desembre. Però és que, el passat dia trenta de novembre de 2016, el 11º Comitè Intergovernamental de la UNESCO, a la ciutat etíopa d'Addis Abeba, va  confirmar que la candidatura de les Falles era ja oficialment Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una molt bona i grata notícia per a tots els valencians que, des de l'any 2011 en què es va demanar, esperàvem amb expectació que fora una realitat. Es tracta d'un merescut reconeixement a la llavor duta a terme per tanta gent al llarg dels temps, que ha treballat i que treballa dia a dia d'una manera callada per a que la festa fallera tinga la dignitat que realment es mereix. En primer lloc, recordem el gremi de fusters ja que, en arribar la primavera, a cada taller de carpinteria, es feia neteja de totes les deixalles de fusta que s'anaven acumulant durant l'hivern i, a la porta de casa li calaven foc, en una mena de rite de purificació. També recordem al primer que va caricaturitzar a un veí o algun fet ocorregut, i que, donat el tarannà guasó del qual gaudim els valencians, causaria al menys el somriure de qui contemplara aquells primers esbossos de ninots. Recordem al primer que va demanar una estoreta velleta per a la falla de sant Josep i li va calar foc a aquella primerenca i paleolítica falla. Recordem a aquells que varen fer de les falles un instrument per a protegir el valencià, en aquell temps en què estava prohibit parlar-lo i en el que es va restringir el seu us només a l'àmbit domèstic. Recordem els artistes fallers, que fan realitat el monument faller, els poetes festius, que amb els seus versos condimenten la falla amb el punt picant de la crítica, els impressors, que són l'altaveu de la falla i els crítics, que som tots i cadascun dels que llegim eixa crítica. Recordem les diverses comissions falleres: els seus presidents, secretaris, tresorers, vocals, que es desviuen per la festa, així com les seues falleres majors i la resta de falleres i fallers, que li donen el colorit que esta festa necessita. Recordem als qui fan de les falles una part important de la seua vida: els fallers de base que s'encarreguen de forma totalment altruista i desinteressada de preparar els playbacks, d'arreglar les carrosses per a la cavalcada, d'ajudar a l'artista faller a montar la falla, a carregar i descarregar sacs d'arena, moure les tanques per a que no s'acoste ningú al monument faller, a preparar les taules per a dinar o sopar enmig del carrer, i tantes i tantes tarees no recompensades, només que amb la satisfacció de fer més gran la falla pròpia. Recordem els sufrits veïns que aguanten estoicament desperts fins a les tantes de la matinada, entre el suplici d'escoltar la cançó "el fallero", ininterrompudament, una i altra volta,  i la mala llet d'haver d'alçar-se de bon matí per a anar a treballar sense haver descansat prou. Recordem als que se'n van de València durant eixos dies per a tindre una miqueta de pau i també als milers i milers de visitants, que venen adrede per a gaudir insaciablement de la festa fallera. Recordem a tots els patrocinadors, esponsors, falleros d'honor, i en definitiva els qui colaboren econòmicament per a que esta festa siga una realitat.  Recordem als que es giten de bon matí, després d'haver estat mirant falles durant tota la nit i a aquells que s'alcen adrede de matinada per a poder vore-les tranquilament, sense que ningú els moleste. Recordem els que aguanten pacientment vàries hores de plantó per a gaudir d'una bona mascletà i després encara tenen l'ànim de vitorejar al mestre pirotècnic, amb el mocador d'herbes al coll i el barret de palla al cap.   Recordem els floristes, els restauradors, els joiers, els perruquers, els músics, els pirotècnis, els mims de carrer, els venedors ambulants, les bunyoleres, els que tiren trons de bac, els que passegen atropelladament entre la gent, els qui porten al xiquet xicotet sobre els muscles per a que veja millor el passacarrer... Entre tots hem aconseguit que les falles siguen patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Institut

Enguany fa vint-i-cinc anys que vaig acabar el batxillerat a l'institut de Paterna. Era aquell Batxillerat Unificat Polivalent, també anomenat BUP, que es va aprovar per la Ley 14/1970, de 4 d'agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa, que va definir el nostre sistema educatiu, i que va durar fins a l'any 1990, amb l'aprovació de la LOGSE. Una volta acabada l'EGB, després d' un estiu de incertesa respecte al futur més immediat, anar a l'institut significava canviar una serie de rutines i, d'eixa manera, començar-ne unes altres. Ja no era l'escola on, en el recreo es jugava a "Uno, equis, dos" amb una pilota feta amb el paper d'alumini amb el que s'embolicava l'entrepà de tots i cadascun dels xiquets de la classe, sinó que eixe nou centre educatiu passava a ser el lloc on un coincideix amb part dels amiguets amb els qui va fer l'EGB, però també amb el veinet amb qui jugava al futbol al carrer després d'eixir de l'escola i a qui li començava a canviar la veu, o amb aquella amigueta de la infància, filla d'aquells amics dels teus pares amb la que jugaves el dia de Pasqua, o el dia de Nadals, en companyia d'altres xiquets, i a la que també li anava canviant la seua fesonomia. Anar a l'institut significava ser una miqueta més major. Era deixar d'anar tots els xiquets en fila índia per a entrar a classe, i canviar-ho pel fet d'anar a l'aula quan un volia, sense necessitat de donar explicacions, tot i apelant només que a la responsabilitat d'un mateix. És el moment de deixar de interioritzar allò que deien els demés, per a començar a ser un mateix i a pensar per un mateix. És el temps en el que un canvia la música de Parchis i de Regaliz, per les cançons d'U2 i dels Simple Minds per a, almenys,  aparençar que un és una miqueta més major. Tot és un canvi. És l'època de les primeres discoteques, les primeres cigarretes i els primers cubates. Del descobriment de l'amor i també del sexe. És moment de mirar des del passat, cap al futur, a partir dels ciments que, en cada persona, en eixos moments s'estan començant a fraguar. És temps de canvi i de creixement tant en l'aspecte físic com en el intelectual, el qual es du a terme amb el descobriment del món, de la mà de professors de la talla de Teresa Peiró, Isabel Llàcer, Miquel Gómez, Remei Miralles, Carmen Torres, Zoilo Navarro, Lluïsa Vanyó, José Manuel Mayer,  Consuelo Valero, Julià... Sé que en són molts més però ara mateix no me'n recorde de tots. Vint i cinc anys després em retrobe, de colp i volta, amb la meua adolescència i la meua adolescència es retroba novament amb mi.