Fer harca.

Conten els antics que fa molts, moltíssims anys, probablement més de cent, quan encara no s'havia descobert ni la radio ni la televisió ni moltíssim menys la informàtica ni les videoconsoles ni els videojocs, els xiquets i els no tan xicotets es divertien fent harca. No n'hi havia molta  més oferta de diversió que algun ball als dies de festa gran, el anar a passejar per la carretera els diumenges de vesprada i el fer rogle per les nits a la fresca. Per este motiu, una forma de diversió era anar a fer harca. Consistia en el següent: En una banda s'ubicaven un grapat de xiquets. En una altra banda, un altre grapat. I a partir d'una senyal donada, prèviament establida, es llançaven pedres els uns contra els altres. Etimològicament, esta expressió de "harca", prové de l'àrab marroquí i fa referència a "moviment de tropes, pas de càrrega". Era, per tant, la lluita a pedrades entre els xiquets entre els que hi havia algún tipus de rivalitat. Eren de carrers, de barris o de pobles diferents que, utilitzant  algun element natural com puga ser un barranc, una sèquia o un montícul com a trinxera, mamprenien a pedrades els uns contra els altres, per a divertir-se i guanyar al bàndol contrari. Esta modalitat de kale borroka sense cap tipus de ideologia ni color polític que no fóra més que el fet de divertir-se i de passar-s'ho bé, sense cap tipus de maldat i de malícia més que la crueltat pròpia d'un menut en plena adolescència, feu que més d'un se n'anara a casa amb una pedrada al cap, una moradura, una trompada, un braç trencat o mellat d'una dent. Per este motiu, quan els xiquets se n'anaven al carrer a jugar, les mares els deien "No vages a fer harca". "Com em diguen que t'han vist fent harca, t'apanyaré". I rinyes paregudes. En tornar del front de batalla particular, la bronca era tant per a la part pasiva com per a la part activa de la lluita. El qui havia patit la ferida rebia el sermó corresponent, pero també si s'endevinava quí havia segut el causant, se'l castigava per a que no tornara a ocòrrer.

Preguntant als més antics al voltant d'este tema, em conten que els xiquets de Paterna amb qui, o millor dit, contra qui feien harca era sobretot amb els xiquets de Benimàmet. Utilitzant el barranc d'Endolça com a trinxera i com a frontera natural, els uns llançaven als altres i els altres contra els uns, pedres i més pedres. Probablement n'hi hauria algun ferit que altre. Algun braç trencat, alguna magulladura. No ho sé. El que sí que m'han contat és que en una ocasió, d'açò farà cent anys, els xicons de Paterna, entre pedrada i pedrada, es varen envalentir i varen travessar el barranc d'Endolça. Els xicons de Benimàmet varen retrocedir, mentre els paterners guanyaven terreny. A pedrades pels carres de Benimàmet, al final arribaren a la plaça, on algú va llançar una pedra amb força conra el rellotge del poble que allà hi havia i el va trencar. No sé al final cóm acabaria la història. Però estic ben segur que amb alguna bufetada que altra i amb algun castic que altre, segur!

Figues.

Els iaios de ma mare vivien a Campanar, enmig de l'horta, en el camí que uneix Paterna amb la capital. Tenien una alqueria anomenada Alcria de Lleonart, rodejada per unes fanecades de terreny on cultivaven tot tipus de collites. A l'entrada n'hi havia una figuera enorme que feia unes figues negres, napolitanes molt, però que molt dolces. Als anys setanta, mon pare li va arrancar un rebrotim i el va plantar al camp que teniem a la Canal Fonda, a un cantó, a la zona de la boquera, per on passa la sèquia de Tormos. Aquella branca va arrelar, va créixer i es va convertir en una figuera quasi tan gran com aquella de la que va nàixer. Mon pare i jo, quan anàvem a l'horta, en els mesos de l'estiu, dedicàvem un temps a collir les figues que en eixe moment ja estaven madures. Les més baixetes, les que estaven a l'altura del braç, d'un pessic i amb un xicotet colp de mà les colliem. Les més altes, aquelles a les que ni donant un bot, ni doblant la branca arribàvem, les colliem amb ajuda d'una filosa que mon pare tenia amagada entre les branques d'un taronger. Amb molta cura i molta més delicadesa, amb una paciència infinita, s'havia d'atinar a introduir la figa dins del cap de la filosa. I una volta dins, des de la base de la canya, d'un sol colp, s'havia de fer un gir transversal que arrancara la figa pel mugró. En acabant, conforme s'anaven collint, s'anaven depositant, una a una, dins d'un basquet prèviament decorat per a l'ocasió amb fulles de figuera, col·locades de tal forma que cobrien o folraven la part de dins de la canasteta. Al collir la figa, si s'arrancava pel mugró, solia manar una o dos gotetes d'un líquid blanc, lletós. Mon pare, sempre em deia "Aspai, que eixa lleteta és veneno". En arribar a casa li les donava a ma mare, com si li entregara la flor de l'Edelweis, tot dient-li: "Tasta-les, que són de la llavor de Campanar". Recorde el color morat fosc de la seua pell i el roig-vi de la seua polpa, així com els clavills delicadíssims que ens mostraven la seua carn dolcíssima. Amb una pressió donada amb la punteta dels dits, s'obria en dos la figa. I d'un mos, ajudat per la llengua i xuplant alhora per a que no caiguera a terra, un es quedava amb la pell morada als dits i la polpa dins de la boca que, de dos mossos anava a parar directament a l'estómac. Els més sibarites les acompanyaven amb rosquilletes i una copeta de cassalla, especialment per a desdijunar-se. Recorde el gust dolç, extraordinàriament dolç que es quedava estés per tota la boca durant uns minuts, que desapareixia al fer un glop d'aigua. Este ritual de collita començava a finals de juny, -"Per a Sant Joan, bacores, verdes o madures, bacores segures"- i durava el mes de juliol,  -"Les figues de juliol, porten dol."- es prolongava durant el mes d'agost, -"Bona vista vejam i figues en agost"- i concloïa a finals de setembre "a Sant Miquel, la figa ja va de repèl".

L'escola.

Fotografia: Llibre de festes en honor al
Stm. Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. Any 1976.

Principis de setembre. És l’època de l’any en què mampren l’escola per als xiquets. Quan comença a acurtar el dia, de nou tornen a anar amb la motxilla a l’esquena, plena amb llibres nous, llapisseres, retoladors, colorins, gomes d’esborrar… Ara m'entropesse pel carrer amb un grupet de xiquets i de xiquetes que van pacientment camí de l’escola. I pense que jo també vaig ser xiquet algun dia, com ells i també vaig anar a l’escola. Jo aní al col·legi Villar Palasí de Paterna, durant la dècada dels huitantes. Allí vaig fer els dos anys de pàrvuls i els huit de l’EGB. Era època de canvis, els quals un no se n’adona en el moment, sinó quan  ja s’és major i es llança la mirada cap enrere. Recorde que va ser una etapa de la meua vida on vaig ser feliç, immensament feliç, en la qual no havia de preocupar-me de res, només que de jugar i d’estudiar. Ara mateix em ve a la ment l'emoció d’estrenar colorins nous. El retrobament amb els amiguets de la infància, després de l’estiu i amb els mestres que et volen. El ser un any més major i per tant, el fer front a un curs una miqueta més difícil que el de l’any passat. L’agafar el clarió d’una manera furtiva en acabar la classe, per a escriure amb la complicitat de tres o quatre amiguets, un tímid “Hola” a la pissarra de l’aula. L’escriure cent voltes “No hablaré en clase” a la llibreta de dos línies i una ratlla roja al marge. El puntual soroll de la sirena al entrar a classe. La filera de carteres a terra guardant un lloc en la fila de cada classe, a la pista on es jugava a futbito. La bronca de Pepón el conserge, que renyia els xiquets que es portaven malament. L’autobus que duia i replegava els xiquets que venien de la Canyada. La fila índia que formàvem els xiquets de la mateixa classe, uns darrere dels altres, que recorria el pati, pujava les escales i es dirigia a l’aula. La bossa de llepolies que un  duia a classe el dia del seu “cumple” i que, amb el permís del mestre es repartia entre tots els xiquets. L’olor de la goma d’esborrar de nata. La pilota que es feia casolanament amb el paper d’alumini que envoltava els esmorzars, amb la que jugavem a “Uno, equis, dos” i a béisbol. Recorde Dª Carmen López en pàrvuls, D. Paco Barambio, el seu marit de 1er. a 5é. d’EGB. Dª Isabel Cañas i D. Juan Antonio Llopis, de 6é a 8é. Ells varen ser els mestres que ens varen ensenyar tantes i tantes coses, que crec que mai els estarem suficientment agraïts per la seua dedicació, la seua constància, la seua il·lusió, la seua perseverança i la seua paciència amb els xiquets que erem en aquell moment. Molts més varen ser els mestres que varen passar per aquelles aules i que no els vaig tindre. Amb por de deixar-me a més d’un, podria nomenar, entre altres, a D. Manuel, D. José María, Dª Pilar, D. José Tarazona, Dª Rosa, Dª María Teresa, D. Francisco Peinado, D. Vicente, D. Marcial,… Sobretot, el record més entranyable el guarde per als meus companys i, a més a més, amics, amb els quals vaig compartir pupitres, jocs, alegries,alguna que altra pena, però sobretot l’esforç del dia a dia. Com diria Manuel Vicent a Contraparaíso, era una època en que “…el amor era una sonrisa de mi madre, el placer era cualquier dulce de la despensa, el orden, era la mirada severa de mi padre..." Tot açò pense mentrimentres veig passar un grupet de xiquets i de xiquetes que van cap a l’escola. I pense que cada any que passa, veig els xiquets una miqueta més xicotets. Però la veritat és que, any rere any, ells sempre tindran la meteixa edat. I qui realment és un any més major, eixe sóc jo!!.