Després d'estar una llarga estona sense parar de treballar, note que, de repent i sednse adonar-me'n apenes , se m'obri la boca fins a extrems insospitats en un moviment espasmòdic que em fa inspirar bona quantitat d'aire i a continuació li segueix una expiració prolongada que em fa buidar els pulmons de tota eixa quantitat d'aire, d'un colp inspirat. Ha segut un badall d'estos d'antologia que, probablement en els anals de la història encara no estiga ni registrat. N'hi ha que vore quina cosa més simple i alhora complicada és açò de badallar. No n'hi ha ninguna norma escrita al respecte. Se'ns apareix de sobte, com si fora una mala gana, influenciat per la fam, la son, el cansament o el fastidi. I ens fa gaudir d'un cert plaer que ens fa desconnectar durant uns segons de l'activitat que en eixe moment estem fent.
N'hi ha qui badalla obrint la boca, ben oberta, com si d'un precipici es tractara. N'hi ha qui l'acompanya de banda sonora original gutural, el soroll de la qual guarda una relació inversament proporcional al número de persones que en eixe moment ens acompanyen, així com el grau de confiança que tingam amb les mateixes.Així, contra menys persones n'hi hagen en eixe moment al nostre voltant i més confiança tingam amb elles, més sorollós serà el badall en qüestió. I al revés: Contra més gent n'hi haja al nostre voltant i menys confiança tingam amb ells, més discrets serem amb el nostre badall.
N'hi ha qui, a més a més d'obrir la boca acompanyada de banda sonora original gutural, l'acompanya, a més a més, d'una extraordinària coreografia en la qual, estirant els braços com si es tractaren d'aspes de molins de vent, es desperea per a desentumir-se els músculs del cos. N'hi ha qui -estos són els més sibarites de la badallada- a més a més es posen dempeus i arquegen l'esquena tot deixant caure el cap cap enrere, al mateix temps que llancen els punys contra l'aire, en creu, tot i estirant cadascun dels músculs del seu cos. A estos últims se'ls sol vore al llagrimall cóm els brota alguna llàgrima de plaer que sol fer un xicotet solc al llar de la galta i acaba anant a parar al coll de la camisa. Açò és ja per a nota.
No deixa de ser curiós el grau d'empatia i de complicitat que arrastra un badall de forma que, quan un du a terme esta acció, tots els que estan al seu voltant, acaben badallant com si d'un concurs, amb premi suculent inclòs, es tractara. Però encara que els més educats acaben col·locant la ma a la boca, per a no apegar el badall als demés, doncs no n'hi ha manera. Al final acaba tot el món obrint la boca, encara que no es tinga ni gana, ni set, ni estiga cansat. Són els misteris de la natura, per als quals no en tenim, de resposta., El que sí que veig és que tu que m'estàs llegint, ja has badallat més de tres voltes seguides des de que vares començar a llegir esta entrada. Així que, per a evitar avorrir-te més, ho deixarem ací fins a una altra vegada.
