Emma Cohen

Ha aparegut als mitjans de comunicació esta setmana, la notícia de la trista desaparició d'Emma Cohen. Nascuda a Barcelona i resident a Madrid, ha segut una artista polifacètica: actriu, articulista, escriptora i directora de cinema, també fou parella sentimental de Fernando Fernán Gómez. Ha interpretat diversos papers a pelicules com Celedonio y yo somos así, Condenado a vivir, o Al otro lado del espejo entre altres. També ha dirigit pelicules com La Plaza o Quería dormir en paz. Però els qui estem en una franja d'edad entre els 40 i els 50 anys, tots la recordem especialment per ser l'ànima de la gallina Caponata. Allà a meitat  dels anys setanta, una nova sèrie per a xiquets anomenada "Barrio Sésamo", començava a emitirse a Televisió Espanyola. És tractava d'una adaptació de la sèrie nordamericana Sesame Street, que basada en l'esquema de tele-teatre infantil, feia la delícia del públic més menut, amb personatges de titelles com Epi i Blas, Supercoco o la granota Gustavo entre altres, els quals, alhora que educaven, explicaven als xiquets conceptes elementals com amunt i avall, prop o lluny. Recorde aquell televisor en blanc i negre que només retransmetia els senyals del primer canal de Televisió Espanyola i el segon canal per la UHF. Des de que s'encenia el televisor fins que es veien les primeres imatges, havia d'esperar set o huit minuts, mentre em menjava el berenar que consistia en el clàssic entrepà amb un bollo de xocolata que atravessava longitudinalment el pa. En acabant, era moment de fer els deures que un gojós don Paco Barambio ens havia possat per a fer a casa. Eren temps en els quals la única preocupació era anar a l'escola i jugar, quedar amb els amiguets i passar la vesprada jugant al futbol amb el baló de reglament que li havien deixat els reis mags al més futboler del grup, mentre a cada xut al baló un somniava en ser Arconada o el nostre Subirats. O bé a l'escondite, o a xurro va! La plaça del poble, a Paterna, encara estava empedrada. El carrer tort acabava en la casa de la tia Sílvia la comare, en la façana de la qual es podia llegir la cartellera del cine Palafox. La plaça de la replaçeta, recien agranada i regada després d'un llarg matí de mercat, el carrer teniente Alfonso o Eduardo Dato, eren els llocs ideals per a jugar, tot i aprofitant un solar o un tros de vorera més ampla.  Eren vesprades llargues, que acabaven a poqueta nit, quan una veu cridava des d'una finestra anònima, en un to entreverat entre la fermesa la tendresa, -la de la mare- dient-nos que era l'hora d'anar a sopar.