La finca on jo visc, és un edifici que té vint-i-huit portes. En una d'elles, hi viu un xiquet de no més d'onze anys, en companyia dels seus pares. És el major de varios germanets, i per això mateix, veig que se li exigeixen més responsabilitats de les que, d'acord a la seua edat li corresponen. De fet, alguna volta l'he vist a la porta del pati, carregat amb la bossa de la compra, o pel carrer portant de la mà a algun germanet cap a algun lloc, o tornant de qualsevol altre. També l'he vist, com és normal a la seua edat, amb una pilota a la mà, o jugant amb altres amiguets al parc que hi ha darrere de ma casa. L'altre dia vaig coincidir amb ell a l'ascensor, que és el lloc on es produeixen les converses més intrancendents, però també les més importants de la convivència veïnal. Un comença parlant del tema estrella d'ascensor, que és el temps i acaba arreglant el país en un interval d'un parell de minuts, que és el que ve a durar el viatge. La pregunta obligada, dirigida a un xiquet d'onze anys, és el típic ,"Cóm et va l'escola?" "Què vols ser de major?" i altres similars. Eren les set del matí i jo em dirigia cap al treball. El meu veinet, anava al forn a comprar el pà. Li vaig fer la pregunta pertinent. "Y tu, qué quieres ser cuando seas mayor? Després de contestar-me el xiquet, amb el clàssic "Futbolista!" jo li vaig replicar: "Luego al cole, eh? Que si el dia de mañana quieres ser una persona de provecho, hay que estudiar mucho". Contestació que em va agraïr amb un somriure. Una volta ens vàrem despedir i vaig anar cap al cotxe, em vaig quedar pensant al voltant de les paraules que jo li havia dit. I em vaig enrecordar d'un senyor de Paterna que quan jo era menut, em va fer la mateixa pregunta: que què volia ser de major. Jo no recorde què li vaig contestar. Probablement, futbolista, torero o alguna cosa versemblant. I aquell home, em va dir: "En la vida, hay que estudiar mucho para trabajar poco". A aquell home, li va anar molt bé en la vida, tal volta, massa bé, si bé em consta que, sense escrúpols, es va aprofitar de la ignorància de persones sense estudis per a fer la fortuna que va aconseguir amassar al final de la seua vida i pareix ser que va tindre molts enemics. Aquella reflexió que em va fer quan jo tenia a penes uns deu anys, se'm va quedar gravada al cervell. I hui, trenta o quaranta anys després, em ve a la memòria, a partir de la conversa mantinguda amb el meu veinet a l'ascensor. Canvien les persones i els temps. Però les circumstàncies, en el temps, es repeteixen. I tornen una altra volta a ser les mateixes.Fotografia:http://blogs.20minutos.es/ezcultura/category/ciudades/
