El papa Benedicte XIII, més conegut com el papa Luna
per la seua pertinença a dita noble família aragonesa i per ser
part activa al famós i tristament conegut com a “cisma
d’occident”, quan es va exiliar al Palau de Peníscola va manar
obrir a una de les seues estances, al seu estudi pontifici, una
finestra que estiguera encarada cap a Roma per a, d’eixa manera,
poder contemplar el seu objectiu: La ciutat eterna. A este lloc que
hui en dia és objecte d’excursions dominicals, podem imaginar-nos
al papa Luna
assegut al bancalet
d’obra que hi ha darrere de la finestra, cóm
mirava cap a un lloc indeterminat del Mediterrani, mentre a la seua
ment li colpejaven una volta darrere l'altra aquells records d’un
passat recent, mentre cridava, amb ulls injectats en sang “El Papa
sóc jo! El Papa sóc jo!"
Tots
ens hem construït a algun racó de la nostra vida i de la nostra
ment una finestra que mira cap a la nostra Roma particular, o record
d’allò que en el seu dia arribàrem
a protagonitzar i que hui en dia ja no ho tenim. Tal volta siga un
tendre record de
la infància. O un amor perdut de l'adolescència. O una amistat de
molts anys que es troba a molts quilòmetres de distància. O uns
estudis que vam
mamprendre
amb moltíssima il·lusió
i que les circumstàncies de la vida ens varen obligar a deixar-los.
O un treball del qual hem
segut acomiadats injustament. Tots tenim el nostre record, la nostra
nostàlgia i la nostra melangia. Tant com finestres puguem
obrir de cara a
un Mediterrani d’aigües clares i transparents, amb dofins que
naden alegrement,
en llibertat, mentre travessen
les seues aigües tranquil·les.
Per a recuperar aquell vell somni o record impenitent, només hem de
descobrir eixa finestra des d’on contemplar el nostre mar propi de
llums iridescents, unes voltes en calma, altres ennuvolat i altres
embravit que ens done l’esperit necessari per a contemplar-nos
alhora a nosaltres mateixos, amb els nostres defectes, les nostres
virtuts, les nostres aspiracions, les nostres aptituds, els nostres
desitjos, les nostres grandeses, les nostres misèries i, en
definitiva, a nosaltres mateixos tal com som, sense conservants ni
edulcorants, ni res d’allò que ens puga adulterar la nostra
personalitat. Serà en eixe moment quant, d’una manera decidida
podrem aguaitar per la nostra finestra particular per a mirar en la
llunyania. Segur que aleshores descobrirem els set tossals que
escorten la ciutat de Roma.
