Després dels dies de pluja que vàrem tindre la setmana passada en què al llarg de tot el nostre litoral es varen viure autèntiques escenes de pànic patides pràcticament en directe a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, amb pluges de més de tres-cents litres per metre quadrat, no puc evitar recordar els dies de pluja viscuts en el passat, quan era menut. I, mentre veia per la finestra com, a poc a poc, queia la pluja de forma ferma, alhora que compassada, mentre s'escoltava el xip i xap característic dels dies de pluja, mentrimentres un cel encapotat omplia de gris el cel, el primer record que em venia a la ment, era eixa mateixa vista de pluja i mal oratge rere el cristall, però des de la porta envidrada del balcó de cals meus pares, quan encara no havien edificat davant mateix, a l'altra banda del carrer, i encara es veia la Torre de Paterna. Per la trajectòria de l'oneig de les banderes de dalt de la Torre, mon pare sabia si el vent era de dalt, de ponent o de llevant. "Mentre no pare l'aire, no plourà". I, efectivament, quan les banderes deixaven d'onejar i queien sobre el màstil com si foren una rata penada, era quan plovia. "Que vinga neta, pura i en mesura", era el següent comentari, que deia ma mare, tot tenint en compte la collita propera, que esperava a l'arbre. Quan començava a ploure, era el moment de la rogativa a la intercessió Divina. I era quan la meua iaia resava l'oració de san Bartolomé, curiosament dita en castellà, per una persona valencianoparlant: "San Bartolomé iba por un camino, y se encontró a Jesucristo. Dónde vas, Bartolomé?..." A Paterna, quan començaven a caure les primeres gotes d'aigua, normalment d'un tamany de monedes de déu duros, era quan s'escoltava el volteig de la campana de Sant Vicent Ferrer. La tradició paternera diu que fou sant Vicent Ferrer qui va beneir dita campana, amb la promesa de què si es voltejava quan hi haja una tronada, la tronada escamparia, no arribant a caure pedra al terme de Paterna i no fent així malbé ni les collites, ni fent mal a les persones ni els animals. Era dia de botes d'aigua, paraigües i caputxa. D'anar a l'escola xafant els bassals que hi havia en el camí de casa al col·legi, a pesar de l'advertiment de ma mare. De refregar-se la sola de les botes d'aigua amb serradura que el conserge del col·legi havia escampat a l'entrada del Villar Palasí de Paterna. I ara, quan ja han passat els anys, quan davant de cals meus pares han construït una finca que oculta la vista de la Torre des del balcó de cals meus pares, quan mon pare ja no està, per a saber d'on bufa l'aire ni per a dir que mentre no pare l'aire no plourà, ni tampoc està la meua iaia Sabe per a resar l'oració de san Bartolomé, quan encara ma mare pot dir allò de què vinga pura, neta i en mesura, quan la campana de sant Vicent encara s'escolta tímidament, per a demanar per les poques collites que encara pengen a l'arbre, a l'horta de Paterna, ara, des del finestró envidrat d'un monstre d'edifici, tot ple d'expedients i d'ordinadors, de segells i de paperassa, mentre veia caure la pluja, de forma rítmica, però compassada, la sensació de curiositat per vore com cau la pluja, la imatge instantània del rellamp que es veu en la llunyania i la sorpresa pel tro que s'escolta a continuació, eren les mateixes que les viscudes en la meua infantesa.
