La setmana passada vaig anar de bateig: El bateig d'Aitana. Aitana és la filla d'una cosina germana meua, amb la que vaig viure mil i una aventures quan teniem vint anys: varem anar d'acampada, varem eixir per les nits, varem anar de vigília, varem anar d'excursions, varem anar de dinars, de sopars... en definitiva sempre hem tengut un contacte fluit pel fet d'haver viscut en la mateixa finca, ser familia i haver compartit amics comuns, pràcticament des de la infantessa, sobretot en aquells temps daurats en els que el major dolor de cap d'un era el color de la camisa que anava a posar-se un esta nit, per a eixir de marxa amb els amics. Després de més de deu anys de feliç matrimoni, ha arribat el moment en el que a l'arbre frondós que varen plantar junts Jorge i Isabel allà pel dos mil tres li ha brotat una branca nova. Es tracta d'un rebrotim menut, tendre, en forma de xiqueta, que li ha donat llum a tota la família. Ja fa molt de temps, vaig llegir a un llibre de Miquel Adlert Noguerol anomenat "De la meua catacumba" la següent reflexió: "Crec haver llegit, pero no recorde on, que cada chiquet que naix es una demostració de que Deu encara confia en l'home" (sic). I, efectivament, ara que Aitana ja està present entre nosaltres, la més menuda d'entre els seus cosinets, i que pertany a eixa generació que ha nascut amb un mòbil, una tablet i un grapat de noves tecnologies davall del braç - ja no amb un pa- no puc més que constatar quànta raó té la cita en qüestió. Que les circumstàncies personals de cadascun venen, com deien els nostres majors, quan nostre Senyor vol, no quan volem nosaltres. Que quan es desitja alguna cosa, només hi ha que lluitar per ella i que, si ha de ser per a nosaltres, ho serà. I si no, pues no ho serà. Que voler és poder. Que la perseverància és el motor que fa moure tots i cadascun dels nostres passos. Que no hi ha cap de camí fàcil que ens porte a cap de lloc que valga la pena. I que cada objectiu que un es marca en la vida és una meta a conseguir i que, quan s'ha conseguit, és objecte d'autorrealització personal que ens ompli de claredat la nostra vida, com si fora la llum del migdia. Una volta més, ens varem reunir al voltant de la taula la meua família materna, per a celebrar tan important esdeveniment. I un comprova una volta més, cóm els més majors, es van fent cada volta més majors. Cóm els més menuts, també es van fent cada volta més majors. I cóm nosaltres, irremediablement, anem fent-nos també majors. I d'eixa manera, un perceb cóm el pas del temps és un arrap o un bes, tot i depenent de l'edat de qui es tracte. Només puc concloure estes senzilles paraules, tot i dirigint-me a Aitana, per les venes de la qual, corre sang de Paterna. I de Manises. I de Torrent. I d'Alaquàs. I també de Benimàmet. Que sigues benvinguda a esta Terra. A este, el teu poble. Que sigues benvinguda a la teua llar.
