viernes, 31 de octubre de 2014

La mort des de la informàtica.


La mort no és més que la fi de l'existència d'una persona física, d'un esser viu. Mor aquell que estava viu. Està mort aquell que no està viu, que ha deixat de viure. El Codi Civil vigent, que data de 1889, estableix que el naixement determina la personalitat de les persones. Però també ens diu que la personalitat civil s'extingueix per la mort de les persones. D'esta manera es delimita existència dels sers humans: Entre el naixement i la mort. Estos raonaments que cauen pel seu propi pes i pel sentit comú hem de dir que, hui en dia, el món de la informàtica els ha trastocat de tal manera, que al pla físic de l'existència, la cibernètica ha creat un món paral·lel o un pla, diguem-ne virtual, que fa que transcorresquen  ambdos d'una forma concordant: Un es crea un compte de correu electrònic amb les seues dades personals reals, o un perfil a una xarxa social amb la foto tan estupenda que li feren amb el millor vestit, a la boda del seu millor amic o de la seua cosina. Però no sempre és així. Un pot haver viscut tota una vida i no haver nascut mai virtualment, com pot ser el cas dels nostres avantpassats, que no han arribat a conèixer el que era un ordinador. O pot dur una vida física determinada, mentre que virtualment un pot tindre una identitat totalment diferent, com és el cas d'aquells que naveguen a través de la xarxa amb una identitat diferent a la seua i no paren de fer maldats. Un pot no haver existit mai físicament, però si  que pot haver nascut virtualment  i arribar a ser popular, encara que mai arribarà a ser persona, com és el cas del llanterner Mario bross. O un pot haver mort, i el seu món virtual pot continuar viu, com és el cas de qui mor i deixa la seua informació penjada a la xarxa, a disposició de qui entre a vore el seu perfil, o qualsevol informació que s'haja penjat a qualsevol pàgina de la xarxa, con serà esta entrada d'ací a huitanta o cent anys. Un pot estar viu i el poden matar informàticament, com fou el cas d'una persona a qui conec i a qui li furtaren el mòbil. De sobte va aparèixer al seu mur d'una xarxa social, un llaç negre i un missatge a mode d'esquela. Als pocs dies, va aparèixer, afortunadament, escrit al seu mur "El huevón que encontró mi móvil... que se cuide que tiene GPS y no me hizo gracia". La mort és la fi la l'existència de les persones. Quan un  mor, el cos torna a la terra i l'ànima se'n va al cel. I allò que un ha viscut telemàticament queda a disposició de tots, a la xarxa, pels segles dels segles.




viernes, 24 de octubre de 2014

El gesmiler.


A voltes, el record de temps llunyans, ens arriba per qualsevol circumstància per rara que parega. Una paraula, una mirada o una simple olor, ens pot transportar a temps tan llunyans com ho pot  ser eixe record mateix.


L'altre dia, a Paterna, vaig passar per davant de casa d'una senyora que, encara que no és família carnal, com sol passar als pobles, la relació que hem tingut amb ella al llarg de tota la vida ha segut com si ho fora o, inclús més. I després d'estar raonant amb ella sobre temes diversos, ens va convidar a entrar a sa casa. Es tracta d'una casa típica paternera, amb corredor ample, tot alicatat fins a l'altura de la vista amb taulells de Manises decorats, amb  habitacions a les dos bandes, amb el menjador al final del corredor, a una banda, com si fora una habitació més, però sense paret que els separe, com si fora una ampliació del propi corredor. I a l'altra banda, la cuina. Una típica cuina valenciana de principis del segle XX, amb culleres de fusta i escudella tradicional. El corredor acaba en una portalada tota encristallada, que dóna a un corral ample, molt ample, amb varies cobertes on, tal volta fa uns cent anys hi hauria algun tipus de caballeria, o d'animals domèstics. Vorejant la casa, des del corral hi ha un camí per on cap perfectament un vehicle i que va a parar a una portalada contigua a la porta principal, per on entrava i eixia el huicents cinquanta que el seu marit, que en glòria estiga, utilitzava per a anar a treballar.

En entrar a aquella casa, em varen vindre de sobte milers de records de la meua infància. Quan anava amb la meua iaia Sabe a aquella casa on l'ama, que era la mare de qui ens va convidar a passar, em rebia amb eixos besos en estèreo que només les iaies saben donar: varios besos  seguits, de metralleta, acompanyats d'un "Ai, bonico" "Però quin xiquet més salat", i comentaris pareguts. Doncs be, a aquell corral, a un cantó hi havia un gesmiler, a l'ombra del qual, jo jugava amb un cotxet d'un pam quadrat de diàmetre i un grapat d'airgam boys, per aquell pis de porland, que com si d'autèntics mercenaris es tractaren causaven el terror a tots els animalets que allí hi havien, especialment les formigues.

 Davall l'ombra d'aquell gesmiler de flaire inconfundible, fileres de formigues avançaven l'una darrere de l'altra amb un ordre exquisit, que jo m'encarregava de desfer amb eixa innocència que només els set o huit anys s'atreveixen a fer-ho. O bé em sentia caritatiu i agafava una crosta de pà del berenar que m'havia preparat ma mare o una rosquilleta de la meua iaia i la desfeia en molletes molt menudetes i les deixava caure sobre les mateixes formigues a las quals el dia anterior vaig atemorir. Aleshores me'n recordava del passatge de la Bíblia que parlava que còm nostre Senyor va donar el manà als israelites al desert. I em sentia el rei de la creació, mentre aquells animalets arreplegaven les molles i les introduien al seu cau. I jo me'l imaginava amb televisor, nevera, rebost i joguets per tot arreu.

Han passat anys, molts anys de tots estos records de la meua infància més llunyana. La meua iaia i la seua amiga ja no estan entre nosaltres, però en entrar l'altre dia al corral d'aquella casa i percebre aquella sentor de gesmil quasi quasi atarantant, vaig reviure, encara que només fora per uns instants aquelles tendres mirades de la meua iaia Sabe, aquells carinyosos besos en estereo que em donava la seua amiga, aquelles vesprades inacabables al recer d'aquell gesmiler on domesticava airgam boys i formigues, així com aquells jocs amb els quals em sentia el rei de la creació

viernes, 17 de octubre de 2014

Frases al café.

Hem eixit a fer-nos un café al lloc de sempre. I parlant de coses intranscendents, hem arribat a la barra del bar i cadascun s'ha demanat allò que ha volgut. Un, un tallat. Un altre, un café amb llet amb  unes torrades amb oli i tomaca. L'altre, un entrepà de sèpia, una beguda i un tallat i jo una infusió. I hem pres cadira al voltant d'una taula per a quatre persones. Quan ha arribat el moment d'atacar els cafés, cadascun ha agafat el seu sobret de sucre, l'ha espolsat, pessigant un cantó del sobret amb els dits gros i índex per a, d'eixa manera, buidar eixa part del sobret, esgarrar el seu cantó i així deixar caure el sucre al fons de la tassa, per a, a continuació, agafar la cullereta de café i, amb seguretat i més aplom, donar-li voltes al negre líquid per a dissoldre el sucre en el café i llevar-li així la seua amargor. I ha segut quan un, ha dit "Mira què frase més xula hi ha ací escrita..." I l'ha llegida. I així, en  conversa informal, hem llegit les frases dels sobres diversos, tot i fent comentaris al respecte.

No deixa de ser curiosa la idea d'escriure al revers del sobret de sucre del café una frase amb la qual distraure al consumidor cafeter. D'eixa manera, un pasa el temps, enriquint-se de la saviesa popular, de l'enginyositat d'algú, o d'algun joc de paraules que la llengua permet. Així, a banda de culturitzar-se un una miqueta, passa el temps entretingut si es pren el café a soles, o val per a socialitzar-se una miqueta amb els demés, si estem en companyia d'altres persones, especialment si és la primera volta que quedem amb eixa persona. Es tracta d'una forma molt valida per a trencar el gel amb eixa primera cita o amb eixa primera conversa.

Frases al café hi han de tots tipus: mes gracioses, més enginyoses, jocs de paraules, filosòfiques, poètiques, religioses, expressions fetes, frases vanals, refranys populars, frases d'amor..., que fan que ens entretingam el temps que ens dura el café a la tassa. "La vida sigue su curso, tú toma parte de ella". "Si lloras por haber perdido el sol las lágrimas no te permitirán ver las estrellas".  "El presente ya es el porvenir y el olvido". "Todo mundo quiere tener un amigo, pocos se toman la molestia de ser uno". " Si verte fuera la muerte y no verte fuera la vida preferiría la muerte que la vida sin verte". I així, podriem transcriure fins al infinit una i altra frase.

I una volta abocat el sucre en el café, mentre li donem voltetes i mes voltetes amb la cullereta, la frase que hem llegida, es dissol també al líquid element, com si d'un terrós de sucre es tractara i la digerim entre glop i glop, mentre reflexionem al voltant d'allò que ens ha volgut dir l'autor amb les seues sàvies paraules.

viernes, 10 de octubre de 2014

Dentista

No sé si ha segut la peresa o la desídia o la por o la desgana, o les quatre circumstàncies  juntes, però és que l'altre dia vaig anar al dentista, després d'un bon grapat d'anys sense anar. Ja em feia falta, ja. Perquè el primer pensament que m'ha vengut al cap ha segut el fer memòria de quan va ser l'última volta que hi vaig anar. La veritat és que no la recorde. Encara així, he pensar que mai és massa tard si el problema en té, de remei.

El cas és que m'he assegut a la cadira articulada tot i obrint la boca com si fos una bústia de correus, igual. "Massa bé dus la dentadura, per al grapat de temps que fa que no passes pel dentista", m'ha sentenciat l'home que, amb la ferramenta a la mà, anava furgant ara a una dent, ara a un queixal, ara a una geniva, tot i buscant una càries, una mella o un brot de sarro al qual tirar-li mà. La seua mà anava revisant cadascun dels racons de la meua boca com si d'un mecànic es tractara, ara apretant una peça,, ara afluixant una altra, tot per a deixar la carrosseria ben a punt per a mossos futurs. I és que això es el que té la visita al dentista. Probablement, la que més nervis ocasiona, tant pel mal que fa a les dents pròpiament dit, com a la butxaca. Encara així tant un mal com l'altre, poden tindre remei.

Una volta acabada la visita, feta la revisió i la neteja en profunditat de totes i cadascuna de les peces dentals de la meua boca,  com si d'uns exercicis espirituals es tractara, faig propòsit de l'esmena,  seriós i ferm, de tornar, al menys una volta a l'any al dentista, de netejar-me les dents una volta al dia, a poder ser, de nit i abans de gitar- me, així com de glopejar amb líquid col·lutori verd per a tindre un alé fresc i sà.

jueves, 2 de octubre de 2014

Escoltat a Paterna.

La verdadera riquesa dels pobles és la que dóna la seua cultura. Es tracta d’un sediment que ha anat assaonant-se dins del seu subconscient col.lectiu al llarg dels segles i que es manifesta en cançons populars, refranys, frases fetes, costums i altres expressions que diferencien eixe poble dels que l’envolten, tot i donant-li un tarannà especial i únic. El cas de Paterna no n’és una excepció i, efectivament, podem trobar al nostre poble una sèrie d’expressions fetes i de frases populars que l’enriqueixen.

Tal quan són els seus refranys, defineixen el carácter de les seues gents. Que som mediterranis no ho podem negar. Que sang mora corre per les nostres venes, tampoc. Estes circumstàncies ens han dibuixat un carácter pragmàtic, irònic i una miqueta socarró, que ens acompanya allà on anem. Així, tenim el refrany “Tot pot ser, digué Coliu”. Darrere d’estes cinc paraules, es condensa tota la saviesa popular paternera que, emparant-se en una persona coneguda, amb una certa ambigüetat, es manifesta tot el pragmatisme paterner, sense mullar-se qui ho diu, en la problemàtica del seu contertuli, tot i quedant com una persona sàvia i de bé, sense haver dit res en concret.

Altres refranys paterners propiamente dits serien els següents:

1.- Paterna, uiiiii... i a robar en carro. (Normalment, quan es diu el uiiiiii...., un es sol dur les iemes dels dits a la front). D’una manera exagerada es sol dir al parlar de les gents de Paterna, com quan s’acosta una persona i es diu: “Que vé Fulano, amagueu les carteres”,

2.-Perga qui perga, rega Paterna. Este refrany reflexa quan de privilegiat estava el nostre poble en quant al reg dels seus camps, sobretot per part de la sèquia de Montcada que afavoria el reg dels camps del nostre terme varios dies a la setmana. I això era degut a que, com la sèquia de Montcada naix a la Canyada, donava igual el dia que fóra, sempre hi havia aigua que regava els nostres camps, fóra el poble que fóra al que li tocava aigua per a regar les seues terres.

3.- El qui de lluny té cara de bruto, de prop encara ho és més. La manifestació clara del pragmatisme paterner la trobem a este graciós refrany, perque quan una persona, sense conèixer-la ens pareix que és d’una determinada forma de ser, quan la coneguem, encara és més d’allò que ens hagueren pogut imaginar.

4.- Ja pots anar darrere d’un combregar. El combregar d’impedits era aquella processó mitjançant la qual es donava per Pasqua la Comunió a aquells malalts impedits que no podien anar a fer-ho a l’Esglèsia pels seus propis peus. Aleshores, en solemne processó, s’anava a sa casa i se li donava la Comunió. Normalment, solien ser prou els malaltets als qui es visitava. I es solia recòrrer en processó tot el poble, per a la qual cosa es solia recomanar als qui hi anaven, que esmorzaren fort per a aguantar tot el recorregut. Es sol emprar este refrany com a medalla popular que s'atorga, després d’un bon menjar, a la persona que ha destacat per fartar més que ningú.

5.- “Casar-se pel carrer Batà”. Quan es va aprovar la llei que permetia el matrimoni civil, a partir d'aquell moment es va comencar a parlar de “casar-se per l’esglèsia” o “casar-se per lo civil”. El "casar-se per l’esglèsia" es duia a terme al temple, a la plaça del poble. El “casar-se per lo civil”, encara que es celebrava a l’Ajuntament, que s'ubicava davant de l’esglèsia, entre els sectors més conservadors hi havia qui ho considerava com a casarse “per darrere de l’esglèsia”. I on és físicament eixe lloc a Paterna? Efectivament, al carrer Batà. D'ahí el refrany.
(Continuarà).