Escoltat a Paterna (IV)

La cultura popular dels pobles es manifesta també per mitjà de cançonetes populars que, amb una lletra sencilla i una música fácil de recordar que a voltes seguia l’estructura musical d’una albà, amenitzava les tertúlies així com les reunions dels paterners. Estes cançonetes solien estar relacionades amb alguna festivitat, especialment religiosa, amb algun succeït notori, o dedicada a alguna xicona del poble que destacara per la seua bellesa, o algun desengany Amorós, o simplement retratava la quotidianeïtat de tots els dies. Fins i tot hi havien algunes composades amb un cert carácter libidinós i amb la intenció de sonrojar a més d’una persona, de les quals ja en parlarem en una altra ocasió. En esta entrada hem fet una replega de unes quantes d'aquelles, que sense ànim d'esgotar el tema,  sí que considerem que poden ser significatives dins de la nostra història local com a poble.

1.- Al llibre de festes del Crist de l’any 1960, trobem un article molt curiós d’Ernest del Molí anomenat “La Font del Pitjer” on ens conta un succeït que va passar farà uns cent anys, quan a un li varen gastar una broma en la “Font del Pitxer” i va esvarar i va caure dins i es va banyar tot. Hi han dos cançonetes. La primera, reflexa l forma de pensar tradicional d'aquella època:

“Ací al peu d’esta fonteta

Tinc que vindre á berenar

Junt á una paternereta

Amb la que’m pense casar.”

L’altra, fa referència al succeït en questió::

“Vicentico Mataró

Ja no torna á la fonteta

Per si en un altre esbaró…

Anava de coroneta”.

2.- De l’època de la postguerra hi ha una altra cançoneta, que ens mostra la situació de penúria que es vivia en aquell moment al nostre poble. El poeta Xavier Casp, al seu llibre “Aires de cançó”, replega esta cançó i la desenrotlla magistralmente en un extraordinari poema del cual recomanem la seua lectura.

“En la torre de Paterna

Canta i diu un teuladí

Des de què no es pasta llongo

Hi ha molta fam per ací.”

 

3.- Les relacions laborals entre amos i jornalers al llarg de l història, sempre han segut objecte de conflicte, però també ha segut objecte de cançó. I en este cas, en la cançoneta següent se'ns mostra clarament la tensa relació que hi ha hagut entre els uns i els altres en époques pasades:
 

“El sol ja se’n va a la posta

Les gallinas al joquer

Que mal li sabrà al meu amo

Pagar el jornal sencer”.

 

4.-En últim lloc, encara que esta cançó siga recent en el temps, podem considerar-la ja un clàssic paterner. Se li anomena popularment “l’Albà de Paterna” i va ser composada per Teresa Segarra quan va estar recuperant-se a Porta-Coeli quan tenia 15 anys.

“Tres coses hi han en Paterna

Que són les millors del món:

El Palau i la Torre i el Crist de la Fe

Que és la glòria del meu poble".

 

 

Escoltat a Paterna (III)

Una manifestació més de la cultura popular es dóna a les cançonetes per a xiquets. Són cançons que serveixen per a engrunçar, per a dormir o per a entretindre al nadó mentre menja. Tenen un ritme senzill, pegadís, amb lletres fàcils de retenir i d'adeprendre, moltes voltes acompanyades de moviments senzills amb les mans. A través d'elles, és com es transmet la saviesa popular als més menuts. Són el melic que els connecta amb el passat i els uneix amb el futur: el dia que seran pares. A mi m'han cantat estes cançons de menut. I algun dia, si tinc algun fill espere poder cantar-li-les.

1.- Serra serraura

que ta madre está en costura

I ton pare en el molí

Fent coquetes en panses i en vi.

Esta cançò, en aparença tan innocent, ja ens va adoctrinant al voltant del rol que per ser xiquet o xiqueta un o una ha de desemvolupar en la vida.

2.- Bernat Bernat

Pega't al cap

Amb un coixí

Ple de forats.

I es canta pegant-se amb el replanell de la ma en el cap, sense fer-se mal , quasi quasi acariciant-se el monyo

3.- Quan vages a la carnisseria,

 que no et tallen ni per ací, 

ni per ací, 

ni per ací. 

Per acíiiiiii.

També està la versió en castellà. Al xiquet se li ha d'agafar la maneta amb una mà. I amb l'altra, que simularà un ganivet, anirà fent com si li tallara el braç, a tallets transversals, començant per la monyica i concloent a l'aixella. Una volta s'ha arribat a l'aixella, amb les iemes dels dits se li farà cosquerelles.

4.- Xin xet

ha caigut un baquet

s'ha trencat la cameta

s'ha quedat coixet

Esta cançó, que dona una miqueta de llastimeta, se sol cantar quan el menut està malaltet, per a acompanyar-lo així en la seua malaltia.

5.- Lleganya tenia un hort

Llaurava amb un burro tort

El forcat era de canya.

Arre, burro Lleganya!!

Esta cançó me la cantava ma mare quan em rentava la cara per a anar a l'escola -a costura-, i em llevava les lleganyes que tenia apegades a les parpelles.

6.- Pos Senyor

açó era

un retor

Polit i gros

Es tira un pet

I cau de tos.

Antigament era important la figura del rector als pobles. I eixa autoritat que se'ls atribuïa, feia que a voltes se'ls caricaturitzara, com en la cançó.

7.-Ai mixineta,

sampa la gateta,

Pa de la panereta,

Vi de la boteta.

Ja t'ho has menjat?

Xap xap xap xap xap, al corralet.

L'us de diminutius i de parauletes tendres és fonamental a les cançons dels menuts.

Escoltat a Paterna (II).

 Si els refranys expressen la saviesa popular, a més a més hi han expressions populars que s'utilitzen a determinades situacions que es poden donar en la vida quotidiana i que transmeten eixa saviesa popular cuita a poquet foguet per mitjà de determinades frases i expressions. A esta entrada en farem referència a unes quantes, populars a Paterna:

1.- “Ja pixaràs clar, no?” Típica expressió que es sol dir quan a una persona que ha estat demanant alguna cosa amb moltíssima insistència, se li concedeix aquella cosa que tant ansia. En el moment immediatament posterior de fer-li entrega d’allò que tant desitja, és quan se li sol dir esta expressió.

2.- “Què vols, que l’esclafe en un bac?” Es sol dir quan es produeix la mateix situació que hem descrit a l'expressió anterior. Però se li diu a un interlocutor diferent. En lloc de dir-li-ho a la persona cansina, que tant desitjava allò que li hem donat, se li diu a qui ens puga recriminar el per què li hem donat allò que li hem donat.

3.- “Quan més rics, més animals”. La cultura de la mort sempre ha estat present a totes les societat. També al nostre poble. Des el respecte cap als difunts, d’una forma irònica es solia dir este refrany quan moria una persona rica al nostre poble. Abans d’existir els vehicles a motor, el transport rodat es feia amb carros i haques. Quan es tractava d’una comitiva fúnebre, esta es feia amb una carrossa tirada per cavalls i guiada per palafreners. Quan més ric era el difunt, més gran era la pompa fúnebre, més gran era el carruatge i més cavalls tiraven d’ell. I per això, mordaçment es deia que quan més rics, més animals tiraven de la carrossa.

4.- "Anar a vore a Fàsio”. Continuant amb la cultura de la mort, Fàsio fou el sepulturer del cementeri de Paterna allá a mitant segle XX. I d’una manera graciosa, quan es parlava de malalties irreversibles, sempre s’acabava amb comentaris de l’estil “Qualsevol dia, a vore a Fàsio”. O expressions de l'estil "Xe, quina cara fas. Que vols anar a vore a Fàsio?".

5.- “Anar al xalé de Bailén”. Bailén també fou sepulturer del cementeri de Paterna i posterior a Fàsio. Tal volta influenciats per l'auge de la Canyada i la construcció de xalés, va nàixer esta expressió: “Fulano ja està en el xalé de Bailen”, i expressions paregudes són les que s'utilitzen per a referirse a algú que ja l'han soterrat.

6.- Com a exemple de rectitud, sempre s'ha posat com a model la carretera de Manises, que és la que comunica este poble amb Paterna. “Que estiga més recte que la carretera de Manises”, i expressions paregudes, són les que emprem per a dir que alguna cosa ha d'estar recta, alhora que s'utilitza com a referent dita carretera i la seua rectitud.

Escoltat a Paterna.

La verdadera riquesa dels pobles és la que dóna la seua cultura. Es tracta d’un sediment que ha anat assaonant-se dins del seu subconscient col.lectiu al llarg dels segles i que es manifesta en cançons populars, refranys, frases fetes, costums i altres expressions que diferencien eixe poble dels que l’envolten, tot i donant-li un tarannà especial i únic. El cas de Paterna no n’és una excepció i, efectivament, podem trobar al nostre poble una sèrie d’expressions fetes i de frases populars que l’enriqueixen.

Tal quan són els seus refranys, defineixen el carácter de les seues gents. Que som mediterranis no ho podem negar. Que sang mora corre per les nostres venes, tampoc. Estes circumstàncies ens han dibuixat un carácter pragmàtic, irònic i una miqueta socarró, que ens acompanya allà on anem. Així, tenim el refrany “Tot pot ser, digué Coliu”. Darrere d’estes cinc paraules, es condensa tota la saviesa popular paternera que, emparant-se en una persona coneguda, amb una certa ambigüetat, es manifesta tot el pragmatisme paterner, sense mullar-se qui ho diu, en la problemàtica del seu contertuli, tot i quedant com una persona sàvia i de bé, sense haver dit res en concret.

Altres refranys paterners propiamente dits serien els següents:

1.- Paterna, uiiiii... i a robar en carro. (Normalment, quan es diu el uiiiiii...., un es sol dur les iemes dels dits a la front). D’una manera exagerada es sol dir al parlar de les gents de Paterna, com quan s’acosta una persona i es diu: “Que vé Fulano, amagueu les carteres”,

2.-Perga qui perga, rega Paterna. Este refrany reflexa quan de privilegiat estava el nostre poble en quant al reg dels seus camps, sobretot per part de la sèquia de Montcada que afavoria el reg dels camps del nostre terme varios dies a la setmana. I això era degut a que, com la sèquia de Montcada naix a la Canyada, donava igual el dia que fóra, sempre hi havia aigua que regava els nostres camps, fóra el poble que fóra al que li tocava aigua per a regar les seues terres.

3.- El qui de lluny té cara de bruto, de prop encara ho és més. La manifestació clara del pragmatisme paterner la trobem a este graciós refrany, perque quan una persona, sense conèixer-la ens pareix que és d’una determinada forma de ser, quan la coneguem, encara és més d’allò que ens hagueren pogut imaginar.

4.- Ja pots anar darrere d’un combregar. El combregar d’impedits era aquella processó mitjançant la qual es donava per Pasqua la Comunió a aquells malalts impedits que no podien anar a fer-ho a l’Esglèsia pels seus propis peus. Aleshores, en solemne processó, s’anava a sa casa i se li donava la Comunió. Normalment, solien ser prou els malaltets als qui es visitava. I es solia recòrrer en processó tot el poble, per a la qual cosa es solia recomanar als qui hi anaven, que esmorzaren fort per a aguantar tot el recorregut. Es sol emprar este refrany com a medalla popular que s'atorga, després d’un bon menjar, a la persona que ha destacat per fartar més que ningú.

5.- “Casar-se pel carrer Batà”. Quan es va aprovar la llei que permetia el matrimoni civil, a partir d'aquell moment es va comencar a parlar de “casar-se per l’esglèsia” o “casar-se per lo civil”. El "casar-se per l’esglèsia" es duia a terme al temple, a la plaça del poble. El “casar-se per lo civil”, encara que es celebrava a l’Ajuntament, que s'ubicava davant de l’esglèsia, entre els sectors més conservadors hi havia qui ho considerava com a casarse “per darrere de l’esglèsia”. I on és físicament eixe lloc a Paterna? Efectivament, al carrer Batà. D'ahí el refrany.
(Continuarà).