La Real Confraria del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent de Paterna, ha tingut a bé distingir a la Regina de les festes d'enguany, la senyoreta Elena Pla Giménez i a un servidor, amb la Medalla de Plata en la seua edició de 2026. Des d’estes senzilles paraules volguera agrair la concessió de tan important guardó. No sé si seré acreedor del mateix, però el que sí que sé és que el pense lluir amb orgull, amb satisfacció, amb l’alegria i amb dignitat. Per això mateix, volguera agrair de tot cor al seu president, Pepe Barres, a la seua Secretària, Carmen Valero, al seu Consiliari, Juan Antonio Cabanes i a tota la Junta Directiva que ha pres este acord, per este reconeixement, que naix a partir de l'elaboració per la meua part, de la publicació Centenario de la Coronación del Santisimo Cristo de la Fe. Corona que no se marchita, que és la crònica del Centenari de la Coronació del nostre Morenet i que vorà la llum esta tardor. Al mateix temps, volguera agrair a Carmen, la meua dona, la seua paciència i el seu recolzament en tots aquelles tasques culturals en les que m’embarque i de les quals és còmplice meua. La novel·la Vivir para contarlo, de l'escriptor Gabriel García Márquez, l'autor la comença amb una frase lapidària, que sempre m’ha fet pensar. De fet, la vaig utilitzar l’any 2015 quan vaig ser Mantenidor de la LI Edició dels Jocs Florals de Paterna, i que diu que la vida no es lo que uno ha vivido, sinó lo que uno recuerda y cómo lo recuerda, para después contarlo. Esta frase, torna hui a colpejar la meua memòria amb una força inusitada. Viure, al cap i a la fi, és un acte purament objectiu; és el record, absolutament subjectiu, el que ens definix i ens lliga a una terra, a una fe i a un poble. El primer record que guarde del Santíssim Crist de la Fe, és en la capella, en ma mare que, agenollats, em deia a cau d’orella “Resa-li al Cristo de la Fe, i demana-li que sigues bon xiquet”. O, en la processó del Crist, quan mon pare m’encenia el ciri i me deia “Ves aspai no li pegues foc al trage de l’home que va davant de tu”. Són records que compartisc amb la meua germana Maribel. Més records que me venen a la memòria, de xiquet, com a escolanet, són en les festes de Paterna i, sobretot, el dia del Crist. I no puc evitar recordar a persones importants per a esta comunitat parroquial com han segut D. Bernardo, D. Bartolomé, Tomàs Azagra, el sagristà, Pepe Abenza, Carmen Liern.... El tercer record que me ve a la memòria, és la refundació de la Confraria del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent ferrer, davant d’un estat de necessitat com fou la falta del Clavari Major que fera la festa l’any 2001. Refundació duta a terme per part de Ramon Martínez, com a primer president d’una Junta Directiva en la que vaig ser part activa i a qui, en este moment, també vull tindre present. L’últim record és de l’acte del Centenari de la Coronació del Santíssim Crist de la Fe, fa un any i del que he tingut l’honor d’escriure i recopilar la crònica dels fets duts a terme al llarg de l’any del Centenari, en una publicació que, en breu, vorà la llum i que va amenitzada per unes fantàstiques fotografies de Fèlix Perona García. I és que, en definitiva, la vida no és allò que un ha viscut, sinó allò que recorda i, sobretot, com ho recorda, per a després contar-ho. Vivència i record, paraula i memòria.
