Gelats

Tret del llibre de festes en honor al

 Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer

de Paterna de 1972.

De fresa, de llima, de taronja, de xocolate, de vainilla o de caramel. De mango, de iogur, de stracciatella, de menta, de xicle, de frambuesa, de tiramisú, de pinya, de meló de tot l'any, o de meló d'alger. De gel o de crema, servit dins d'un cucurrutxo o d'una tarrina, amb una cullereta de plàstic, o entre dos làmines d'oblea tipus sandwitch, o dins d'una tulipa tota embadurnada per dins de xocolate, per als més llepols. I per als més hedonistes, servit dins d'una copa de cristall, adobat amb uns fils de sirop de fresa o de xocolate, o uns sabrosos toppings d'anous o de fruita fresca recien pelada i tallada. De moltíssimes formes es pot presentar el gelat, especialment en estiu. Hi havia una geladeria en la Canyada que es publicitava al llibres de festes d'una manera molt original: uns graciosos versets eren la seua carta de presentació que ens anunciava que l'estiu havia arribat a Paterna. Eren els anys seixanta-setanta del segle passat, i era l'època de plena expansió de la Canyada. Generosos gots de sibà, d'orxata, de mantecaos sucats amb apetitosos fartons o trossos de coca de llanda refrescaven aquelles tòrrides vesprades de diumenge de juliol o d'agost en que el sis-cents o el huit-cents cinquanta era el vehicle habitual per a anar a passar el dia a la Vallessa per a fer-se una paella, bé al xalé propi, o al d'uns amics o familiars, anar a nadar a la pressa i, amb el regust de l'aigua que regava els camps de Paterna encara als llavis i el banyador humit encara, degustar aquella llepolia que alegrava la vesprada o la nit, entre rialles i comentaris diversos al voltant de la calor que estava fent aquell estiu, i que si això no es pot soportar i que si no he suat mai tant com este estiu i que encara no ha vingut tota la calor i que si aon anem a anar a parar, comentaris que es feien informalment, alternant-los amb altres de més substància, al voltant de la política local, o al voltant de les festes del Crist que estaven ja al girar el cantó, que quí és enguany el clavari major, que si la regina de les festes és la filla de no sé quí, que si enguany vindria a cantar eixe que anuncien tant en la ràdio i que ara no me'n recorde de quí és, tot açò, mentre un bevia un glop d'orxata, o sucava un fartó en el got de sibà, que, en qüestió de segons absorvia tot el líquid que hi havia en el got i que, quan un es posava el fartó a la boca, rara era l'ocasió que un no es tacava la camisa, amb el filet de gelat que anava deixant el fartó rere seu. Del tradicional got de sibà, fins al futuriste gelat de xampinyons i alls tendres, hi ha tot un univers de refrescants gelats. Gaudim-los estos dies de calurós estiu!!

Iaios

Fotografia: Eloy Rojas Sanchis

El proper dia vint-i-sis de juliol és el dia de sant Joaquim i de santa Anna, els pares de la Mare de Déu, i per tant els iaios de nostre Senyor. I este és el motiu pel qual, a alguna ment avispada se li va ocòrrer en el seu moment celebrar este dia com el dia dels iaios. Açò de celebrar "el dia de...", sempre du darrere seu algun transfons econòmic que altre. Però pense que, hui en dia, donades les circumstàncies actuals, el paper que hi juguen és tan important, que bé es mereixen un dia dedicat en exclusiva per a ells. Tal volta perquè sóc, d'entre tots els nets tant de la meua família paterna, com de la materna dels més menuts, açò ha fet que haja vist als meus iaios com a persones ja majors, dels qui he gaudit només la seua senectud. Els meus iaios varen ser de la generació dels qui visqueren directament la guerra civil, de la qual cadascun d'ells contava les seues batalletes particulars, especialment del front de Teruel. Ells patiren directament els arraps de la postguerra, les llibretes de racionament, el futur incert. La seua generositat va ser tan gran, que va fer que donaren el millor de si mateixos per a que hui en dia disfrutem d'un cert benestar. Varen saber inculcar a tots els seus el que era l'estalvi. De fet, quan em donaven vint duros, o cent pessetes, o seixanta cèntims, tant se val, sempre em repetien a mi i als meus cosinets la mateixa cantinela: "No te'ls gastes tots a la vegada". Era la seua manera de incentivar l'estalvi, tot i acompanyant-ho amb algun refrany de l'estil "Llaura juntet" o paregut. Les dones, sempre les vaig conèixer de negre. Era aquell luto que començava amb la mort del pare o de la mare, que continuava amb tal volta el d'un germà o el d'un fill o del marit i que feia que arribara un moment en el que la societat les obligava a anar de dol tot el que els quedava de vida. Els homens, llauradors tota la vida, manejaven l'aixada amb la mateixa precisió que els seus besnets palpen una tablet hui en dia. No varen conèixer el que era un ordinador, ni un telèfon mòbil. Molt menys un MP3 o un iphone. Però eren feliços amb allò que tenien: tal volta unes sabates negres comprades en el mercat del dimarts per a anar a passejar el diumenge de vesprada per la carretera, o una finestra nova, comprada amb els diners que s'habien guanyat d'una bona collita. La precarietat en la que varen viure feia que fins i tot, degut a la prosperitat dels fills, quan hi havia alguna despesa extraordinària, com era la boda d'un fill o el bateig o la primera comunió d'un net, arribaven fins i tot a escandalitzar-se. D'ells hem apres tot el que sabem i que no s'apren ni als col·legis ni als llibres, amb una generositat digna de lloança. Per tot això, només em queda per dir una paraula: GRÀCIES.





La platja

Com a la gran majoria dels mortals, a mi també m'agrada anar a la platja per a passejar a la vora del mar i observe com, per davant de mi ja han passejat, sobre ser les huit del matí d'un calid diumenge de juliol, un bon grapat de persones que han deixat gravada a la sorra les seues empremtes dels peus. I conforme vaig caminant, vaig observant com vaig deixant marcades les meues sobre una sorra humida. Una altra persona vindrà darrere de mi, abillat amb un banyador de colors i una gorreta de fertilitzants per a cobrir-se el rostre del sol i deixarà les seues empremtes també sobre l'arena humida. D'ací a una estona més o menys llarga, una ona s'abalançarà sobre el bosc d'empremtes dibuixades, per a desfer-les d'una manera paulatina i deixar la vora del mar neta i pura, com si per allí no hi haguera caminat ningú, per a tornar a mamprendre de nou. Una altra vegada, uns nous buscadors de somnis caminaran de nou sobre la sorra mullada i tornaran a deixar les seues empremtes de bell nou al seu damunt, tot i esperant de nou ser devorades per una ona furtiva que tornarà a deixar la sorra com si d'una pista d'aterratge es tractara. El món, des de que és món, està en un procés successiu de canvi continu, que al meu poble es diu faena matalafer: Fer i desfer. Heràclit d'Efes, fou el qui digué que ningú es pot banyar dos voltes en un riu mentres tímidament introduia un peu al riu Caystros per a demostrar la seua revolucionària teoria als seus compatriotes. Era el segle V abans de Crist i la zona on vivia de l'Àsia Menor, estava en plena época d'esplendor, mentres pel centre d'europa tribus bàrbares arrassaven amb tot el que trobaven al seu pas. Vint i cinc segles després, els descendents d'aquelles tribus són els qui hui dominen allò que hom anomena de forma quasi romàntica, la vella Europa i son els qui d'una forma legal, estan subjugant la voluntat dels pobles de l'Europa del Sud, com és el cas de Grècia. La història no deixa de ser una sèrie de sequències cícliques on, els qui hui estan dalt, demà estaran baix i així successivament. Es tracta d'un fet irremeiable que no podem evitar, al igual que no podem evitar deixar la nostra empremta gravada a la sorra de la vora del mar i que una ona descarada borre el relleu del nostre peu enregistrat, per a tota l'eternitat. Com tampoc podrem evitar que un altre peu xafe de nou la manida sorra i deixe gravada la seua empremta de bell nou. I així successivament.

Aquells estius que no s'acabaven mai

Ara mateix estic al treball, davant l'ordinador preparant una documentació. Encara falta prou per a que arriben les vacances. I mire el calendari. Estem a meitat de juliol i la calor ha deixat de ser caloreta per a passar a ser "...i quina calor!!" Amb moviment de mans inclosos, a mode de palmito. I no puc evitar recordar temps enrere, quan des de finals del mes de juny fins a principis d'octubre era un estiu continu, on tots els dies eren festa. Eren aquells dies calorosos del huitantes i dels norantes del segle passat, en què un concloïa els estudis en acabant el mes de juny i els tornava a mamprendre a finals de setembre, o principis d'octubre. No hi havia hora per a que amaneguera. Ni tampoc per a que es posara el sol. El matí començava havent quedat amb el grup d'amics per a anar a la platja, o a la piscina per a prendre el bany, o prendre el sol, fins a l'hora de dinar. Però si era dia de platja, era costum endur-se l'entrepà de petxuga reboçada preparat per la mare i el pot de refresc per a dinar, fins a mitja vesprada, en què es replegava la tovalla i un tornava a casa, amb un cert regust a salnitre als llavis i la pell una miqueta escaldada pel sol. Si era dia de piscina, s'anava a dinar a casa, on després de dinar, amb o sense sesta, m'agradava vore la sèrie que feien a la tele pel primer canal -car no hi havia altre- a mitja vesprada. El coche fantástico, on un jovenet David Hasselhof, als lloms d'un cotxe futurista com era Kitt, que no deixava de ser un Pontiac, alegraven les vesprades juvenils amb aquelles aventures que arreglaven el món, de la mateixa manera que ho feien els més grans en converses de café. O un atrevit William Kat, acompanyat d'una jove Connie Selleca i un resaviat Robert Culp, animaven aquelles tòrrides vesprades de juliol en les que un no tenia res més a fer que aborrir-se amb aquella sèrie anomenada "El gran héroe americano", paròdia del Superman mes escèntric, i que segons pareix, algún problema de drets d'autor va arribar a tindre amb els dibuixants d'aquells còmics. Aquelles eren vesprades llargues, tedioses, en les quals, a partir de les sis de la vesprada, quan ja s'havia amagat una miqueta el sol, era el moment idoni per a tornar a quedar una altra volta amb els amics, per a anar a donar una volta, per a seure en els escalons d'algun portal amb un paquet de pipes, o a la terrassa que hi havia parada a la plaça del poble, per a xarrar dels problemes que l'adolescència sol dur darrere seu: Que els pares no em comprenen, que la xicona que a un li agradava no li feia cas... Mals de cap que són un autèntic drama en la més tendra juventut, però vists amb la serenor del pas del temps, un no pot més que recordar-ho amb un tebi somriure. Eren aquells estius que no s'acabaven mai.

Fofisano

Des de fa un temps cap a ací, podem llegir als mitjans de comunicació una serie de paraules que s'han anat posant de moda en el vocabulari de tothom, i que ens parlen d'una sèrie de perfils de persones, d'acord amb el canon de bellesa que impera en la nostra societat i que, con no podia ser d'una altra manera, fa referencia bàsicament al físic de les persones. Si ja fa uns anys es parlava de l'home metrosexual, que és aquell que es caracteritza per un excessiu interés pel l'atenció corporal propia, l'aparença i l'estil de vida sofisticat, marcat fortament per la cultura de consum i el mercadeig dirigit, o també de l'home retrosexual, o que no s'identifica amb les tendències propostes per la metrosexualitat, i ens descriu així a homens heterosexuals que tenen un sentit de l'estètica no desenrotllat i que no basen el seu estil de vida en el consum, o també de l'home vigorèxic, que és aquell que rendeix un culte excessiu al seu cos, a base d'esculpir-lo a força d'abdominal, no fa molt de temps que s'ha posat de moda un nou concepte, que és el de fofisano, que és aquell que tota la vida ha fet algun tipus d'esport i que el pas dels anys, acompanyats d'una deixadesa i d'una relaxació en les seues costums esportistes quotidianes, ha fet que li haja crescut grasa en el ventre. I té el seu equivalent femení, al igual que la nina Barby té el seu en el nino de Kent, en el concepte de gordibuena, que es aquella xicona amb careta de Maedéu, amb corbes i amb un atractiu físic inqüestionable. Donat el cas que estem parlant de conceptes que posen de relleu una superficialitat en allò que respecta a fixar-nos només en el físic, no en trobem, doncs cap de concepte que definisca aspectes més bé intel·lectuals, per exemple a aquell que va concloure la carrera ja fa uns anys, que era l'empolló repelent de la classe, que en l'actualitat ja no toca un llibre i que viu de les rendes intel·lectuals de fa vint anys. O el cas invers, que és el d'aquell que amb vint anys era l'estult del barri però que, com Sant Pau, en un moment concret de la seua vida va caure del cavall i es va adonar de que tan important o més que l'aspecte físic, ho és l'aspecte intel·lectual de les persones, i es va dedicar a cultivar-se intel·lectualment, primer amb un llibre senzill de lletra gran i que va acabar fent proves d'accés a l'Universitat per a majors de vint-i-sis anys i que hui en dia és un conegut advocat o un economista de prestigi. Metrosexual, Gordibuena, Fofisano, Vigorèxic, Xoni,... La nostra selva d'asfalt està plena de paraules que ens defineixen En quina tribu urbana estàs tu?