Sant Nicolau

L'esglèssia de sant Nicolau, més coneguda com de sant Nicolau de Bari i de san Pere màrtir, és un temple que es trova ubicat al nucli antic de la ciutat de València, més concretament al carrer Cavallers. És un dels temples més antics de la ciutat de València, que ja al llibre de Repartiment de 1239 hi apareix nomenat. Conserva un gran patrimoni, tant de caràcter arquitectònic com moble, que abarca diferents estils que mostren la seua evolució al llarg dels segles. Gotic i barroc es barregen entre els seus murs, de forma que, esta barreja cultural li dóna una riquesa espectacular, que es reflecteix en les diferents mostres pictòriques que dintre les seues parets es guarda. Pintures al frescs realitzades entre 1694 i 1701 per Dionís Vidal i disenyades per Antonio Palomino que ocupa tota la nau central que, en una una extensió de 1.900 metres quadrats, abarquen tota la extensió del interior d'este impresionant temple. Recentment, ha segut  restaurada d'una manera molt encentada. Cada capa de brutícia que se li ha llevat a les parets d'este magestuós temple, és el sediment, el pòsit de tantes i tantes oracions, pregàries, súpliques, llàgrimes que els valencians hem deixat allí dins, demanant un treball, una curació d'una malaltia greu, una situació econòmica millor, per una persona impedida o per una persona que ha faltat, en els famosos dilluns de sant Nicolau en els quals, en número de tres consecutius d'acord amb la tradició, s'ha d'anat caminant des de casa fins a l'esglèssia. Per als que som dels pobles limítrofs a la capital, sempre ha segut primordial el transport públic, especialment el trenet que, als de Paterna ens deixava a l'estació del pont de fusta. I d'allí, caminant i en silenci, travessant el pont d'aquell llit sobre el riu Túria que ja agonitzava, continuant pel carrer Navellos i seguint per la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, s'agafava el carrer Cavallers, fins a arribar a l'altura del passadís que uneix dit carrer amb l'esglèssia de Sant Nicolau per a cumplir amb la promesa que un s'ha proposat i que té intenció de cumplir. El diumenge passat per la vesprada, la meua dona i jo varem anar, moguts per la curiositat, a vore l'extraordinària restauració que s'ha dut a terme. La primera impressió fou la que em va produir la gran quantitat de persones que, a la plaça de sant Nicolau hi estavem esperant a que obrigueren la porta, clara mostra del interés que encara continua tenint l'art i la cultura entre les persones. Però la verdadera sorpresa aguardava al interior. Pense que no és gens pretenciós comparar l'art que allí dins hi ha amb la capella Sixtina, sinò que, pel contrari, ha estat una restauració extraordinària la que allí s'ha dut a terme, per part del Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València, amb el suport de l'Arquebisbat de València, i amb el patrocini de la fundació Hortensia Herrero. Des d'estes humils paraules vos animem a disfrutar d'este art ben nostre que tenim al costat de casa. Val la pena anar a vore-ho.

L'amor

El diumenge passat va ser el dia de sant Valentí que, segons el Santoral i amb permís de El Corte Inglés és el dia dels enamorats. La complexitat de l'amor, fa que hi haja l'amor correspost i el no correspost. A la ciutat de València es trova l'anomenat Palau del Marqués de dos aigües, que és una exuberant construcció, originalment d'estil gòtic, que fou construida al segle XV per la família Rabassa de Penellós i reformada radicalment al segle XVIII, tot i convertint-la en una construcció d'estil barroc rococó, que és la que podem gaudir ara mateix. En l'actualitat alberga al seu si, el Museu Nacional de Ceràmica González Martí. Al seu interior, hi ha una sèrie d'ostentoses sales, entre les quals hi la que s'anomena el saló Pompeià, que és el que fa d'avantsala del saló de ball, que era on el senyor Rabassa de Penellós, Marqués de Dos Aigües, delitava els seus convidats amb inoblidables sesions de ball. En esta avantsala, on esperaven dits convidats per a entrar a la sala de ball pròpiament dita, als murs laterals hi han dos panells pictòrics prou representatius del tema que hui tractem: un, que representava a Narcis i Eco i l'altre a Dafne i a Apolo. Amb ells se'ns ens mostren dos escenes de l'amor, que ens transmeten la complexitat que du darrere seu tan noble sentiment.

Referent al primer quadre, el que ens parla de Narcís i Eco, direm que la nimfa Eco s'encarregava de vigilar a distància la deessa Hera, esposa de Zeus, perquè aquest no fos descobert quan cantava i jugava amb les nimfes. Entretinguda amb la conversa d'Eco, Hera no detectava la infidelitat del seu marit. Quan Hera se'n va assabentar, va transformar la nimfa en un eco de manera que no tenia control sobre les seues paraules, ni podia parlar abans que un altre ho hagués fet, ni estar callada quan algú havia parlat. Retirada al camp, Eco es va enamorar del bell pastor Narcís, fill de la nimfa Liríope de Tèspia, ciutat de Beòcia, i del déu-riu Cefís. Tanmateix, el vanitós jove no tenia cor, la va menysprear i la va ignorar totalment. Amb el cor trencat, Eco va passar la resta de la seua vida en canyissars solitaris, sospirant per l'amor que mai no va conèixer, debilitant-se i aprimant-se fins que només li va quedar la veu.

El segon quadre és el que ens conta la història d'Apol·lo i Dafne que, segons la mitologia grega, després que Apolo es va burlar de les fletxes d'Eros, este va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a Apol·lo perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan Apol·lo estava a punt d'atrapar-la, Dafne va implorar ajuda a la mare terra. Gea va obrir la terra davall els seus peus i la va convertir en un llorer. Apol·lo, trist i resignat, va decidir que, ja que no podia ser la seva esposa seria el seu arbre, i va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre portava una corona de llorer.

Com podem vore, l'amor és goig, però també és patiment. És il·lusió, però també és ànsia. És beneurança, però també és naufragi. Mentrestant, a la sala de ball del palau del marqués de Dos Aigües, els músics tocaven rere la gelosia, absents a tot allò que a la mateixa sala de ball estava passant, fins a altes hores de la matinada.

El pas per l'infern. Els paterners oblidats

És refugiat o refugiada aquella persona que ha hagut d’emigrar del seu país a un altre a conseqüència d’esdeveniments, normalment polítics i que ha segut acollida en el territori d’un altre estat. Des del principi dels temps en què l’home xafa i domina la terra, ha existit l’amor entre les persones, però també l’odi. Fruit d’este odi ha esdevingut la violència. Fruit d’esta violència han esdevingut les guerres. I fruit de les guerres han esdevingut l’exili i la deportació. Si des d’un punt de vista de la tecnologia i del progrés, l’espècie humana ha produït una sèrie de conquestes espectaculars que l’han fet evolucionar d’una forma extraordinària per a dur una vida més fàcil i més còmoda, des d’un punt de vista purament humà, a penes hem evolucionat molt més enllà que el que haja pogut evolucionar un primat. I així des de la prehistòria fins a l’actualitat, en els inicis del segle XXI en què ens trobem, continuem guiant-nos pels més baixos instints i cometent els mateixos errors que aquells primers homínids. Només hem d'encendre el televisor o la ràdio i escoltar les noticies per a confirmar-ho. Hui ocorre a Síria. Ahir va ocòrrer a Bòsnia. Despús ahir a Vietnam. Fa vora cent anys, va ocòrrer a Espanya. "El pas per l'infern. Els paterners oblidats", tracta d’una història de supervivència, de superació personal i de coherència ideològica de tres paterners que varen patir la terrible i cruel experiència de viure a uns camps de concentració, concretament als de Mauthausen, Gusen i també al de Dachau. Fins ara ha segut una història oculta i pràcticament clandestina reduïda quasi exclusivament a l’àmbit familiar, influenciat en el seu moment, per les circumstàncies polítiques i socials de l’època i en l’actualitat diluïda pel simple transcórrer del temps. Volem que estes imàtgens, així com estes paraules, -en este documental he intervengut escrivint el seu guió original- siguen un record i un homenatge a uns paisans nostres que varen ser víctimes i herois alhora de les garres nazis i, en definitiva, encara que parega una paradoxa, també volem que siga un cant de vida i d’esperança, especialment dedicat a les noves generacions, que afortunadament no hem conegut els arraps d'una guerra.  L'enemic més gran que té la història és la indiferència i, en conseqüència, l'oblit. Perquè mai podrem entendre el present si desconeixem el nostre passat. I estem condemnats a repetir-lo en el futur, si en el present no aprenem del nostre passat. Realitzat per Paternateca, davall la direcció de Javier Andreu, el Blayo, es tracta d'un documental  ben fet, ben acabat, en el qual, rere el teló de la Paterna dels anys vint, la Espanya dels anys trenta i l'Europa dels anys cuaranta i tots els fets que hi vàren acòrrer, s'amaga el rostre més humà dels paterners Miguel Liern, Manuel Peris i Jose Martí.

Disfressa

La millor disfressa amb la que un pot disfressar-se per als carnestoltes no és la més cara. Ni la que més èxit de vendes té a les botigues de disfresses. Ni la que més complements porta. Ni la que més elogis se'n du per part d'aquells que están presenciant el desfile. Ni tan sols la que un jurat, d'una manera objectiva, puntua com la més important. La millor és la que més imaginació du darrere seu, tant en el seu disseny, com en allò que representa. Un no es disfressa el cap de setmana anterior al dimecres de quaresma, que és el cap de setmana dels carnestoltes per excel·lència, sinó que ja va disfressat quan proyecta la disfressa a la seua ment i queda amb els amics a sa casa, o a una cotxera, o al baix d'algún de la seua colla per a anar elaborant la disfressa amb la que participaran a la cavalcada dels carnestoltes. Perquè la verdadera disfressa és aquella que es fa amb una bossa de fem, uns cartons retallats amb un cuttex o unes tisores, uns llençols vells oblidats a la cambra, una fulla de paper de colors de tot tipus, un cordell de fil de palomar, una ma de pintura de Titanlux i una pinzellada final d'aquarel·la de la Pajarita. Amb tots estos ingredients, un és capaç de elaborar una disfressa de caixa de botelles de cervesa, de futbolí, de nau espacial, de farola, de water, de semàfor, de sofà, de tàblet, de llapissera, de televisor, de granera, de coixí, o d'allò que a un bonament se li pot ocòrrer, utilitzant com a matèria prima bàsica la imaginació, la gràcia, la sàtira i unes gotetes de xispa personal. Segurament siga este el secret dels carnestoltes del Villar del Arzobispo: Que no és millor la disfressa que més cara és, sinó la que més costa fer. Que no és més atractiva la disfressa que més brilla, sinó la que més imaginació porta darrere seu. Que no és més espectacular la que més llumenetes du damunt, sino la que més brilla pel seu enginy. Enguany és l'edició número trenta de las murgas, dins dels carnestoltes del Villar. Quin és el seu secret per a durar tant de temps esta festa, sense decaure ni en qualitat ni en quantitat? La seua adaptació, amb el temps, a les circumstàncies del moment, que l'han fet evolucionar d'una manera espectacular, com un dels carnestoltes que més renom té a la Comunitat Valenciana. Per este motiu, tal volta Charles Darwin podria haver utilitzat com a exemple els Carnestoltes del Villar del Arzobispo per a explicar la teoria de l'evolució de les espècies, car no és la millor disfressa la més cara, ni la més sorollosa, ni la que porta més llumenetes, sinò aquella a la que més imaginació han posat els seus dissenyadors i que causa la delícia de tots els que tenim la dita de poder gaudir a la cavalcada.