viernes, 18 de septiembre de 2015

Aigua

La setmana passada va rebentar la canonada principal que dóna entrada a l'aigua a la finca on jo visc. I ens va deixar sense servici d'aigua durant un parell de dies, que fou el temps que va durar l'averia. I durant tot este temps va estar tallada l'aigua i no varem poder fer us del líquid element per a l'us habitual que se li sol donar. Ja el dia d'abans de començar la reparació, el llanterner ja va deixar una nota a la porta de l'ascensor on s'indicava que a partir de les huit hores del dia següent s'anava a tallar l'aigua per a efectuar la reparació corresponent. Però pareix ser que l'averia era més complicada del que en un primer moment pareixia i es va allargar un dia més del que estava previst. Una volta va concloure la reunió sumaríssima de veins que, de forma improvisada es va fer a la porta del pati, mentre els llanterners treballaven quasi a destall per a intentar deixar apanyada l'averia abans d'anar-nos a dormir, on cada veí va donar la seua opinió al voltant d'allò que estava succeint, amb queixes cap a tot el món, fins i tot cap al gobernador civil, vaig entrar dins de ma casa amb un parell de marraixes d'aigua recien adquirides de la botiga del cantó per si de cas, vaig tancar la porta de casa i vaig seure davant del televisor, mentre pensava que, per circumstàncies de la vida, havia d'estar un parell de dies sense aigua potable. L'aigua és vida. I vaig saber el que era, durant eixe temps, el viure sense ella. I, a l'igual que el pres, que enyora la seua llibertat, en eixe moment vaig enyorar l'aigua potable per a beure, per a dutxar-me, per a fregar, per a rentar els cuberts al rentaplats, la bugada a la llavadora,... No fa tant de temps, la gent vivia sense aigua potable a les cases. I rentaven la roba al llavaner, es dutxaven quan es podia, normalment una volta a la setmana, preferiblement els dissabtes, amb una ferrada i sabó fet a casa amb oli i sosa, es rentava l'escudella amb l'aigua d'una safa portada d'una font pública, normalment ubicada a la plaça del poble, d'on s'omplia també i eren tan feliços o, fins i tot més que ho som ara. I pensant pensant en tot açò, em dirigisc al servici on obric l'aixeta per a comprobar si ja n'hi ha aigua. Un xicotet esclafit d'aire, acompanyat d'un xorro d'aigua de color marró, una miqueta pudenta ompli la pica del water, que a poc a poc va anar aclarint-se fins a ser incolora insabora i insípida, que ens ensenyaven de menuts en escola. De nou hem tornat a tindre aigua potable. De nou hem tornat a la modernitat.