viernes, 26 de octubre de 2018

Dies de pluja

Després dels dies de pluja que vàrem tindre la setmana passada en què al llarg de tot el nostre litoral es varen viure autèntiques escenes de pànic patides pràcticament en directe a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, amb pluges de més de tres-cents litres per metre quadrat, no puc evitar recordar els dies de pluja viscuts en el passat, quan era menut. I, mentre veia per la finestra com, a poc a poc, queia la pluja de forma ferma, alhora que compassada, mentre s'escoltava el xip i xap característic dels dies de pluja, mentrimentres un cel encapotat omplia de gris el cel, el primer record que em venia a la ment, era eixa mateixa vista de pluja i mal oratge rere el cristall, però des de la porta envidrada del balcó de cals meus pares, quan encara no havien edificat davant mateix, a l'altra banda del carrer, i encara es veia la Torre de Paterna. Per la trajectòria de l'oneig de les banderes de dalt de la Torre, mon pare sabia si el vent era de dalt, de ponent o de llevant. "Mentre no pare l'aire, no plourà". I, efectivament, quan les banderes deixaven d'onejar i queien sobre el màstil com si foren una rata penada, era quan plovia. "Que vinga neta, pura i en mesura", era el següent comentari, que deia ma mare, tot tenint en compte la collita propera, que esperava a l'arbre. Quan començava a ploure, era el moment de la rogativa a la intercessió Divina. I era quan la meua iaia resava l'oració de san Bartolomé, curiosament dita en castellà, per una persona valencianoparlant: "San Bartolomé iba por un camino, y se encontró a Jesucristo. Dónde vas, Bartolomé?..." A Paterna, quan començaven a caure les primeres gotes d'aigua, normalment d'un tamany de monedes de déu duros, era quan s'escoltava el volteig de la campana de Sant Vicent Ferrer. La tradició paternera diu que fou sant Vicent Ferrer qui va beneir dita campana, amb la promesa de què si es voltejava quan hi haja una tronada, la tronada escamparia, no arribant a caure pedra al terme de Paterna i no fent així malbé ni les collites, ni fent mal a les persones ni els animals. Era dia de botes d'aigua, paraigües i caputxa. D'anar a l'escola xafant els bassals que hi havia en el camí de casa al col·legi, a pesar de l'advertiment de ma mare. De refregar-se la sola de les botes d'aigua amb serradura que el conserge del col·legi havia escampat a l'entrada del Villar Palasí de Paterna. I ara, quan ja han passat els anys, quan davant de cals meus pares han construït una finca que oculta la vista de la Torre des del balcó de cals meus pares, quan mon pare ja no està, per a saber d'on bufa l'aire ni per a dir que mentre no pare l'aire no plourà, ni tampoc està la meua iaia Sabe per a resar l'oració de san Bartolomé, quan encara ma mare pot dir allò de què vinga pura, neta i en mesura, quan la campana de sant Vicent encara s'escolta tímidament, per a demanar per les poques collites que encara pengen a l'arbre, a l'horta de Paterna, ara, des del finestró envidrat d'un monstre d'edifici, tot ple d'expedients i d'ordinadors, de segells i de paperassa, mentre veia caure la pluja, de forma rítmica, però compassada, la sensació de curiositat per vore com cau la pluja, la imatge instantània del rellamp que es veu en la llunyania i la sorpresa pel tro que s'escolta a continuació, eren les mateixes que les viscudes en la meua infantesa.

sábado, 13 de octubre de 2018

Lisboa

Tal volta perquè la geografia així ho ha determinat, Portugal és eixe veí que viu a la porta contigua de la nostra casa i amb el que varen renyir els nostres besavis i que, passats els anys, a penes hem arribat a dirigir amb ell tan sols un parell de paraules de cortesia en la nostra vida. Tal volta perquè la història és així de capritxosa, des de la nit dels temps hem sigut amiguets, ens hem barallat, ens hem reconciliat, hem sigut un mateix Estat, fins i tot un mateix imperi i, dos-cents anys després varem tornat a trencar palleta i, a partir d'aquell moment, hem tornat a mirar cadascun cap a mars diferents: nosaltres cap a la Mediterrània i ells cap a l'Atlàntic. Fa temps vaig escoltar,no recorde a qui, que deia que la Península Ibèrica era una cara amb dos rostres que mai arribaven a mirar-se. I, des del pont del nas de l'home de la dreta, fins a arribar a la punteta del nas de l'home de l'esquerra, de punta a punta de la península, hem viatjat la meua dona i jo, de València a Lisboa, per a celebrar el nostre aniversari de boda en un viatge no massa llarg, però si suficientment intens per a conéixer la forma de ser i la manera de viure dels nostres veïns de la nostra casa comuna. Un inspirat Carlos Goñi amb el seu grup Revolver, cantava ja fa temps una tendra cançó dedicada a la capital de Portugal " que recorres Lisboa / y sus calles y sus fondas / con hombres de una sola vez / serás mi último puerto / para amarrarme a tu alma / y sólo yo vivir en él". Tal com diu la cançó, hem recorregut els seus carrers, tot buscant l'essència dels nostres veïns, amb els qui compartim un territori i part d'una història comuna: L'Avenida Liberdade, presidida per l'estàtua dedicada al Marqués de Pombal, la Praça do Comerçio, centre neuràlgic de la ciutat, des d'on s'albira tot l'estuari del riu Tajo -rio Tejo-, el Castelo s. Jorge i les seues vistes panoràmiques, la rua Garret, on es troba la famosa cafeteria "Café a Brasileira", on es reunia Fernando Pessoa amb altres artistes a fer-se una cassalla, l'elevador de santa Justa, des d'on s'atalaia una vista extraordinària de la ciutat, la torre de Belém, el ponte 25 de abril, cosí germà del Golden Gate, la llibreria Bertrand, la més antiga de tota Europa... cada racó de Lisboa és una nova experiència a viure, una aventura a gaudir i un somni a destriar, sempre davall la castissa banda sonora de Madredeus, o la veu de vellut de Dulce Pontes o de Teresa Salgueiro. Tot això, alhora que assegut a un banc qualsevol de l'Alfama, un llig tranquil·lament a José Saramago. O mentre a qualsevol fonda, es degusta un saborós bacalhau cuinat en qualsevol de les seues riques varietats i un pastéis de Belém. Mentrestant, cap a poqueta nit, el lament d'un trist fado en la veu d'una clàssica i popular Amália Rodrigues, plora profundament, fins a altes hores de la matinada.

lunes, 8 de octubre de 2018

En el dia de tots els valencians

Hui és el dia de tots els valencians, en el qual celebrem que el rei Jaume I el Conqueridor va entrar pacíficament a la ciutat de València i, no deixa de ser curiós que, sent un dia de festa, de celebració, d'alegria i, fins i tot d'orgull pel fet de ser valencians, els actes institucionals organitzats a tal efecte, acaben estant terriblement polititzats per mitjà de crits i xiulits, tot aigualint l'autèntic esperit de germanor que hi hauria d'haver en actes solemnes com els que es celebren en ocasió de data tan assenyalada. En varies ocasions i amb governs municipals diferents i, fins i tot de signe contrari, per no dir oposats, he tingut el gust i la possibilitat d'anar a vore la processó cívica de la nostra Senyera, esdeveniment solemne que per si mateix hauria de ser un acte d'exaltació dels nostres símbols més genuïns. I, tot i ser un event que comença de manera molt emotiva, lamentablement, acaba sent un vodevil ple d'insults, de mala educació, de pèssim gust, de mal exemple per als xiquets i de vergonya aliena per a tots on, fins i tot, persones que no tenen res a vore amb la nostra festa, aparèixer amb l'intenció de fer-se de senyalar. Tan difícil és compartir i respectar a aquell que no pensa com nosaltres? Cada volta estic més convençut que ens sobra orgull i ens falta respecte. Ens falta educació i ens sobra intolerància. Independentment del nom que li donem a la nostra llengua, és la que parlem tots els valencians, la que hem heretat dels nostres avantpassats, amb la que ens expressem i amb la que escrivim i amb la que ens entenem. I, no ens enganyem: el bilingüisme del qual ens parlen, no és més que la forma de denominar al certificat de defunció de la nostra llengua. Independentment del nom que li donem a València, Castelló i Alacant, és el territori que dia a dia xafem. Perquè històricament, som Regne i som País, som Nació i Comunitat. Però, per damunt de qualsevol denominació que li donem al nostre territori, per damunt de tot, som germans. Independentment de la bandera que onege en l'aire, amb blau o sense blau, sempre portarà els quatre pals de la corona d'Aragó. Nostre és Vicent Andrés Estelles, com nostre és Xavier Casp Verger. Nostre és Joan Fuster, com nostre és Vicente González Lizondo, o Manuel Sanchis Guarner, o Miquel Adlert Noguerol. Com nostre és Paco Muñoz o Vicent Savall. Nostres són Vicentico Marzal, "xiquet de Mislata" i Josep Aparicio "Apa". Nostra és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com nostre és Lo Rat Penat. Com nostre és el Tribunal de les Aigües. Què queda de l'esperit de Francesc de Vinatea davant del monarca Alfons el Benigne, que volia dividir València, Castelló i Alacant en dos, quan deia "cadascun de nós, som tant con vós, però tots junts som molt més que vós"? No podem anar tots junts, com aquell nou d'octubre de 1977? Perquè és més forta l'arrel que ens uneix, que la fullaraca que ens separa. Hui és el dia de tots els valencians. I en acabant, que cadascú es pose a si mateix l'etiqueta que vulga.